10 de desembre de 2013

Debat sobre el referèndum d'independència a una moció de la CUP al Ple municipal

Al Ple municipal de Girona d’ahir 9 de desembre la CUP va presentar una nova moció per a  la celebració d'un referèndum d'independència, per tal de concretar pregunta, data i conseqüències polítiques  que caldria emprendre a partir de la resposta afirmativa que es donaria en aquest referèndum. Una moció diferent a la que la mateixa CUP va presentar al Parlament fa un mes, i es que a Girona és ben sabut que en tot ens agrada marcar diferències.

Des del nostre grup ens abstenim per sistema a aquelles mocions de les quals no en tenim competència municipal i que no venen promogudes per les entitats de la ciutat, o les associacions municipalistes, o bé que ja han estat debatudes en l’espai polític que pertoca, i el posicionament de l’Ajuntament només serveix com a reforç per sumar o no adhesions. Des del principi de legislatura ja vam demanar al govern municipal un cert posicionament comú entorn aquest tipus de mocions de nul o poc efecte real en el marc competencial municipal però a les quals dediquem temps en els plens, però donada la poca receptivitat per part de l’alcalde (així no es parla tant de Girona?), vam decidir optar per aquesta posició a priori neutre de l'abstenció, però que no impedeix que expliquem clarament que opinem sobre cadascun dels temes portats a ple. La moció només va rebre el suport d’IC i de la CUP, és a dir de 5 regidors dels 25 del plenari, PSC i CiU ens vam abstenir, i el PP va votar en contra. A continuació reprodueixo més o menys la que va ser la meva intervenció, on només vaig afegir una resposta contundent al parlament previ de la regidora del PP, Concepció Veray, on li vaig dir que si alguna cosa estava trencant la convivència a Espanya i Catalunya era la manca de diàleg i de propostes per part del govern Rajoy, i que farien bé de mirar més al govern de Cameron a UK, o abans al Canadà. El discurs només basat en què la constitució no es pot tocar que repeteix el PP és certament desesperant. En tot cas, el que vaig dir ahir:


M’agradaria començar amb una reflexió, merament informativa, en cap cas prejutja res. Crec que avui no és la primera vegada que al ple municipal de l’Ajuntament de Girona portem a debat una moció al voltant de la independència o el dret a decidir. I gairebé podria assegurar que no serà la darrera.

En el ple del passat 9 de setembre, fa exactament 3 mesos, vam aprovar conjuntament els grups d’IC-EUiA, la CUP, CiU i el PSC d’adherir-nos al Pacte pel Dret a decidir i en el marc de la Taula pel dret a decidir gironí conjuntament amb una part molt important de la societat civil al manifest impulsat per l’ex-president Joan Rigol. Va ser el 22 d’octubre, fa poc més d’un mes i mig. Avui en aquest grup municipal, en aquests 7 regidors, no ha canviat res en relació a aquell dia, absolutament res i per tant aquell segueix sent el marc en el qual volem seguir treballant i en el qual ens sentim plenament representats. És una posició que aglutina una àmplia majoria de les entitats socials, econòmiques, esportives, culturals i polítiques del poble de Catalunya i de la ciutat de Girona.Pensem a més, que el procés era el que pertocava: debat al parlament, a la taula del dret a decidir de Catalunya, suport des de l’Ajuntament i teixir complicitats amb la ciutat per donar-hi força.

1 de desembre de 2013

Pobresa energètica a casa nostra


Pobresa energètica a casa nostra. 

Fa uns dies en Jordi Vilamitjana escrivia sobre la terrible sensació de passar fred que patiran moltes famílies gironines, i com d’estremidor és pensar que molts nens només notaran l’escalf de la calefacció en les hores escolars. És una reflexió colpidora, i a la vegada ben real, i que de manera més tècnica és defineix com pobresa energètica. Els experts diuen que és aquella situació que pateixen les llars que no tenen la capacitat de pagar una quantitat de serveis d’energia suficient per disposar d’una situació de confort mínima, o quan un percentatge molt rellevant dels seus ingressos van destinats a pagar la factura energètica. Es calcula que al voltant d’un 10% de la població té aquesta problemàtica.

