Pàgines

30 de setembre del 2005

Ja tenim estatut i 70 aniversari del POUM

Avui és un dia per recordar...tot i els patiments, els ensurts i les males estones que l'escenificació de CiU ens han fet passar, finalment tenim l'estatut! 25 anys sense parlar-ne i ahir alguns ens volien fer creure que Catalunya estava en deute amb ells! A qui volen enganyar? Tothom parlava en clau de país, però alguns feien passar els seus interessos per davant i les seves ganes de protagonisme.

El tripartit ha tirat endavant un dels projectes pels que es recordarà aquest període, és un moment de construcció de futur que defineix la nació, de gran salt endavant, però que sobretot hauria de ser una eina pel conjunt de persones que vivim i treballem a Catalunya...el límit d'un territori i dels que es senten més o menys pertanyents al mateix és difus i canviant, en canvi les actuacions per les persones tenen límits, objectius i resultats més clars i entenedors. L'Estatut per tant, entès com una eina que s'havia d'adaptar als nous temps, però que caldrà veure fins a quin punt ajuda a desenvolupar i sobretot finançar, polítiques de caràcter social.

Ahir a més, es feia el 70è aniversari del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista), era un dia de reinvindicació del passat, però sobretot d'uns valors que perduren i d'agraïment a unes persones que varen donar tot a canvi de res. Precisament al llarg de l'homenatge un dels militants històrics del POUM va tenir un atac de cor, va ser una estona de llarg patiment, d'espera i de final tràgic, per l'inesperat del fet i la proximitat emocional que va frapar a tots els presents. Salvador Clop feia un discurs carregat de complicitats i sentiment, agraït al PSC per aquell acte, però sense obviar la reivindicació de les aspiracions de justícia social d'aquell partit llibertari, un discurs de calat polític, de serenor i de sentiment. Va ser un partit perseguit pel franquisme i l'estalinisme, especialment durant la guerra civil i els fets de maig, conegut parcialment pels de la meva generació per "Tierra y Libertad" de Ken Loach i sobretot per "L'homenatge a Catalunya" de George Orwell.

Va ser curiós com ahir es va trobar durant un llarguissim instant, la memòria dels dies del passat del socialisme revolucionari i del somni d'una Catalunya i sobretot d'un món més just, amb un moment d'elevada trascendència política per la construcció parcial d'aquest somni, o si més no, de la visió del que volem que sigui Catalunya en els propers anys.


Sóc un sentimental, m'agrada pensar que la Catalunya federal que volem pel futur, està arrelada, connectada emocionalment amb aquella zona roja durant els anys de la guerra civil, el passat i el futur es varen trobar en el present.

Probablement la mort mai és benvinguda, però no se m'acudeixen gaires formes més dignes de deixar aquest món que lluitant pel desig d'un món més just i més lliure, en aquest cas va morir com va viure, fent de les seves darreres paraules un camí a seguir.

Salut i república company!