Pàgines

25 d’agost del 2014

Arseni Gibert, una ànima lliure al PSC



Article publicat al Diari de Girona el 25 d'agost

El llibre de l’Arseni Gibert “Una falsa història del PSC” és una excel·lent oportunitat per conèixer l’evolució i transformacions del PSC en els últims 35 anys de la mà d’un militant de primera hora amb experiència orgànica i institucional acumulada. Cal reconèixer que és un relat políticament incorrecte, i això s’agraeix, perquè és l’excepció a la pila de llibres de memòries que alguns polítics fan pensant en la suposada història posterior que els ha de recordar, i que després potser els fets posaran a lloc com li passa ara a Jordi Pujol; o als llibres de màrqueting polític dictats per responsables de comunicació. Tampoc és un llibre que vulgui passar factura a certs companys, ànimes o altres ectoplasmes de la política orgànica, tot i que evidentment uns quants en surten ben retratats. És un relat amb prou distància emocional per diagnosticar les mutacions del projecte fundacional del PSC on dominen les dosis justes d’ironia, intel·ligència i modèstia que permeten apreciar els matisos que passen desapercebuts en les cròniques periodístiques o que són obviats en la història oficial del partit. Aquesta visió crítica està feta des d’una esperança, minvant tot cal dir-ho, del canvi que caldria portar a terme en l’espai catalanista i socialdemòcrata, sense perdre l’orgull de les valuoses aportacions fetes en la transformació del país.




Conec a l’autor dels anys que vam coincidir al Departament d’Economia i Finances quan n’era conseller Antoni Castells. L’Arseni és un liberal pragmàtic que creu que en la socialdemocràcia la llibertat ocupa l’espai principal i que del mercat o l’empresa se’n poden identificar virtuts i no només les crítiques extremes i apriorístiques de part de l’esquerra, idees amb les que coincideixo plenament. Ara bé, sobretot n’admiro l’honestedat intel·lectual i la llibertat amb la que sempre s’ha expressat.

El llibre té algunes virtuts que poden despertar l’interès més enllà de la família socialista. En primer lloc és una excel·lent manera de comprendre sense eufemismes l’evolució del PSC i les contradiccions per un acomplexament amb els nacionalismes català i espanyol, molt ben expressat aquest darrer en la relació amb el PSOE i la incapacitat del PSC per mantenir posicions en moments clau. Explica sense embuts processos com els de la LOAPA o el tracte que van rebre les propostes de federalisme asimètric de Pasqual Maragall i el procés de l’Estatut, entre d’altres. El segon motiu té més a veure amb l’oportunitat d’entendre el funcionament dels partits i les possibles derives de control i eliminació de la discrepància interna, així com el risc d’una creixent endogàmia. Com explica el llibre, no és un mal únic del PSC sinó que està àmpliament estès a la majoria de partits, i crec que té molt a veure amb el malestar creixent de la ciutadania amb uns partits que sovint posen per davant l’interès dels que el dirigeixen per mantenir el control. Algú podria pensar que un polític que ha passat mitja vida exercint com a tal no és el més adequat pel diagnòstic; jo penso el contrari, però a més l’Arseni s’ha passat vint anys treballant fora de la política, i és dels polítics més coherents que conec: com a mostra, va ser un dels senadors del PSC que es va saltar la disciplina del partit no votant la llei de partits del PP contra l’opinió de Montilla i el PSOE l’any 2002. Tema del qual en el llibre ni en parla, potser perquè no li agrada posar-se gaires medalles.


Finalment, en el darrer capítol del llibre: Utopia? No, gràcies, l’Arseni dóna pistes de futur constructivament sobre les reformes que el país podria fer, suggereix més que pontifica, aporta idees al debat Espanya-Catalunya, fa reflexionar sobre alguns dels reptes de la societat que ens ha tocat viure i la que volem deixar als fills, de com volem organitzar-nos i de la funció real, honesta i necessària que mai haurien deixat de representar els partits, o millor dit les seves direccions. Per acabar, és una manera de veure amb una nova òptica els esdeveniments recents del PSC, i de com malauradament els errors sovint es repeteixen.

