Col·laborar per competirArticle Empresarial Girona nº 3 Octubre-Desembre de 2007
Cada vegada més empreses s’adonen que ser competitiu en un mercat global implica o un dimensionament de l’empresa, o una aposta decidida per una major especialització. Aquests són reptes estratègics, tecnològics, financers i organitzatius que no totes les empreses poden o volen assumir.
Una tercera opció és aprofitar les sinèrgies que ofereix pertànyer a un clúster, és a dir, empreses i organismes de suport, especialitzats en un negoci i amb una certa concentració geogràfica. Evidentment és una alternativa complexa, perquè implica una forta voluntat de cooperació entre les empreses de tota la cadena de valor per guanyar eficiència, incrementar la productivitat i compartir el risc en noves inversions. A les comarques gironines tenim exemples incipients: l’augment de projectes d’R+D conjunts com els que estan realitzant les empreses del suro, la participació de moltes empreses d’alimentació en el nou centre tecnològic de Monells, una borsa de subcontractació i cooperació al Ripollès entre empreses del metall-mecànic o el pla estratègic que volen engegar les empreses del sector carni. Desgraciadament no és fàcil establir un marc de confiança per afavorir els projectes en el sí d’un clúster; les administracions poden posar eines per ajudar a les empreses, però en última instància aquestes tenen la darrera paraula: realment estan en disposició de col·laborar per poder competir globalment?
1 d’octubre del 2007
1 de setembre del 2007
Reinventar-se o morir
Reinventar-se o morir
Article Empresarial Girona nº 2 Juliol-Setembre de 2007
Actualment les persones tenim moltes més possibilitats de reinventar-nos que abans, de crear personalitats més atractives, escollint quina s’ajusta més als nostres anhels, sigui real o virtual. Estem sotmesos a un procés d’elecció infinita i són tantes les potencialitats, que les nostres vides són imprevisibles.
Quelcom similar passa amb les empreses, tot i que amb una diferència: la reinvenció que per les persones és opcional, en les empreses és obligatori. Tenim nombrosos exemples d’empreses catalanes que han innovat en el concepte empresarial per ser més competitives. Dos exemples: una empresa fabricant de banyadors davant de la forta competència asiàtica crea el seu propi canal de distribució posant màquines de vènding a locals amb piscines; una empresa de decoletatge pel sector d’automoció comença a fabricar implants dentals. En ambdós casos es modifica el domini de la cadena de valor: de subcontractistes amb forta dependència del client a controlar el disseny o la distribució. Jack Welch deia que si el ritme de canvi de l’empresa és inferior al de l’entorn, el final de l’empresa és segur, jo només afegeixo: reinventar-se o morir!
Article Empresarial Girona nº 2 Juliol-Setembre de 2007
Actualment les persones tenim moltes més possibilitats de reinventar-nos que abans, de crear personalitats més atractives, escollint quina s’ajusta més als nostres anhels, sigui real o virtual. Estem sotmesos a un procés d’elecció infinita i són tantes les potencialitats, que les nostres vides són imprevisibles.
Quelcom similar passa amb les empreses, tot i que amb una diferència: la reinvenció que per les persones és opcional, en les empreses és obligatori. Tenim nombrosos exemples d’empreses catalanes que han innovat en el concepte empresarial per ser més competitives. Dos exemples: una empresa fabricant de banyadors davant de la forta competència asiàtica crea el seu propi canal de distribució posant màquines de vènding a locals amb piscines; una empresa de decoletatge pel sector d’automoció comença a fabricar implants dentals. En ambdós casos es modifica el domini de la cadena de valor: de subcontractistes amb forta dependència del client a controlar el disseny o la distribució. Jack Welch deia que si el ritme de canvi de l’empresa és inferior al de l’entorn, el final de l’empresa és segur, jo només afegeixo: reinventar-se o morir!
1 d’abril del 2007
Innovant en temps d’incertesa
Innovant en temps d’incertesa
Article Empresarial Girona nº1 Abril-Juny de 2007
Un dels principals reptes empresarials és assegurar l’aparició d’innovacions amb una certa regularitat; per això, cada vegada més empreses són conscients de la necessitat de gestionar la innovació com un procés estratègic, probablement, com el més important per a la seva supervivència en els propers anys i el principal impulsor per generar avantatges competitius sostenibles. Amb aquest objectiu, és cabdal establir un lideratge; sovint aquest recau en un director funcional vinculat amb una àrea tecnològica, i en canvi, rarament es potencia la creació de comitès responsables de la innovació amb una composició multidisciplinar, en la qual tinguin un paper important els tecnòlegs, però també la visió comercial i de màrqueting, organitzativa, de recursos humans o de producció, amb el ple recolzament de la direcció.
