Fa unes setmanes vaig intentar
donar la meva perspectiva sobre la situació actual del PSC i que acabava amb la
proposta d’impulsar alguns canvis en el PSC per tal de construir una
alternativa de progrés que ni accepti l’unilateralisme d’uns, ni el recentralisme
dels altres, i que lideri el reformisme del país a nivell social i nacional. Apuntava una reorientació al voltant de la cultura democràtica del
partit com a condició imprescindible per iniciar una nova etapa; treballar en
una agenda reformista pels propers anys; prioritzar que es pugui realitzar la
votació del referèndum amb garanties de llibertat i de manera urgent; un acord
pel respecte a la pluralitat dels militants en la conseqüent votació si no es
pot arribar a un acord en una resposta que encaixi amb la proposta federal i un
impuls a l’obertura del partit mitjançant les primàries. M’agradaria en aquesta
segona part apuntar amb més detall en quines propostes caldria aprofundir en un
breu període de temps si volem recuperar un espai que cada vegada és fa més
petit, de fet, les mateixes enquestes van minvant l’expectativa de vot en un
entorn polaritzat. Com deia, canvis per focalitzar-nos en allò que realment ens
podria unir a tots els que quedem avui al PSC, part dels que han marxat i a
algun nouvingut.
- · Cultura democràtica i regeneració interna. Molts companys han parlat d’aquest tema, al meu entendre, qui ho ha fet amb més insistència i encert en els darrers temps és Laia Bonet en nombrosos articles d’opinió. En un moment d’intensos canvis en la societat catalana, el canvi intern en la cultura del partit i dels aparells no té el mateix ritme de canvi. Aquest fet contrasta amb la voluntat de les bases i els simpatitzants que volen ser més decisius. Una nova cultura democràtica és promoure l’obertura i la participació. Implica congressos amb major nombre de delegats i obrir espais on es convidi a la ciutadania a implicar-se i votar, com les primàries, i participació activa de la militància significa poder votar en aquelles decisions més rellevants. Així mateix, cap excusa més per retardar les primàries, cap invent més per deixar córrer els mesos per triar un candidat a les properes eleccions de la Generalitat, avui més que mai ja no tenim ni idea de quan seran les properes eleccions, hi haurà referèndum? Es faran tot just després eleccions? Caldrà esperar al 2016? Sigui com sigui, un candidat no s’improvisa, posem-hi data passades les primàries a les municipals. En relació a la regeneració interna el primer que cal és una major contundència amb la corrupció i les imputacions, especialment quan és la pròpia (molt apropiat quan hem patit fa poc casos que ens afecten com el Cas Mercuri i el de Sabadell) o encara més recent els dubtes que generen les notícies sobre el cas Metodo3. No és una qüestió de quan un polític ha de plegar en paràmetres legals– com si fos una regla matemàtica- si no una qüestió d’ètica, de pensar més en el projecte que en un mateix i que determinats comportaments no poden ser permesos en el marc del funcionament d’una societat democràtica, i que determinats indicis ja haurien de ser suficients per dimitir. Sincerament crec que diverses informacions recents conviden a dimissions, i més i millors explicacions. Cal corregir i amb urgència. A un partit a l’oposició i que vol –amb moltíssima raó- ser crític amb els que s’han finançat il·legalment a Catalunya i Espanya, han de ser per davant de tot d’una exemplaritat a prova de dubtes. Una nova cultura i nous lideratges. La generació que porta governant el país en els darrers 30 anys ja no pot promoure aquest canvi amb credibilitat. En un post de fa uns mesos ja vaig parlar de canvis en elspartits i no em repetiré.
- · Una agenda reformista de progrés. Quin model econòmic proposem pel país? Quines reformes faríem? Quin canvi en les administracions proposem? Tenim alternativa? Cal dibuixar-la i ha de ser profundament reformista, l’entorn ha canviat tant, que dir simplement que volem mantenir l’estat del benestar i que estem contra les retallades serveix de ben poc. Avui els partits d’esquerres tenen el risc de liderar una mena de conservadorisme, de salvem el que puguem, lluny de la idea del país que podríem ser o de l’esperit transformador que avui sembla monopolitzat per una sola idea al voltant d’un procés constituent, però que és incapaç de descriure quins canvis de fons es faran en el model del país. Liderar l’agenda reformista requereix valentia política. Apunto 6 temes de país en els quals crec que caldria apuntar importants canvis: reforma de les administracions públiques i de les seves competències; model econòmic, productiu i d’R+D; resposta als reptes medi ambientals i energètics; educació i universitat; un nou model de fiscalitat per Espanya i Catalunya; reforma de les lleis de finançament dels partits i electoral. Finalment cal treballar perquè en el PSOE s’accepti el dret a decidir, com ICV ha fet amb IU, i s’impulsi la reforma constitucional amb un caràcter federal amb més valentia que el recent acord de Granada. Segur que se’n poden afegir més àmbits en els quals aplicar reformes, però aquests temes, requereixen alternatives i propostes per adaptar-nos a un entorn ben diferent del dels darrers 15 anys.