6 d’agost del 2014

Una agència per reinventar l’economia gironina



Foto de Barcelona Activa, agència de promoció
econòmica de referència a Catalunya 
Fa uns dies el govern municipal va anunciar la creació imminent de l’agència de promoció econòmica de Girona, després d’una llunyana foto feta al 2012 acompanyada d’una nota de premsa on se’ns deia que s’hi començava a treballar. En tot cas i més enllà del retard evident, sembla que aquesta vegada es concretarà en alguna proposta abans de finals d’any, i és una bona notícia. Des del grup del PSC n’havíem demanat insistentment la seva creació, ple a ple i amb més d’una moció. Faltaran pocs mesos per les eleccions, i a diferència del que va fer CiU amb el Pla Estratègic de Cultura del darrer mandat d’Anna Pagans, en el que es van negar a participar perquè faltava massa poc per les eleccions i el que es tractava era de fer oposició, des del nostre grup posarem tota la voluntat i responsabilitat per teixir un acord de creació d’una agència que no serà la que hauríem fet si governéssim, però que pugui perdurar si es fa amb consens.

Pensem que és un bon moment per compartir tres reflexions;  la primera té a veure amb quina crèiem que és la prioritat. Alfred D. Chandler, professor a la Harvard Business School, va fer famosa la tesis per la qual l’estructura seguia a l’estratègia, en el sentit que calia adaptar l’estructura de l’organització a la visió del que volíem que fos l’empresa. Faig aquest recordatori precisament perquè el debat del com, de l’instrument que en aquest cas és l’agència o les eines concretes de desenvolupament econòmic, no ens pot fer oblidar el debat rellevant: quina és la visió del que volem que sigui Girona en els propers anys? Com activarem i recolzarem determinats sectors per crear més ocupació? Cal un debat obert i de fons per reinventar l’economia gironina i preparar-la pels propers anys, i amb més recorregut que posar de moda la ciutat.  

Una segona idea clau és que cal pensar més enllà dels límits estrictes de la ciutat. Lideratge de Girona per impulsar noves activitats de promoció econòmica però amb capacitat de cooperació amb els municipis del nostre entorn. La polèmica recent sobre la Trama Urbana Consolida és una mostra més de que manca diàleg amb els ajuntaments veïns i de tota l’àrea d’influència de Girona. L’agència hauria de servir també per concertar aquest debat territorial, estic segur que podem aconseguir més actuant des de la intel·ligència col·lectiva que no pas competint entre municipis.


Finalment, afegim una tercera idea, la necessària concertació público-privada d’una estratègia per a la ciutat i els sectors de futur. El govern ha fet una inversió important i reeixida amb el turisme, tot i que potser més tàctica que no pas fruit d’una reflexió conjunta amb el sector a llarg termini. Ara bé, Girona no pot créixer només al voltant d’un sol sector. Hem expressat en diverses ocasions que els serveis intensius en coneixement, especialment el tecnològic i tot el sector que es pot generar amb el campus de recerca del nou Hospital Trueta, són el complement ideal del binomi turisme i cultura. Disposem d’una Universitat, d’un cert creixement  en aquest sector de serveis que és el que més llocs de treball ha creat en els darrers anys a la UE, i tenim un espai que necessita consolidar-se a la ciutat, el Parc científic i tecnològic de la UdG. Poso aquest exemple, essent conscient que avui les notícies sobre el finançament del Parc  són preocupants. I és precisament ara que no podem deixar a la Universitat sola, cal major compromís econòmic i de gestió de l’Ajuntament i la Diputació, i exercir una pressió territorial unívoca a l’Estat i a la Generalitat davant d’un problema sistèmic en el conjunt de parcs espanyols i catalans. Si els gironins no ens n’ocupem, no esperem que ens ho resolgui ni Barcelona ni Madrid. Posem aquest exemple, perquè hauria estat desitjable pensar tant en l’Agència com en l’estratègia de ciutat, i especialment en les iniciatives en les quals ens hi juguem el futur i materialitzen aquesta estratègia. Si tenim Agència i els projectes ens fan fallida, amb el parc com a primer exemple, de poc haurà servit aquest viatge.