El secret d’algunes petites empreses d’èxit, que no sempre poden destinar gaires recursos financers, humans i directius a innovar, és disposar d’aquest comitè que sistemàticament analitzi i revisi l’estratègia en funció dels canvis tecnològics i de mercat que s’estan produint acceleradament, generi un entorn que afavoreixi l’aparició d’idees creatives, faci el seguiment de la cartera de projectes d’innovació en curs i els prioritzi per aconseguir uns objectius estratègics.
Article Empresarial Girona nº1 Abril-Juny de 2007
Un dels principals reptes empresarials és assegurar l’aparició d’innovacions amb una certa regularitat; per això, cada vegada més empreses són conscients de la necessitat de gestionar la innovació com un procés estratègic, probablement, com el més important per a la seva supervivència en els propers anys i el principal impulsor per generar avantatges competitius sostenibles. Amb aquest objectiu, és cabdal establir un lideratge; sovint aquest recau en un director funcional vinculat amb una àrea tecnològica, i en canvi, rarament es potencia la creació de comitès responsables de la innovació amb una composició multidisciplinar, en la qual tinguin un paper important els tecnòlegs, però també la visió comercial i de màrqueting, organitzativa, de recursos humans o de producció, amb el ple recolzament de la direcció.
El secret d’algunes petites empreses d’èxit, que no sempre poden destinar gaires recursos financers, humans i directius a innovar, és disposar d’aquest comitè que sistemàticament analitzi i revisi l’estratègia en funció dels canvis tecnològics i de mercat que s’estan produint acceleradament, generi un entorn que afavoreixi l’aparició d’idees creatives, faci el seguiment de la cartera de projectes d’innovació en curs i els prioritzi per aconseguir uns objectius estratègics.
19 de gener del 2007
10 lectures de l'any 2006
1. Leviatan. Paul Auster. El balancí (2000. Edició original 1992)
2. Momentos estelares de la humanidad. Stefan Zweig. El acantilado (2002. Edició original 1927)
3. Factotum. Charles Bukowski. Anagrama (2006. Edició original 1975)
4. Preguntale al polvo. John Fante. Anagrama (2004. Edició original 1939)
5. Viure al dia. Paul Auster. Edicions 62 (1998. Edició original 1997)
6. Senectud. Italo Svevo. Acantilado (2006. Edició original 1898)
7. Camino de Los Ángeles. John Fante. Anagrama (2002. Edició original 1985)
8. Diario del seductor. Soren Kierkegaard. Losada (2006. Edició original 1843)
9. Vidas mínimas. Pierre Michon. Anagrama (2002. Edició original 1984)
10. Brooklyn Follies. Paul Auster. Anagrama (2006)
2. Momentos estelares de la humanidad. Stefan Zweig. El acantilado (2002. Edició original 1927)
3. Factotum. Charles Bukowski. Anagrama (2006. Edició original 1975)
4. Preguntale al polvo. John Fante. Anagrama (2004. Edició original 1939)
5. Viure al dia. Paul Auster. Edicions 62 (1998. Edició original 1997)
6. Senectud. Italo Svevo. Acantilado (2006. Edició original 1898)
7. Camino de Los Ángeles. John Fante. Anagrama (2002. Edició original 1985)
8. Diario del seductor. Soren Kierkegaard. Losada (2006. Edició original 1843)
9. Vidas mínimas. Pierre Michon. Anagrama (2002. Edició original 1984)
10. Brooklyn Follies. Paul Auster. Anagrama (2006)
1 de gener del 2007
El desenvolupament de sistemes locals d’innovació
El desenvolupament de sistemes locals d’innovació
Article publicat a la revista de la Fundació Eduard Soler de Ripoll l'any 2007
En la conferència internacional de l’associació de Parcs Científics i Tecnològics realitzada recentment, el reconegut expert Bengt-Åke Lundvall va centrar la seva intervenció en el rol positiu que tenen els parcs tecnològics en la consolidació de “sistemes nacionals de creativitat” en el sí del territori. Més enllà del paper que puguin jugar els parcs com a node d’un sistema on es concentren empreses, universitats, centres tecnològics, emprenedors i administració, considero que una idea sobre la qual convé estar amatent és la capacitat dels territoris de desenvolupar els seus propis sistemes locals que afavoreixin la innovació i la creativitat, i que a la vegada capitalitzin aquest benefici de nou en el territori. Habitualment es defineix un sistema com un conjunt d’agents interdependents o amb potencials vincles entre ells i amb objectius fins a cert punt coincidents, en el cas que ens interessa, els agents pretenen incrementar la seva capacitat conjunta d’innovar.