Tres factors condicionen aquest fenomen en augment:  els minvants ingressos familiars, els costos energètics creixents i la poca qualitat de les llars en relació a la seva eficiència en el consum d’energia tèrmica. Pensem en el fort impacte dels increments en el rebut de la llum sobre els 7.500 aturats de la ciutat o els nostres pensionistes. Des de l’inici de la crisi es parla de pujades en els serveis d’aproximadament un 50%, i alguns estudis ens diuen que durant la crisi les companyies elèctriques han executat al voltant d’un milió de talls de subministrament per impagament de clients residencials a Espanya. Les conseqüències per la salut són ben greus, i més enllà de la intensificació de determinades malalties, es calcula que fins a 9.000 persones poden morir de manera prematura cada any a causa de la pobresa energètica, més donat l’altíssim percentatge del 20% de mortaldat addicional durant l’hivern.

Molts ajuntaments com el de Girona porten anys ajudant als més afectats, però són mesures reactives, de caràcter més aviat pal·liatiu. És per això que el PSC a Girona vam proposar el passat juny –amb l’abstenció del govern municipal- crear una taula per combatre la pobresa energètica amb un enfocament més holístic que els duts a terme fins ara i que només ens porten a augmentar any rere any la partida d’urgències per ajudar a unes poques famílies. Cal sensibilitzar i informar sobre la problemàtica, així com dotar als ciutadans de les eines per prendre decisions que vagin en el seu benefici per estalviar. Però més important encara, hem d’aconseguir disposar a mig termini d’un parc d’habitatges on fins i tot les llars de rendes més baixes satisfacin la seva demanda de serveis d’energia a un preu just. Perquè no impulsar algun projecte pilot en algun dels blocs de llars dels barris més afectats per la pobresa energètica perquè utilitzin sistemes de calefacció més econòmics, centralitzats i que integrin energies renovables o millorar l’aïllament de cobertes i façanes? El futur passa per implicar en decisions estratègiques als col·lectius, a les comunitats de veïns. A més, la rehabilitació energètica en edificis vells és una oportunitat per crear ocupació local. Imaginem que passaria si la ciutat fos capaç d’integrar en un sol pla l’objectiu social de reduir la pobresa energètica, l’impuls de la sostenibilitat i la creació d’ocupació. 

Amb convenciment i lideratge polític Girona pot ser pionera en aquest camp i ajudar a molts gironins que pateixen fred; una smart city de debò no pot ser indiferent a aquesta problemàtica.

31 d’octubre de 2013

Prioritat, la indústria?

Revista Empresarial Girona nº 27. Octubre-Desembre 2013

Com a ciutadans interactuem més amb alguns sectors econòmics que amb d’altres.  Amb l’immobiliari i la construcció hem fet d’inversors poc cautelosos, de la majoria de serveis com el turisme, la restauració, el comerç o l’oci i entreteniment en som directament protagonistes. Però la indústria, majoritàriament, es mira amb desconeixement i distància, de vegades amb desconfiança. Sovint ha estat vinculada a notícies més aviat negatives, mesurades en impactes (paisatgístic, medi ambiental, social, etc) o encara pitjor, deslocalitzacions i acomiadaments. Aquest fet s’intensifica en la majoria dels polítics i responsables institucionals, que en un elevat percentatge o bé provenen del sector públic o bé de professions liberals, i pocs del món industrial i de l’empresa. Potser aquestes són algunes de les raons per les quals la indústria no ha rebut ni la prioritat política ni estratègica necessària, ni tampoc el recolzament per part de la mateixa societat. Dir que es retallen ajuts o suport a l’empresa en R+D o internacionalització com ha passat a Espanya i Catalunya no arriba sovint ni a la categoria de notícia.

