En plena crisi del sistema
polític espanyol –amb repetició d’eleccions incloses- he tingut l’oportunitat
de visitar Corea del Sud. La impressió ha estat dual. Per una banda admiració
per un país que ha aconseguit en una sola generació passar de la pobresa i una
economia basada en l’agricultura a convertir-se en un dels països més rics. Bloomberg
en un article recent la considerava l’economia més innovadora del món per sobre
d’Alemanya o Japó. El paper dels “chaebols”, les grans corporacions
multinacionals, que configuren un autèntic pilar de l’economia amb Samsung ,
Hyunday i LG entre d’altres, expliquen aquest canvi a passos accelerats junt
amb la decidida inversió des de les polítiques públiques en R+D.
Ara bé aquests mateixos grans
conglomerats empresarials generen un cert dubte sobre la pressió que poden
exercir en la resta del sistema, molt especialment les pimes i els emprenedors.
Com a reacció, en els darrers anys s’han intensificat notablement els programes
públics de suport a clústers, a les petites empreses i també accions més
tímides per afavorir als emprenedors en un entorn on el talent, els diners i
les oportunitats semblen molt més fàcils de localitzar-se en els “chaebols”.
A Corea es percep un dinamisme,
una voluntat de tenir una presència global, i una aposta del govern per a la
innovació que genera una preocupació sobre el camí que segueix la UE. Quin és
el futur que espera a una política europea endormiscada i burocratitzada, a uns
pressupostos migrats en l’impuls de la competitivitat arrel de la crisi dels
darrers anys, i especialment a una manca de voluntat política col·lectiva per
posar la indústria, l’economia productiva i la innovació com a prioritat pel
desenvolupament?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada