10 llibres del 2017

1.     La insuportable lleugeresa de l’ésser. Milan Kundera. Edicions L’ull de vidre (2014, edició original 1984).

2.     Todo cuanto amé. Siri Hustvedt. Circe Ediciones (2003)

3.     El legado de Humboldt. Saul Bellow. Penguin Random House (2016, edició original 1973)

4.     Amor y basura. Ivan Klíma. Editorial Acantilado (2007, edició original 1988)

5.     Dora Bruder. Patrick Modiano. Seix Barral (2016, edició original 1997)

6.     La uruguaya. Pedro Mairal. Libros del Asteroide (2017, edició original 2016)

7.     El día de la independencia. Richard Ford. Anagrama (2016, edició original 1995)

8.     Canciones de amor a quemarropa. Nickolas Butler. Libros del Asteroide (2016, edició original 2014)

9.     Patria. Fernando Aramburu. Tusquets Editores (2016)

     La broma infinita. David Foster Wallace. Penguin Random House (2016, edició original 1999)

Kundera, Bellow i Klima estaven a la llista de llibres pendents de fa un temps, la lectura de El oficio, un escritor, sus colegas y sus obras de Philip Roth m’havien generat prou curiositat per posar-los com a prioritat de l’any gràcies a les corresponents entrevistes i converses de Roth amb als autors. Els tres m’han entusiasmat, però el de Kundera és un autèntic plaer pel lector a cada pàgina i que manté diversos eixos narratius en paral·lel sense defallir en cap: les relacions sentimentals i amoroses de parella, la crítica política al sistema comunista de la República Txeca i reflexions filosòfiques sobre el pas del temps, la vida i amb un deix existencialista que s’entrelliga perfectament amb l’artefacte literari. Un llibre que sembla pensat per ser subratllat i aturar-se en les reflexions de Tomas, Teresa, Sabina i Franz constantment, amb la veu predominant del primer que viu en la contradicció i els dubtes constants entre el veritable amor per sobre de l’acte amorós, i com tota la resta de personatges, no deixen de representar metàfores de la lleugeresa a la que fa referència el títol del llibre. L’autor no abusa de la potencial carrega filosòfica que podria alentir la fluïdesa desitjable en una novel·la, sempre la utilitza amb prou intel·ligència perquè la reflexió acompanyi el relat, per exemple l’etern retorn de Nietszche amb el que comença el llibre i al que en diversos moments hi trobes recordatoris no és un pedaç, sinó que és una provocació que trobarà connexions al llarg del llibre. Un breu paràgraf seleccionat dels molts que s’hi poden trobar: “És això que fa que la vida sembli sempre un esborrany. Però ni tan sols “esborrany” és la paraula correcta, perquè un esborrany sempre és l’esbós d’alguna cosa, la preparació d’un quadro, mentre que l’esborrany que és la nostra vida és un esborrany de res, un esborrany sense quadro.”

Todo cuanto amé de Siri Hustvedt ha estat una excel·lent i estimulant lectura. Reflexiona sobre les relacions de parella, les seves dificultats i contradiccions, els alts i baixos i les seves crisis. Construeix i dóna un especial protagonisme en la relació entre en Leo, l’historiador d’art i Bill, un artista al que comença admirant i que es converteix en el seu millor amic, però també les relacions amb les respectives parelles. Té un paper fonamental el món de l’art actual, però també la paternitat i la pèrdua dels éssers estimats. Totes elles temàtiques tractades d’una manera exigent pel lector, amb una trama ben desenvolupada i amb personatges molt ben definits, dinàmics i plens de febleses, als quals acabes apreciant i sentint com pròpies cadascuna de les seves vivències, especialment aquelles més colpidores. És una lectura estimulant intel·lectualment, complexa en algun moment, però també carregada de satisfaccions, capaç de tornar al lector part de l’esforç amb plaents moments, de vegades amb dosis de sensualitat, a voltes als inferns interiors als quals la vida ens pot abocar. El primer capítol em sembla el més rodó, del millor que he llegit darrerament, potser alguna de les trames posteriors, amb assassinats pel mig, desvirtuen el ric món interior que s’ha anat construint en la primera, i també la segona part. És especialment interessant la construcció dels espais intel·lectuals i artístics dels personatges, que els condicionen i els defineixin, de manera molt clara quan l’autora inventa una trajectòria artística, obres d’art incloses – totes elles ben definides i explicades- i una evolució coherent amb la psicologia de l’artista, , o estudis acadèmics o artístics que descriuen els personatges. Una veu pròpia i carregada de força la d’una autora que m’havia passat desapercebuda tot i (o precisament per?) la gran admiració que tinc per Paul Auster, el seu marit al qual està dedicada aquesta novel·la.