A pocs quilòmetres de Girona, França ha anunciat un dels Plans Industrials més ambiciosos dels darrers anys a Europa: sota el títol de “França es reinventa” és un projecte a 10 anys   acompanyat de 34 plans específics de reconquesta industrial agrupats en grans reptes, amb el seu corresponent pressupost i un responsable empresarial al capdavant, que pretenen mobilitzar 45.000M€ i crear 480.000 llocs de treball. A Espanya parlar d’un Pla industrial a llarg termini, de manera concertada i amb pressupost, tot junt en una frase, sembla d’una altra galàxia. Però tranquils, ben aviat ens tornaran a dir que cal construir un nou model econòmic d’alt valor afegit pel país, llàstima que potser quan algú s’ho prengui seriosament gairebé no ens quedarà indústria on aplicar-se.

3 d’octubre de 2013

Diagnòstic i alternatives a la situació actual del PSC (part II)


Fa unes setmanes vaig intentar donar la meva perspectiva sobre la situació actual del PSC i que acabava amb la proposta d’impulsar alguns canvis en el PSC per tal de construir una alternativa de progrés que ni accepti l’unilateralisme d’uns, ni el recentralisme dels altres, i que lideri el reformisme del país a nivell social i nacional. Apuntava una reorientació al voltant de la cultura democràtica del partit com a condició imprescindible per iniciar una nova etapa; treballar en una agenda reformista pels propers anys; prioritzar que es pugui realitzar la votació del referèndum amb garanties de llibertat i de manera urgent; un acord pel respecte a la pluralitat dels militants en la conseqüent votació si no es pot arribar a un acord en una resposta que encaixi amb la proposta federal i un impuls a l’obertura del partit mitjançant les primàries. M’agradaria en aquesta segona part apuntar amb més detall en quines propostes caldria aprofundir en un breu període de temps si volem recuperar un espai que cada vegada és fa més petit, de fet, les mateixes enquestes van minvant l’expectativa de vot en un entorn polaritzat. Com deia, canvis per focalitzar-nos en allò que realment ens podria unir a tots els que quedem avui al PSC, part dels que han marxat i a algun nouvingut.

11 de setembre de 2013

Reflexió un cop passat el 11 de setembre i al fil de l'adhesió del grup municipal del PSC de Girona al Pacte Gironí i nacional pel dret a decidir

La cadena de la via per a la independència d'ahir 11 de setembre ha estat un èxit clamorós dels seus organitzadors. És una evidència i resulta ridícul minimitzar la capacitat de mobilització dels catalans. A la vegada és una demanda que reforça la necessitat de votar i deixar les interpretacions maniquees de majories o minories silencioses que fan des del PP o Ciutadans o sobre el número real de participants. 




El grup municipal a Girona del PSC hem manifestat el nostre suport a totes les propostes encaminades a promoure, impulsar i poder exercir lliurement per part de la ciutadania el dret a decidir, o millor dit, un referèndum per a la independència de Catalunya. Així ho vam fer el passat  11 de febrer de 2013 en el ple municipal en el qual es va proposar donar suport a la Declaració de sobirania prèviament votada al Parlament i aquesta setmana quan ens hem adherit als pactes nacionals i gironins pel dret a decidir i on tots els regidors del nostre grup hem votat a favor. Així mateix, la majoria de regidors del grup vam donar suport en el ple municipal a la Via Catalana. Crec a més que és desitjable i necessari que aquesta votació es pugui fer amb totes les garanties, amb un debat serè, plural i accessible a tothom, i en aquest sentit pensem que és positiu participar en els processos que predeterminaran en part com es farà aquesta consulta. Avui el sentir majoritari dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, allò que clarament els uneix d’una manera transversal és precisament l’impuls del Dret a decidir i per tant ens hi adherim per poder-hi aportar la nostra visió, i sumar-nos al sentir de la majoria de gironins i gironines que també és el nostre. No haver-ho fet al Parlament em sembla un error greu de l’actual direcció del PSC. L’evident gran increment del nombre de catalans que aposten per la independència obliga a comptar-los amb totes les garanties i és una expressió de legitimitat democràtica, s’ha de fer i hi ha formes de fer-ho, en les que no m’estendré perquè s'ha explicat molt i s'ha estudiat per experts en aquest camp. Personalment, crec que al país li convé fer la votació amb una certa urgència, allargar aquesta situació d'incertesa i de debat monotemàtic en el qual viu Catalunya no ens ajuda en cap sentit.

