Aproximadament deu fer uns 15
anys que milito al PSC, i ja fa un temps que tinc la sensació que el PSC viu
els darrers temps en un cert déjà vu,
una mena de bucle alimentat sobretot pels propis errors de la direcció nacional
però també d’algun error dels sectors
crítics. Tot plegat magnificat, repetit i ampliat per la premsa i els
adversaris polítics. Sobre aquests dos darrers hi ha poc a fer, i per tant millor
oblidar-se’n, dir avui que el PSC està acabat i desorientat ven, perquè els
darrers resultats electorals i enquestes ajuden a donar-hi credibilitat a tan
funesta predicció. Probablement seré poc objectiu, però jo estic convençut que
una opció socialdemòcrata i catalanista fa més falta que mai a Catalunya, som un país polaritzat a nivell nacional i
enfonsat en una crisi en la que ningú defensa amb garanties i alternatives
reals allò que és de tots i on es perden drets i avanços de l’estat de benestar
dia rere dia i on sembla haver-hi un interès manifest en parlar de dues Catalunyes enfrontades
i separades en funció del seu posicionament en l’àmbit nacional. Aquest espai, el de l’esquerra catalanista,
que havia estat transversal i representat a un milió llarg de votants amb en
Pasqual Maragall encara existeix, i el PSC té alguna oportunitat – qui sap, si
la darrera- d’intentar recuperar centralitat i capgirar els mals auguris per
seguir relligant espais ciutadans que d’altres pretenen enfrontar. Ara bé, es requereix
d’una sacsejada que en el passat congrés, en la meva opinió, no es va produir.
Sovint m’han ubicat en el sector
catalanista pel fet d’haver estat crític
amb les decisions de la direcció nacional actual del PSC. Sincerament no
m’entusiasmen les etiquetes, tampoc aquesta. No em sento més catalanista o amb
més raó que altres companys del partit, tot i que és evident que no tot el PSC
pensa el mateix en l’eix nacional (tampoc en l’eix esquerra-dreta per cert i com és ben normal en un partit gran i no monolític). Crític? Doncs probablement, i em sembla desitjable, crec que en un
sentit constructiu sempre, i evidentment respecto molts companys que aplaudeixen les darreres decisions de la direcció, com demano que ells em respectin a mi. Per cert,
trobo especialment interessant una definició en el bloc de la Laia
Bonet sobre els díscols i els crítics. Simplement no m’agraden les etiquetes i aquesta mena de necessitat simplificadora d’ubicar-nos darrera un líder, una idea, un eix o una ànima en alguns casos amaga incapacitat d’expressar idees pròpies o de repartir carnets de bons militants del PSC en algun cas o bons catalans en funció de qui vulguis escoltar. Per no ser, i ja és dir, ni he estat Nadalista a Girona. El PSC és més plural que això, els partits de fet, haurien de desitjar aquesta pluralitat i vitalitat, més que la vocació d’amagar-se darrera un bloc, o com molt bé expressava una companya del PSC, unes atalaies en les que sentir-se protegits tots plegats. Val a dir però que articles com el del
Periódico de l’Antoni Balmon, si que em fan estar convençut que no comparteixo
moltes de les decisions i formes de la direcció nacional actual, i el últim que
diria es que en el partit sobra gent, i menys tres polítics de la talla d’Àngel
Ros, Marina Geli i Quim Nadal o menystenir-ne el que representen en l’imaginari
de l’espai socialista. En tot cas, sempre he cregut que encara ens uneixen més coses que no pas ens separen als que formen part del PSC, i que tots formem part d’un projecte progressista, basat en la justícia social i la defensa de la llibertat, també el d'un partit clarament
catalanista, i tinc l’esperança que siguem capaços de liderar una agenda
reformista de progrés (un element que malauradament obliden molts companys
més focalitzats en el manteniment d’un cert status
quo en àmbits on fa temps que manquen respostes innovadores, i no només en l’anomenat
eix nacional). Jordi Martí o ToniComín han explicat molt bé fa poc en dos articles aquesta voluntat d’unir, de
tornar a ser grans i representar àmplies majories que puguin contribuir a
transformar la societat en un moment complicat per molts ciutadans pels efectes de la crisi,
en un punt de desorientació col·lectiva del país.