- · Promoure la votació del referèndum a Catalunya amb un pacte intern per la pluralitat del partit. Avui la manca d’alternativa a Espanya a mig termini, empeny una part important de la societat vers una tria incomoda, el seguir com estem -que cal reconèixer que no resulta especialment atractiu sota gairebé cap perspectiva, com a prova els darrers pressupostos- o una possible independència plena d’incerteses i oportunitats, però en tot cas amb un important actiu com és el de catalitzador del canvi del statu quo. Finalment en els darrers temps l’anomenada tercera via guanya adeptes, això si, sempre i quan es doni per suposat que cal garantir la votació d’autodeterminació i que explica perquè avui per molts sembla més liderada per Unió que no pas pel PSC. El que segur que comparteix la gran majoria dels catalans és la voluntat de poder votar en referèndum la independència del país, la necessitat de saber i comptar bé quanta gent vol realment la independència. Existeix una tercera via federal més desitjable? Jo crec que si, però em temo que el PP vol precisament el contrari, no arribar a cap acord perquè el procés sigui unilateral i per tant més fàcilment minoritari o mancat de reconeixement. No comparteixo l’estratègia de buscar acords o acostaments amb un PP que va portar l’estatut al TC. I en el PSOE caldran molts canvis, més veient determinades declaracions d’alguns dirigents o ex-responsables polítics, ja que tot i que ha fet passos endavant si ho comparem amb quan fa poc més d’un any era incapaç de parlar de federalisme, encara ha d’avançar molt. Al meu entendre la millor opció passaria més per un procés de nova relació bilateral Espanya-Catalunya. Podria ser una solució bona pels que ni volen trencar del tot amb Espanya, ni per aquella majoria que vol més auto-govern i no volen seguir patint situacions injustes al voltant d’aspectes de caràcter cultural, social i econòmic en la seva relació amb Espanya presonera d’uns partits que neguen la flexibilitat que permetria la constitució. Confederal? En tot cas, bilateral. Fins i tot, seria perfectament assumible per aquells que des d’una posició d’igual a igual vulgui establir un nou acord de relació amb Espanya. Tampoc no cal oblidar a una part de la societat que viu amb incomoditat el procés, Sergi Pàmies ho expressava molt bé en un article a la Vanguardia sobre El dret a decidir (o no). Alguns confien en que hi ha marge per entendre’s amb Espanya, d’altres no. Alguns veuen grans passos en el progressisme espanyol i els recents acords, d’altres només veuen gestos menors. La relació Catalunya-Espanya divideix a una part de l’electorat. Treballem en els que ens uneix, treballar intensament en què es pugui realitzar un referèndum a Catalunya, participem en els espais on això es podrà decidir i on podrem influir, com és el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. No hi fem més voltes. Avui, la majoria dels catalans volen votar per decidir com serà aquesta nova relació, i una part de la societat catalana ens visualitza junt amb els immobilistes, i aquest per mi és el principal error. Els partits són tant allò que representen (idees, valors, etc), com allò que pensen els ciutadans que estan representant (sovint molt menys complaent). Canviar aquesta imatge no és evident, però avui hauria de ser la nostra prioritat. Així mateix, cal un nou pacte per la pluralitat interna i amb el màxim acord en les accions a prendre. D'aquesta manera expressem amb naturalitat el que passa en el PSC avui, molt més complex que una qüestió d'ànimes o sensibilitats, que em sembla que són moltes avui, de manera similar al que li passa al propi país. No ens avancem encara per una opció a falta de la definició exacta de la pregunta i la resposta. Ara bé, siguem conscients que si avui tot es redueix a votar Sí o No, és evident que alguns votants del PSC votarien que sí, altres que no, alguns s’abstindrien, però per sobre de tot, ens seguiria unint un projecte de país més just, igualitari i lliure. Participem activament en el procés i en com ha de ser el referèndum i en el moment de votar, cadascú ho faci en consciència i fem una proposta el més unitària possible sobre el nostre posicionament en la proposta que finalment s'acordi entre tots els grups polítics. Avui hi ha menys diferències entre totes les sensibilitats del PSC, que per exemple les que hi havia en el procés d’unitat d’ara fa més de 35 anys. A l’endemà, el país federal, confederal, en relació bilateral amb Espanya, independent o com el que avui coneixem, seguirà requerint un partit d’esquerres socialdemòcrata que treballi per la unitat del poble català, com hem fet des del PSC des de la nostra fundació. Cal ser crítics amb la unilateralitat amb la que actua CiU i ERC, però ens equivoquem si es cedís a la pressió d'alguns en buscar punts de contacte amb PP i Ciutadans. Sense cap dubte, crec que la posició d’ICV-EUiA en aquest camp és la més propera a la nostra i caldria teixir-hi major unitat d’acció.
- · Les primàries, una oportunitat de donar nova força al projecte. Al PSC no sobra ningú, falta gent, molta gent, com molts vam respondre a un desafortunat article. Ens calen lideratges externs que ens permetin obrir-nos de nou i una nova majoria de ciutadans que s’impliqui en aquest procés. Front els congressos que miren cap en dintre i recompten delegats, la resposta al meu entendre passarà per les primàries que ens ajudaran a buscar a fora el que hem perdut en els darrers 10 anys. És la gran esperança –potser la darrera – perquè el PSC no segueixi el camí vers la desaparició o la indiferència de la majoria dels ciutadans. Quan alguns companys hem demanat des del passat congrés primàries, com així es va aprovar, quan alguns van aixecar la veu per advertir que no hi hauria temps abans de les passades eleccions autonòmiques com els companys d’Ara Primàries– i se’ls va ignorar, criticar i fins i tot castigar quan el temps els hi ha donat la raó- ara no podem fallar, no podem tornar a enganyar els militants dient que no hi ha temps o que no és el moment. Hi ha temps, però cal començar a treballar-hi. Avui Catalunya és més inestable que mai, i per això el PSC ha de clarificar d’una vegada qui serà el seu candidat per la Catalunya del futur, quin el seu programa i les seves prioritats. Marquem l’agenda per una vegada i posem fil a l’agulla perquè un nou projecte pugui generar noves il·lusions a un PSC que encara té una darrera oportunitat. No la desaprofitem. Que la direcció nacional no posi més excuses i així mateix que el conjunt de col·lectius, sensibilitats i visions de la socialdemocràcia catalana puguin canalitzar el seu esforç en materialitzar alternatives via les primàries en un moment clau de Catalunya.