10 de setembre de 2013

Ple Municipal 9 de setembre de 2013: Noves inversions de la empresa Nestlé

Planta de Nestlé a Girona

Ahir el Ple Municipal de l'Ajuntament de Girona va aprovar un punt de l'ordre del dia pel qual es permetrà a la planta de la Nestlé a Domeny construir una torre a una alçada superior a l'actual en el marc d'una nova  inversió de modernització a la planta. Podeu trobar la notícia al Punt. Em sembla un clàssic exemple de com un Ajuntament ha de facilitar les inversions industrials i ajudar a garantir l'ocupació en la indústria més important de la ciutat. La CUP i ICV van votar en contra per l'impacte paisatgístic de la torre, i acompanyat d'algunes reflexions tipus: "els temps els marquem des de l'Ajuntament, no des de Suïssa" i acompanyats d'algunes crítiques a les "multinacionals", fins i tot barrejant tot plegat amb el que ells anomenen "mafies", paraules que al meu entendre haurien de fer enrajolar a qualsevol que hi hagi dedicat un temps mínim a pensar en la importància de la indústria, i de les polítiques industrials per a la recuperació econòmica del país. Per acabar-ho d'adobar els grups d'ICV i el PP es van barallar enmig d'aquest punt amb referències creuades a la gestió passada per part d'un ex-regidor de govern d'ICV  i de totes les coses que se'n penedia, i crítiques sobre qui participava a la via catalana o no. No és broma ni una exageració partidista! Tot en el mateix punt en el qual debatíem sobre si permetíem aquest canvi urbanístic o no...vaig haver de començar la intervenció desitjant que cap responsable de la multinacional Nestlé que hagi de decidir sobre aquesta inversió escoltés les intervencions precedents dels polítics de la ciutat.

Vaig demanar explicítament a l'alcalde al final de la meva intervenció i més veient que una part de l'oposició anunciés que votaria en contra que organitzi una trobada amb els portaveus dels diferents grups perquè ens puguem reunir amb l'empresa, i potser que alguns regidors coneguin aquesta planta industrial i perquè necessita atraure noves inversions de modernització. Escoltant ahir a alguns regidors, vaig pensar que creuen que les decisions industrials i els projectes d'enginyeria i de millora s'improvisen a voluntat política, i que no hi ha res millor que un bany de realitat i de converses directes amb l'empresa per aclarir tots els dubtes que es puguin generar. Crec que en l'aprovació definitiva fora positiu aconseguir una posició d'unanimitat a favor, que ajudi en el procés de d'atracció de la inversió.

En tot cas, adjunto unes notes sobre el que vaig dir ahir sobre aquest tema:

Com tots els grups saben, el grup d’alimentació Nestlé té una planta a Girona de les més importants a Catalunya, on treballen més de 680 persones avui, probablement és la indústria i empresa privada més gran que tenim a la nostra ciutat, i que contribueix amb els seus impostos i creant ocupació a la nostra ciutat de fa una colla d’anys. És una planta d’un producte d’alt valor afegit, innovador, present en moltes cases i a més altament internacionalitzat, ja que exporta el producte a més de 70 països. És el tipus d’indústria, de model econòmic que convé al país. A més, a la qual s’hi va aprovar fa poc una inversió des de la seva matriu de 44M€, en un entorn de deslocalització i competència molt forta amb d’altres plantes. Pensem ara quantes inversions com aquestes es poden atraure, quants llocs de treball es creen i que faríem per aconseguir-la amb el cost d’oportunitat que representa. Aquesta era una inversió que anava a una nova línia de producció, i que va implicar contractar 100 treballadors més. Només fa falta veure l’estructura de la planta actual, per adonar-se que la majoria són gironins o del seu entorn més proper, és una indústria cabdal a les comarques gironines i per a la ciutat.

