Arseni Gibert, una ànima lliure al PSC

Article publicat al Diari de Girona el 25 d'agost

El llibre de l’Arseni Gibert “Una falsa història del PSC” és una excel·lent oportunitat per conèixer l’evolució i transformacions del PSC en els últims 35 anys de la mà d’un militant de primera hora amb experiència orgànica i institucional acumulada. Cal reconèixer que és un relat políticament incorrecte, i això s’agraeix, perquè és l’excepció a la pila de llibres de memòries que alguns polítics fan pensant en la suposada història posterior que els ha de recordar, i que després potser els fets posaran a lloc com li passa ara a Jordi Pujol; o als llibres de màrqueting polític dictats per responsables de comunicació. Tampoc és un llibre que vulgui passar factura a certs companys, ànimes o altres ectoplasmes de la política orgànica, tot i que evidentment uns quants en surten ben retratats. És un relat amb prou distància emocional per diagnosticar les mutacions del projecte fundacional del PSC on dominen les dosis justes d’ironia, intel·ligència i modèstia que permeten apreciar els matisos que passen desapercebuts en les cròniques periodístiques o que són obviats en la història oficial del partit. Aquesta visió crítica està feta des d’una esperança, minvant tot cal dir-ho, del canvi que caldria portar a terme en l’espai catalanista i socialdemòcrata, sense perdre l’orgull de les valuoses aportacions fetes en la transformació del país.

Conec a l’autor dels anys que vam coincidir al Departament d’Economia i Finances quan n’era conseller Antoni Castells. L’Arseni és un liberal pragmàtic que creu que en la socialdemocràcia la llibertat ocupa l’espai principal i que del mercat o l’empresa se’n poden identificar virtuts i no només les crítiques extremes i apriorístiques de part de l’esquerra, idees amb les que coincideixo plenament. Ara bé, sobretot n’admiro l’honestedat intel·lectual i la llibertat amb la que sempre s’ha expressat.

El llibre té algunes virtuts que poden despertar l’interès més enllà de la família socialista. En primer lloc és una excel·lent manera de comprendre sense eufemismes l’evolució del PSC i les contradiccions per un acomplexament amb els nacionalismes català i espanyol, molt ben expressat aquest darrer en la relació amb el PSOE i la incapacitat del PSC per mantenir posicions en moments clau. Explica sense embuts processos com els de la LOAPA o el tracte que van rebre les propostes de federalisme asimètric de Pasqual Maragall i el procés de l’Estatut, entre d’altres. El segon motiu té més a veure amb l’oportunitat d’entendre el funcionament dels partits i les possibles derives de control i eliminació de la discrepància interna, així com el risc d’una creixent endogàmia. Com explica el llibre, no és un mal únic del PSC sinó que està àmpliament estès a la majoria de partits, i crec que té molt a veure amb el malestar creixent de la ciutadania amb uns partits que sovint posen per davant l’interès dels que el dirigeixen per mantenir el control. Algú podria pensar que un polític que ha passat mitja vida exercint com a tal no és el més adequat pel diagnòstic; jo penso el contrari, però a més l’Arseni s’ha passat vint anys treballant fora de la política, i és dels polítics més coherents que conec: com a mostra, va ser un dels senadors del PSC que es va saltar la disciplina del partit no votant la llei de partits del PP contra l’opinió de Montilla i el PSOE l’any 2002. Tema del qual en el llibre ni en parla, potser perquè no li agrada posar-se gaires medalles.

Finalment, en el darrer capítol del llibre: Utopia? No, gràcies, l’Arseni dóna pistes de futur constructivament sobre les reformes que el país podria fer, suggereix més que pontifica, aporta idees al debat Espanya-Catalunya, fa reflexionar sobre alguns dels reptes de la societat que ens ha tocat viure i la que volem deixar als fills, de com volem organitzar-nos i de la funció real, honesta i necessària que mai haurien deixat de representar els partits, o millor dit les seves direccions. Per acabar, és una manera de veure amb una nova òptica els esdeveniments recents del PSC, i de com malauradament els errors sovint es repeteixen.