Quina història la de Charlie Citrine i el gran poeta Von Humbdolt a El legado de Humbdolt! Una obra enorme, plena de talent, d’enginy, de diàlegs carregats de sarcasme sobre el món literari i dels negocis, de les relacions mestre-alumne, de descripció d’un món només preocupat per les aparences i afany pels diners, amb una potència literària que et deixa baldat quan acabes les més de sis-centes pàgines d’un dels llibres més recomanats de Bellow. Com a seguidor de Roth s’entén l’admiració d’aquest per Bellow, tot i tenir estils tan diferents, Roth té personatges complexes, obscurs on sovint no saps on comença i acaba ficció i realitat; Bellow en canvi omple la novel·la de protagonistes entranyables i carismàtics, que necessiten explicar-se contínuament amb monòlegs que et fan entendre’ls, patir els seus sofriments, i gaudir quan les coses semblen que els aniran bé, tot i que sempre es torcin en el darrer moment. Si bé en els dos primers llibres de la llista és impossible no encomanar-se o identificar-se amb algunes de les reflexions o situacions, en aquest el gaudir és purament literari. Com no contagiar-se del clima que crea l’autor, del sarcasme a que convida en cadascuna de les situacions que pateix Charlie fins rebre el regal de Humboldt en les darreres pàgines del llibre? Excel·lent llibre.

Amor y Basura  de Klima també és una molt bona novel·la, potser hauria guanyat més lluny en el temps de la lectura de Kundera amb la que té uns quants paral·lelismes més enllà de que són dos autors txecs, i és aquesta probablement la raó per la qual empal·lideix davant de la primera, ja que de manera indefectible he establert comparacions constants amb aquesta per la similitud d’algunes de les situacions. Amor y Basura és la història de l’escriptor represaliat i reconvertit en escombriaire que impregna la seva rutina de reflexions lúcides sobre la vida, les relacions sentimentals, la literatura i la seva importància en la construcció col·lectiva d’una societat en una situació política impossible.

He llegit dos llibres de Patrick Modiano aquest any, En el cafè de la joventut perduda i Dora Bruder. El segon és el que m’ha agradat més dels dos, comparteixen la capacitat de concentrar en moltes poques pàgines una emotivitat i la construcció d’un espai (sentimental i físic) com pocs poden fer amb tan poc. El París de l’autor, i el París de Dora durant l’ocupació nazi són un personatge més de la història, ens envolta, ens acompanya i és part cabdal de la reconstrucció dels darrers passos de la Dora. Modiano escriu sobre els carrers on va viure, les decisions que va prendre i per la maquinària totalitària que els asfixiava. Totes dues són excel·lents lectures, però la història de Dora Bruder, com la de tants jueus que van patir anys infames emociona i et fa patir de principi a fí, tot i saber el seu destí des de bon principi. M’he proposat llegir més Modiano durant 2018.

La uruguaya és una lectura fluïda, que amb l’aparença de lleugeresa i simplicitat per les peripècies d’aquest argentí entrat en la quarantena en plena crisi matrimonial immers en un viatge d’un dia a Uruguay per retrobar-se amb la protagonista del títol destil·la temes de més profunditat, com l’indefectible pas del temps, els somnis trencats i la diferència entre la vida somiada i la real. El patetisme del personatge enganxa, la ironia que utilitza l’autor i les situacions que viu et traslladen a la llatinoamerica més divertida, canalla i també perillosa.

El dia de la independència és la continuació de El cronista d’esports. És el recorregut vital del Frank Bascompte, carismàtic personatge creat per Ford, que ara reconvertit en venedor immobiliari transita pels EUA dels anys 90s, amb les seves particulars crisis sentimentals i reflexions sobre la vida adulta i la dificultat de relacionar-nos amb la resta. Del mateix autor he llegit Dones amb homes, tres relats dels quals el primer, que du el títol del llibre és molt recomanable.

