
Aproximadament deu fer uns 15
anys que milito al PSC, i ja fa un temps que tinc la sensació que el PSC viu
els darrers temps en un cert
déjà vu,
una mena de bucle alimentat sobretot pels propis errors de la direcció nacional
però també d’algun error dels sectors
crítics. Tot plegat magnificat, repetit i ampliat per la premsa i els
adversaris polítics. Sobre aquests dos darrers hi ha poc a fer, i per tant millor
oblidar-se’n, dir avui que el PSC està acabat i desorientat ven, perquè els
darrers resultats electorals i enquestes ajuden a donar-hi credibilitat a tan
funesta predicció. Probablement seré poc objectiu, però jo estic convençut que
una opció socialdemòcrata i catalanista fa més falta que mai a Catalunya, som un país polaritzat a nivell nacional i
enfonsat en una crisi en la que ningú defensa amb garanties i alternatives
reals allò que és de tots i on es perden drets i avanços de l’estat de benestar
dia rere dia i on sembla haver-hi un interès manifest en parlar de dues Catalunyes enfrontades
i separades en funció del seu posicionament en l’àmbit nacional. Aquest espai, el de l’esquerra catalanista,
que havia estat transversal i representat a un milió llarg de votants amb en
Pasqual Maragall encara existeix, i el PSC té alguna oportunitat – qui sap, si
la darrera- d’intentar recuperar centralitat i capgirar els mals auguris per
seguir relligant espais ciutadans que d’altres pretenen enfrontar. Ara bé, es requereix
d’una sacsejada que en el passat congrés, en la meva opinió, no es va produir.