Ple de pressupostos 11 de març de 2013

En el ple d’aquesta setmana s’ha debatut i aprovat definitivament  el pressupost de la ciutat de Girona pel 2013. S’ha aprovat amb els vots favorables de CiU i l’abstenció del PSC que ha permès que puguin tirar endavant. IC amb els seus dos regidors ja havia anunciat l’abstenció després de l’aprovació inicial on havia pactat algunes millores en aspectes de sostenibilitat i participació sobretot, junt amb altres canvis menors de partides. El PP va votar en contra, el principal motiu semblava que fos que l’equip de govern incomplís tots els acords del pressupost de 2012 que havien pactat amb ells i que no acceptessin cap de les seves al·legacions. En tot cas, les relacions entre PP i CiU s’han refredat des de les passades eleccions al parlament. La CUP també va votar en contra, després que en la seva assemblea, tal i com s’explicava en els diaris, cap dels seus participants va defensar altres opcions al considerar que el seu model de ciutat és del tot incompatible amb el de CiU. Val a dir que em sembla una opció coherent en la lògica interna dels posicionaments polítics, no tant, sota la perspectiva de la governabilitat a nivell municipal on tots els grups han d’abandonar posicions maximalistes i cercar els espais de consens. En definitiva, de vegades cal deixar de banda la construcció del nou ordre econòmic i social no capitalista o la independència dels països catalans per arribar a punts d’acord amb quina ciutat volem per l’any que ve.

Al meu entendre el pressupost municipal i les votacions definitives tenen algunes claus importants que intentaré resumir:

Font: Aniol Resclosa. Diari de Girona

1)      Sentit de la nostra abstenció als pressupostos. El PSC no compartim el pressupost proposat per CiU. Però en el marc restringit d’allò que es pot presentar com al·legacions i gairebé 10 dies abans que finalitzés aquest període, vam introduir propostes de canvis molt importants per reforçar serveis socials, impulsar l’ocupació (especialment la juvenil) o la promoció econòmica i reduir despeses supèrflues (comunicació, llums de Nadal, etc). El govern municipal va acceptar gran part de les nostres al·legacions a darrera hora i com és lògic ens vam abstenir, no hi ha volta de full, ni més interpretacions que la coherència entre allò que demanàvem per un millor pressupost, i els canvis que es van acceptar. El pressupost resultant és molt millor que l’inicial de CiU. En aquest sentit, us recomano llegir tant les al·legacions que vam fer en el seu dia, com l’acord definitiu proposat pel PSC. Diaris com el de Girona o el Punt resumeixen bé aquests acords.

“If the rate of change on the outside exceeds the rate of change on the inside, the end is near.”

“If the rate of change on the outside exceeds the rate of change on the inside, the end is near.” (Si el ritme del canvi fora és major que el ritme de canvi internament, el final és proper)

Aquesta excel·lent frase de Jack Welch de General Electric que em va descobrir en Xavier Ferràs parlant d’innovació és ben aplicable a la política, especialment a l’organització dels partits. Estem en un moment en el qual el ritme del canvi del nostre entorn s’ha accelerat i els partits polítics hi fan front, malauradament, amb solucions del passat.

Precisament perquè milito en un partit polític i perquè tinc un gran respecte i admiració per aquells ciutadans que dediquem temps i esforç a projectes col·lectius, per aquells que treballen per allò que ens és comú, trobo imprescindible una revisió a fons d’algunes maneres de fer en els partits. Canviar per no desaparèixer. Reformar la política perquè torni a ser la solució, no el problema.

Modestament, proposo 10 canvis que haurien de guiar una nova política; la majoria ja han estat sovint raonats i explicats per analistes més preparats i de ben segur millor que no pas ho faré jo, però aquests dies m’ha semblat oportú recollir-los, essent conscient que no agradaran a tothom:

1.   La disciplina de vot. Resposta clàssica: sanció i amenaça de no repetir en una llista (“El que se mueva no sale en la foto”). Nou paradigma: llibertat de vot, llistes obertes, circumscripcions més petites per aconseguir major vinculació amb els votants reals i no amb la interpretació interessada que fem de qui són els ciutadans als quals diguem representar. La consciència dels diputats i el respecte als seus votants per sobre de la fidelitat a les direccions.