28 d’agost de 2013

Diagnòstic i alternatives a la situació actual del PSC (part I)

Aproximadament deu fer uns 15 anys que milito al PSC, i ja fa un temps que tinc la sensació que el PSC viu els darrers temps en un cert déjà vu, una mena de bucle alimentat sobretot pels propis errors de la direcció nacional però també d’algun error dels  sectors crítics. Tot plegat magnificat, repetit i ampliat per la premsa i els adversaris polítics. Sobre aquests dos darrers hi ha poc a fer, i per tant millor oblidar-se’n, dir avui que el PSC està acabat i desorientat ven, perquè els darrers resultats electorals i enquestes ajuden a donar-hi credibilitat a tan funesta predicció. Probablement seré poc objectiu, però jo estic convençut que una opció socialdemòcrata i catalanista fa més falta que mai a Catalunya,  som un país polaritzat a nivell nacional i enfonsat en una crisi en la que ningú defensa amb garanties i alternatives reals allò que és de tots i on es perden drets i avanços de l’estat de benestar dia rere dia i on sembla haver-hi un interès manifest en parlar de dues Catalunyes enfrontades i separades en funció del seu posicionament en l’àmbit nacional.  Aquest espai, el de l’esquerra catalanista, que havia estat transversal i representat a un milió llarg de votants amb en Pasqual Maragall encara existeix, i el PSC té alguna oportunitat – qui sap, si la darrera- d’intentar recuperar centralitat i capgirar els mals auguris per seguir relligant espais ciutadans que d’altres pretenen enfrontar. Ara bé, es requereix d’una sacsejada que en el passat congrés, en la meva opinió, no es va produir.

28 de juliol de 2013

Emprenedoria: discursos i realitats

Revista Empresarial Girona nº26  Juliol-Setembre 2013

L’emprenedoria s’ha convertit en la paraula clau de tots els plans dels governs i resposta estàndard quan es parla de l’atur. És fàcil de dir per qualsevol polític i expert, en tant que traspassa la responsabilitat a l’individu, com una mena de: “espavila’t tu que nosaltres no podem ajudar-te”. Mentrestant les problemàtiques derivades de la manca de finançament i dels pocs incentius aplicables a nivell econòmic, fiscal o laboral per aquells que comencen són ben reals. Així doncs, tot i la xerrameca imperant, seguim essent un país any rere any amb molt de camí per millorar a l’hora d’ajudar les noves empreses.

Del Global Entrepreneurship Monitor del 2012 que avalua l’emprenedoria m’ha cridat l’atenció com relacionen l’elevat percentatge de fracassos en els primers anys amb la insuficient experiència i formació. Aquest darrer element em convida a una reflexió que he viscut personalment  com a coordinador del MBA de la UdG, on es desenvolupa un Pla de negoci com a part d’aquest màster de professionals que ja va per la 30ena edició. En els darrers anys he pogut veure com alguns d’aquests ex-alumnes han creat la seva pròpia empresa, des d’empreses de serveis innovadors com Novagroup o Hydroo Factories, a aquells que han implementat el que era el Pla de negoci presentat, com el cas de Firatop.com, un portal de fires a tota Espanya. Fins i tot aquest any, s’ha ajudat a dues empreses reals del Parc científic i Tecnològic de la UdG, Frogbus i Aquaeca, a realitzar un pla de negoci.

Probablement no és significatiu, però en tot cas, posar en valor una certa formació per emprendre, combinada amb  l’actitud adequada i promoure una obligada reflexió sobre quin negoci podríem tirar endavant en el marc d’uns estudis, de ben segur que ha ajudat a crear noves empreses. En un entorn on el discurs buit ens envolta per molt que hi posem el nom d’emprendre a lleis i organismes, aquestes modestes realitats aporten un punt d’optimisme.