Canciones de amor a quemarropa que té un bon plantejament, interessants personatges, bones històries al voltant de les relacions d’un grup d’amics d’un poblet de Wisconsin...i que probablement decep en part per no acabar de saber conduir tot plegat a una millor resolució de la novel·la. Construeix unes bones bases, però el conjunt potser no està a l’alçada de l’espai entreteixit durant les primeres pàgines. Ara bé, aquest fet no treu mèrit a una història que et trasllada a un entorn rural, carregat de la nostàlgia i de la descripció de les bondats de la vida rural, però també de la soledat que acompanya a tots els personatges al llarg de les seves histories que s’entrecreuen, de vegades de manera amable, d’altres com a cops en l’estómac.

Patria de Fernando Aramburu és un dels llibres més venuts a Espanya i el País Basc. Per a qualsevol interessat en el conflicte basc, en les ferides i cicatrius a causa de ETA que es van crear en la societat i les persones que els hi va tocar viure en primera persona un atemptat o el clima que s’hi podia viure, és un llibre imprescindible. No és un assaig sobre el conflicte, l’autor no amaga que pren posició a favor d’una opció. L'autor ens presenta uns personatges- que de vegades actuen com a una certa representació d’un clixé i en d’altres amb molta més personalitat- però que aconsegueixen transportar-nos al país basc de no fa gaires anys. És literatura perfectament travada, un mecanisme que funciona capítol a capítol i que et porta a voler saber més, a continuar pàgina rere pàgina fins acabar-lo. Un bon llibre que explica una historia que mereixia ser escoltada.

Finalment he posat en el darrer La broma infinita de David Foster Wallace, i es que no sabria si dir que és el desè llibre que m’ha agradat més o no, hi ha dies que he odiat el llibre, i moments que m’han encantat. L’acabes i tornes al principi. Confusa, estranya, complexa i disgressora novel·la. A estones addictiva i en d’altres (massa sovint) eterna. 1.092 pàgines després i més de 100 pàgines de notes un cop acabes un llibre que desconcerta i interessa a parts iguals. És impossible no entreveure en algun personatge les ombres de la vida i la mort de DFW. Irregular en les trames que no acaben de confluir enlloc, i en canvi amb algunes de les que voldries saber més i et sents decebut quan acabes. Brillantment escrita, però no serà de les millors novel·les que he llegit, ara bé  puc assegurar que no m’ha deixat indiferentment. He trobat a faltar més de l’humor intel·ligent que abunda en d’altres llibres de l’autor, i si bé he acabat cansat d’alguns personatges, altres com Gately funcionen meravellosament. Les primeres 60 i les darreres 200 pàgines, sense cap dubte, el millor.

Dels altres llibres que he llegit destacaria el penúltim Roth que em falta abans d’acabar tots els seus llibres, Cuando ella era buena, primerenca novel·la que ja apunta alguna de les característiques de l’autor però que està lluny dels seus millors llibres. També m’ha agradat Ali Eskandarian amb Sexo, exilio y rock and roll amb una historia sobre el protagonista real que explica la seva sorprenent trajectòria de músic de r’n’r, i  perfectament resumida en el títol del llibre. Una historia trista, doncs, va acabar abruptament per la mort del mateix autor assassinat a Brooklyn l’any 2013. Fes-te gran de Ben Brooks no m’ha generat l’entusiasme que ha despertat entre el col·lectiu millenial, la nova veu de la literatura anglesa m’ha semblat artificiosa a estones, avorrida a d’altres, irònica sempre però amb personatges massa plans i superficials amb els quals no he pogut ni fer una connexió sobre com es senten, ni com pensen, ni tampoc m’han semblat que incorpori una historia prou desenvolupada com perquè mantingui prou interès. M’ha semblat molt lluny d’algunes de les obres mestres i debuts amb els que s’ha comparat sincerament. Finalment he gaudit molt de l’autobiografia de Robbie Robertson, principal lletrista i guitarra de The Band, el contrapunt de la biografia de Levon Helm que vaig llegir l’any passat, amb moments excel·lents, especialment en la construcció de l’espectacle que va ser The Last Waltz i les gires que van des del seu debut amb Dylan, tan criticada en el seu moment, fins a l’èxit espectacular pocs anys més tard. Els llibres com cada any t’acompanyen, de vegades et poden arribar a influenciar, però segur que m’han fet pensar o simplement m’han entretingut durant moltes hores, és divertit fer balanç cada any i recordar quins d’ells viatjaven amb mi a Singapur, la India, Polònia o Colòmbia, o simplement em feien companyia a casa. En tot cas, estranyes connexions cadascun d’ells amb llocs i moments del 2017.