Intentaré resumir alguns dels instruments que entenc com a necessaris per aconseguir un sistema local d’innovació més competitiu. En primer lloc, qualsevol procés d’innovació sempre va precedit d’un esforç creatiu; conseqüentment, qualsevol sistema d’innovació, i la majoria d’organitzacions que el configuren, haurien de tenir entre les seves prioritats atraure talent i persones creatives, ajudar al seu desenvolupament i contribuir a que aquesta creativitat es materialitzi en progrés econòmic, en novetats amb èxit en el mercat. Els individus amb talent són un recurs escàs, i per tant, valuós; pel qual competeixen totes les regions. Busquem un exemple proper, com és el cas de Gers, es tracta d’una de les zones més rurals al nord-oest de França i també una de les que més ha invertit en connexió d’alta velocitat, ha desenvolupat un programa per atraure emprenedors que busquen una combinació de tranquil•litat i proximitat amb la natura, conjuntament amb excel•lents infraestructures de comunicació. En poc temps i mitjançant un conjunt d’incentius han atret a més de 100 microempreses, la majoria autònoms especialitzats en TIC.
En segon lloc, un sistema local d’innovació ha de reforçar la competitivitat de les empreses existents. Es pot dinamitzar individualment, mitjançant eines de reflexió estratègica que permetin incrementar la proposta de valor del seu model de negoci. I també conjuntament, mitjançant iniciatives de reforçament dels clústers als quals pertanyen; la participació en projectes conjunts entre diverses empreses compartint el risc en determinades inversions clau o per obtenir la suficient massa crítica, i les nombroses relacions teixides entre agents del sistema, esdevenen exemples nítids de les avantatges d’implicar diverses empreses en objectius compartits per tot un clúster. El treball recentment realitzat amb el metall-mecànic del Ripollès, més enllà dels beneficis individuals a cadascun dels agents participants, ha contribuït a reforçar uns lligams amb projectes orientats a grups d’empreses que poden multiplicar els seus beneficis i transferir-se oportunitats en el futur, molt més del que n’obtindrien individualment.
La presència d’agents que tinguin un efecte tractor sobre el sistema i que multipliquin les sinèrgies és, al meu entendre, un altre aspecte imprescindible. Cada territori utilitza en benefici propi els recursos i capacitats diferencials que té. Si fa uns anys les grans empreses industrials afavorien la concentració de directius, enginyers i en definitiva gent talentosa en determinats punts del mapa, a dia d’avui, també les Universitats, els Centres Tecnològics i múltiples petites empreses intensives en tecnologia i molt innovadores poden generar un efecte similar i amb un risc més diversificat. En la meva opinió aquest efecte multiplicador del talent és el major desencadenant del creixement econòmic.
Els anys vuitanta van ser moments de creació d’una oferta científico-tecnològica forta i potent: universitats i centres d’investigació són el principal actiu heretat d’aquell moment. Als noranta la principal preocupació era connectar tot el coneixement generat amb la realitat empresarial. Els centres tecnològics i les oficines d’investigació i transferència de coneixement van ser els principals protagonistes. Avui, en la meva opinió, el principal repte es troba en el desenvolupament de sistemes locals d’innovació, pels quals és necessari dissenyar programes per atraure talent, reforçar la competitivitat de les empreses i dels clústers d’aquell territori, aprofitar la capacitat tractora de determinats agents, així com la creació de xarxes i espais que afavoreixin un punt de trobada entre l’oferta i la demanda tecnològica i on es concentrin serveis intensius en coneixement.