En tot cas si ser crític, és
haver participat en actes i trobades o signat algun manifest, bàsicament perquè
penso que la direcció del PSC s’equivoca en la formulació de com ha de ser el paper
del PSC en el referèndum per a la independència i se’ns obre la porta a marxar,
malament rai. Recordo haver-li dit al Pere Navarro quan va venir a Girona abans
de les eleccions al Parlament que tancar-se en banda amb la idea força que la
consulta ha de ser legal i acordada amb Espanya, és una evidència d’allò
probablement desitjable en un món ideal, però que també era molt poc realista.
Els electors poden fer confiança a moltes propostes polítiques, però no estan
disposats a creure una reforma d'aquest pes després de la trajectòria de l'EAC i la sentència del TC, més si hi ha evidències contínues escoltant als representants del govern espanyol. Realment és factible aconseguir un acord reformista amb el
nacionalisme espanyol representat pel PP (i una part del PSOE) que signifiqui un canvi en profunditat en la relació entre Catalunya i Espanya? Vist el nostre resultat electoral no vam aconseguir gaire complicitat i credibilitat de l'electorat.
El debat
nacional malauradament porta un camí reduccionista de “bons i dolents” i d’arguments
sovint pobres en tots dos extrems, la independència també genera moltes
incerteses, però la relació actual té tantes certeses en el dia a dia que la fan poc
atractiva i desitjable (incompliments acords finançament, llei Wert, etc). Fa poc ho expressava molt bé Arseni Gibert en un article del que
reprodueixo una part davant de la
impossibilitat de dir-ho millor: [...les vies seguides per resoldre el
problema derivat de les actituds del nacionalisme espanyol o estan esgotades o
son grolleres fal·làcies: asimetria federal, pedagogia, “peix al cove”, l’acord
recent PSC-PSOE a Granada, “el pacte fiscal, un altre gran eufemisme de “un nou
model de finançament” etc.). Però això no treu que sigui lícit i raonable
preguntar-se si la independència és la única i/o la millor solució...]. Jo
fa temps que estic convençut que la millor solució passaria per un pacte
bilateral Catalunya-Espanya, i el principal dubte es com arribar a estar en
condicions perquè aquest acord bilateral sigui possible, raonable, satisfactori
per la majoria de catalans i espanyols o potser simplement com a darrera opció
a un trencament total. Crec que avui els ciutadans van
necessitats de líders i partits amb credibilitat, atreviment i versemblança en les propostes i esperança a parts iguals. És una fórmula avui no resolta al PSC, crec que tampoc en la resta de partits per cert.
Sense cap dubte els problemes del
PSC no només es troben en l’eix nacional, també en la pròpia cultura dels partits –tema al qual ja vaig dedicar un post- i també a la manca de propostes d’un
discurs social-demòcrata no acomplexat per ICV o la CUP, als quals de vegades
sembla que vulguem imitar. Sobre aquest tema ja en parlaré un altre dia. En la meva opinió avui el PSC té
tres alternatives al davant i depèn de la decisió presa, el seu camp de joc pot
ser ben diferent:
- Seguir com fins ara, intentant convèncer als catalans que és possible un pacte federal i que aquest es produirà quan el PSOE governi i promogui una reforma constitucional on el PSC hi jugarà un rol clau i miraculosament s’aconseguirà el vot afirmatiu del PP o d’una majoria suficient al congrés, i que serà el moment idoni per donar peu a un referèndum sobre la independència pactat, acordat i legal. Crec que aquesta via ens porta a seguir reculant front aquells que manifesten ben clarament la seva opció i han aconseguit fer veure-les com a possibles (no vol dir que desitjables). Potser amb un PSOE rejovenit i més valent seria més fàcil sumar adeptes, però a mi el PSOE de Rubalcaba o dels principals barons que he escoltat em genera poques complicitats (escoltar el dia dels acords de Granada als líders del PSOE a Madrid, Extremadura o Andalusia no em va ajudar), i calen noves idees i lideratges que el fessin un projecte més seductor i atractiu, i amb prou seguretat per proposar un referèndum com ha fet David Cameron a UK. Aquesta és l’opció que proposa actualment la direcció nacional: esperar temps millors a Espanya i confiar en la nostra capacitat d’influència. Si serveix d’exemple, jo encara recordo quan treballava al Departament d’Economia i Finances de la Generalitat i com va ser de complicat arribar a un acord pel nou model de finançament amb el