25 de juliol de 2013

En Ramon Ceide plega de regidor de Girona…

Ramon Ceide amb els regidors del PSC a la inauguració del TAV
La política és una de les activitats més criticades, que generen més antipatia, rebuig i desconfiança entre una bona part de la societat. Només cal veure les notícies al voltant nostre sobre la corrupció, les promeses incomplertes, el finançament il·legal o els abusos d’una part dels polítics, per adonar-te que avui no és fàcil explicar que la política també és un servei a la societat, que és transformadora, que pot impulsar valors positius de progrés, de justícia social, de llibertat, de millora de la teva ciutat o del teu país. Hi ha persones que fan més fàcil explicar aquesta segona part més positiva de la política, que són honestes, que viuen amb intensitat el servei públic i la seva il·lusió per la ciutat que estimen, que a més estan preparades i parlen d’allò que en saben amb propietat. En Ramon Ceide és d’aquest tipus de polític, que combinen passió, coneixement, capacitat i valors.

8 de juliol de 2013

Moció presentada pel PSC per combatre la pobresa energètica a la ciutat de Girona

Al ple municipal d'avui es debatrà la moció presentada pel PSC per impulsar un pla per combatre la pobresa energètica a la ciutat de Girona. La pobresa energètica afecta més de 4M de persones a Espanya i està estretament lligada amb diversos problemes de salut i fins i tot a l'increment de la mortaldat a l'hivern. Al nostre entendre és una moció amb un enfocament relativament innovador a un problema antic i en creixement, com és la dificultat de fer front a la demanda energètica de les llars. Fa pocs anys que se’n parla de manera global de la situació que pateixen molts col·lectius de països desenvolupats de pobresa energètica, i més enllà de les polítiques pal·liatives i de reacció dels governs més propers als ciutadans  que fa anys que fan, com pagar els rebuts de llum d’aquelles famílies més necessitades quan es troben en situacions límit, sovint a punt o després que se’ls hi hagi tallat el subministrament energètic, són poques les actuacions dutes a terme a nivell local amb un caràcter més integrador i holístic. La pobresa energètica depèn bàsicament de tres factors: els ingressos familiars, els costos energètics i la qualitat de les llars en relació a la seva eficiència en el consum d’energia tèrmica 

A continuació us adjunto la moció que hem preparat:


21 de juny de 2013

15 cançons de Bob Dylan

El meu particular playlist de Bob Dylan resumit en 15 cançons, de menys a més.

15. Not dark yet (Time out of mind)- 1997
14. I want you (Blonde on blonde)- 1966
13. It ain't me babe (Another side of Bob Dylan) - 1964
12. Simple twist of fate (Blood on the tracks)- 1975
11. If not for you (New morning)- 1970
10. Changing of the guards (Street Legal)-1978
9. License to kill (Infidels)- 1983 (Millor la versió del Real Live de 1984)
8. Like a rolling stone (Highway 61 Revisited)- 1965
7. Lay, lady, lay (Nashville skyline)- 1969
6. Tangled up in blue (Blood on the tracks) - 1975
5. Sara (Desire)- 1976 (Preferible la versió de The bootleg series vol. 5 Bob Dylan 1975: The Rolling thunder revue)
4. I shall be released (The bootleg series vol.1-3: Rare and unreleased 1961-1991)- 1967
3. Knockin'on heaven's door (Pat Garret & Billy the kid BSO)- 1973
2. I'll be your baby toinght (John Wesley Hardling)- 1967
1. Forever young (Planet waves)- 1974

Podeu escoltar-les en aquesa llista de Spotify: 15 DYLAN

8 de juny de 2013

El socialisme i el problema de Catalunya. Rafael Campalans 1923



M'agradaria recomanar la lectura del llibre "Catalanisme i Socialisme. El debat de 1923" i que va obrir un diàleg ben contrastat entre Antoni Fabra i Ribas i Rafael Campalans sobre el catalanisme i quin havia de ser el posicionament dels socialistes en la seva relació amb Espanya. Em semblen especialment interessants moltes de les reflexions de Rafael Campalans entorn a la nació, el catalanisme, el socialisme i les problemàtiques i dubtes d'aquella Catalunya i dels mateixos membres de la USC. Es tracta d'un període clarament en transició cap a un moment històric ple de grans expectatives sobre quin seria el futur de Catalunya i el progrés social dels seus ciutadans, trencat malauradament pocs mesos després amb la dictadura de Primo de Rivera.