Article publicat a la revista de la Fundació Eduard Soler de Ripoll l'any 2007
En la conferència internacional de l’associació de Parcs Científics i Tecnològics realitzada recentment, el reconegut expert Bengt-Åke Lundvall va centrar la seva intervenció en el rol positiu que tenen els parcs tecnològics en la consolidació de “sistemes nacionals de creativitat” en el sí del territori. Més enllà del paper que puguin jugar els parcs com a node d’un sistema on es concentren empreses, universitats, centres tecnològics, emprenedors i administració, considero que una idea sobre la qual convé estar amatent és la capacitat dels territoris de desenvolupar els seus propis sistemes locals que afavoreixin la innovació i la creativitat, i que a la vegada capitalitzin aquest benefici de nou en el territori. Habitualment es defineix un sistema com un conjunt d’agents interdependents o amb potencials vincles entre ells i amb objectius fins a cert punt coincidents, en el cas que ens interessa, els agents pretenen incrementar la seva capacitat conjunta d’innovar.
Intentaré resumir alguns dels instruments que entenc com a necessaris per aconseguir un sistema local d’innovació més competitiu. En primer lloc, qualsevol procés d’innovació sempre va precedit d’un esforç creatiu; conseqüentment, qualsevol sistema d’innovació, i la majoria d’organitzacions que el configuren, haurien de tenir entre les seves prioritats atraure talent i persones creatives, ajudar al seu desenvolupament i contribuir a que aquesta creativitat es materialitzi en progrés econòmic, en novetats amb èxit en el mercat. Els individus amb talent són un recurs escàs, i per tant, valuós; pel qual competeixen totes les regions. Busquem un exemple proper, com és el cas de Gers, es tracta d’una de les zones més rurals al nord-oest de França i també una de les que més ha invertit en connexió d’alta velocitat, ha desenvolupat un programa per atraure emprenedors que busquen una combinació de tranquil•litat i proximitat amb la natura, conjuntament amb excel•lents infraestructures de comunicació. En poc temps i mitjançant un conjunt d’incentius han atret a més de 100 microempreses, la majoria autònoms especialitzats en TIC.
En segon lloc, un sistema local d’innovació ha de reforçar la competitivitat de les empreses existents. Es pot dinamitzar individualment, mitjançant eines de reflexió estratègica que permetin incrementar la proposta de valor del seu model de negoci. I també conjuntament, mitjançant iniciatives de reforçament dels clústers als quals pertanyen; la participació en projectes conjunts entre diverses empreses compartint el risc en determinades inversions clau o per obtenir la suficient massa crítica, i les nombroses relacions teixides entre agents del sistema, esdevenen exemples nítids de les avantatges d’implicar diverses empreses en objectius compartits per tot un clúster. El treball recentment realitzat amb el metall-mecànic del Ripollès, més enllà dels beneficis individuals a cadascun dels agents participants, ha contribuït a reforçar uns lligams amb projectes orientats a grups d’empreses que poden multiplicar els seus beneficis i transferir-se oportunitats en el futur, molt més del que n’obtindrien individualment.
La presència d’agents que tinguin un efecte tractor sobre el sistema i que multipliquin les sinèrgies és, al meu entendre, un altre aspecte imprescindible. Cada territori utilitza en benefici propi els recursos i capacitats diferencials que té. Si fa uns anys les grans empreses industrials afavorien la concentració de directius, enginyers i en definitiva gent talentosa en determinats punts del mapa, a dia d’avui, també les Universitats, els Centres Tecnològics i múltiples petites empreses intensives en tecnologia i molt innovadores poden generar un efecte similar i amb un risc més diversificat. En la meva opinió aquest efecte multiplicador del talent és el major desencadenant del creixement econòmic.
Els anys vuitanta van ser moments de creació d’una oferta científico-tecnològica forta i potent: universitats i centres d’investigació són el principal actiu heretat d’aquell moment. Als noranta la principal preocupació era connectar tot el coneixement generat amb la realitat empresarial. Els centres tecnològics i les oficines d’investigació i transferència de coneixement van ser els principals protagonistes. Avui, en la meva opinió, el principal repte es troba en el desenvolupament de sistemes locals d’innovació, pels quals és necessari dissenyar programes per atraure talent, reforçar la competitivitat de les empreses i dels clústers d’aquell territori, aprofitar la capacitat tractora de determinats agents, així com la creació de xarxes i espais que afavoreixin un punt de trobada entre l’oferta i la demanda tecnològica i on es concentrin serveis intensius en coneixement.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)