PSOE, i la dificultat en aconseguir que es mantinguessin els acords presos. També podem recordar la sentència del TC amb l’estatut i algun article a la premsa de destacats dirigents com a mostra. Són precedents que no ajuden a donar credibilitat a aquesta opció, tot i que cal reconèixer que haver votat diferent PSC-PSOE al Congrés va ser una injecció de confiança i és un actiu en la gestió de l'actual primer secretari. En tot cas, seguir per aquesta via ens portarà probablement a que per aturar els diversos col·lectius crítics, es proposarà fer un gran debat, conferència o el que sigui, per assegurar que la seva posició és la majoritària en el que queda del PSC. Ens tancarem de nou, aquesta vegada menys companys, però més homogenis que mai. El partit mirarà endintre i posarà ordre en les lògiques de majories i minories de militants, que sincerament esgoten la paciència d’aquells que pensem que perdem massa temps mirant vers un col·lectiu minvant i no obrint-nos cap a fora. Com molt bé vaig escoltar a un company fa poques setmanes, cada vegada hi ha més gent que milita i no simpatitza al PSC, jo afegiria que cada dia hi ha més gent que ni milita, ni simpatitza. Serà un intent per clarificar posicions, però serà de nou una mirada més interna que externa i per tant amb molts números de fracassar quan es busqui la complicitat electoral.
- Triar una de les dues opcions en l’eix nacional i trencar el partit. Com la divisió en l’eix nacional és el factor que avui genera friccions, no dubto que hi ha companys que van en aquesta línia. Quan una part del partit convida a marxar a una altra del partit primer tímidament amb algun dirigent històric, després directament des de la mateixa direcció nacional, quan es consideren insignificants o ridícules les opinions d’aquells que no estan d’acord amb la direcció, quan també -perquè no dir-ho- alguns companys prenen decisions individuals o municipals poc debatudes internament, quan massa sovint votem junt amb el PP i C’s en l'àmbit nacional, quan es fan campanyes en un municipi basades en defensar el no a la independència es pren clarament un posicionament que si s’allargassa acabarà trencant el partit. Perquè a uns els semblarà que una part s’acosta a les opcions de CiU i ERC, i a l’altra a les opcions del PP i C’s, perquè oblidem que la nostra és una tercera via que passa per fer tot el possible i l’impossible per aconseguir que a Catalunya el debat nacional es resolgui mitjançat una votació, i participant arreu per garantir que aquesta es pugui fer amb totes les garanties i la llibertat dels ciutadans. No podem dir que no participem al Pacte Nacional pel Dret a Decidir per manca de pluralitat perquè precisament auto-excloure’ns contribueix precisament a això. Dir que l’opció és la negociació amb Rajoy avui no s’aguanta per enlloc, només cal escoltar les respostes que ha donat fins ara el govern popular. La societat demana poder votar, i ens permetria sortir d’un carreró sense sortida com en el que ens trobem avui com a mínim amb una certa resposta de quina és l’opinió majoritària -si es que n’hi ha- i com interpretem aquest sentir a partir d’aquesta votació. Al meu entendre en cap cas i sigui quin sigui el resultat això ens porta a declaracions unilaterals d’independència o dir que no es toca res, crec que el resultat ens portaria a una nova etapa de negociació i d’acord. Si apriorísticament es pren aquesta opció de ser nosaltres els primers en apostar per un sí o un no, el partit es trencarà encara més, marxarà més gent del PSC i oblidarem de nou tot allò que compartim i que ens aporta de pluralitat i transversalitat.
- Finalment, hi ha una darrera opció, que és en la que crec que hauríem de treballar més intensament tots plegats, i que passaria per impulsar alguns canvis de pes en el PSC en tot allò que realment ens uneix a tots els que quedem avui al PSC, part dels que han marxat i a algun nouvingut (siguem optimistes!). Primer: canvis al voltant de la cultura democràtica del partit com a condició imprescindible per iniciar una nova etapa; segon: prioritzar que es pugui realitzar la votació del referèndum amb garanties però de manera urgent; tercer: un acord pel respecte a la pluralitat dels militants en la conseqüent votació; i finalment: treballar en una agenda reformista pels propers anys i un impuls a l’obertura del partit mitjançant les primàries. Aquesta darrera opció més detallada la deixo per un post que faré en breu.