Fa uns dies vaig fer alguns tweets -amb la lògica limitació que implica- sobre aquest text de fa 90 anys que sincerament llegit amb ulls d'avui té més actualitat de la que ens podríem pensar a priori. Algunes reflexions podrien ser dutes al debat català i no desentonarien, en tot cas, són ben entenedores i directes, amb afirmacions molt més desacomplexades que els discursos que caracteritzen els posicionaments de la direcció actual del PSC entorn al debat nacional i que ens deixen en terra de ningú. En tot cas, que el debat dins dels socialistes ve de lluny es ben palès en aquest text, per si algú encara tenia dubtes.

Personalment no comparteixo les posicions dels companys que aposten definitivament per un no a la independència com a resposta a aquest procés i que en fan motiu de campanya fins i tot. Crec que és un error, en el sentit que avui la prioritat l'hauríem de trobar en allò que ens hauria d'unir, que no és res més que posar les bases per promoure una votació en les millors condicions possibles de transparència, informació a la ciutadania i si fos possible - repeteixo, si fos possible- de manera legal i acordada amb Espanya. Allò desitjable, és a dir un país prou madur com Canadà o UK, no ha de fer que si no és així que la resposta sigui que cal quedar-nos com estem. Molts ciutadans crec que comparteixen que caldrà pensar opcions i plans alternatius si la negativa a aquesta votació per part del PP i el PSOE és total.

En aquest context, no entenc l'apriorisme en el que s'ha posicionat una part del partit en la defensa d'un No a la independència radical, especialment si la única alternativa possible es quedar-nos com estem a l'espera de temps millors o de canvis substantius dintre del PSOE. Potser la via per federar-se passi primer per tenir una majoria que vulgui trencar la relació actual sense acabar amb tots els ponts futurs, de manera que sapiguem construir en una nova relació d'igual a igual en el futur sobre unes noves bases. Sota la meva perspectiva de militant del PSC que ha defensat i defenso la importància del dret a decidir, que sóc un convençut de la necessitat d'oferir una alternativa real a la rovellada situació Catalunya-Espanya que no troba desencadenants ni en el PP, ni el PSOE per modificar la constitució - o simplement incapaços d'oferir una mínima proposta atractiva per renovar aquesta malmesa relació- i de profund desànim causat per aquella sentència del constitucional, però al qual tampoc entusiasma la idea d'un trencament total amb Espanya, llegir articles com aquests et traslladen un cert déjà vu. Si això fos teoria de jocs, potser el Federalisme és l'opció en què més hi guanyen totes dues parts, però és ben sabut que no tots prendran les decisions més favorables pels interessos de tots, i això sovint condueix a haver de triar entre alternatives que no eren les que preferíem o directament a triar l'opció que és més insatisfactòria per tots! En aquest sentit l'acord bilateral entre iguals és l'opció que podria desencallar aquesta situació, sense caure en el parany de l'acord amb disset comunitats autònomes (el cafè per a tots), ni el trencament definitiu entre Catalunya i Espanya d'una declaració unilateral d'independència, que deixaria una part de la població amb sentiments de pertinença diversos fora de lloc i amb un risc evident que una part  optessin per mantenir la seva nacionalitat únicament espanyola. La votació del referèndum seria en aquest imprescindible perquè una lectura generosa del resultat permetés un nou acord bilateral que fos satisfactori per la majoria de catalans.

M'agradaria penjar algun enllaç on el trobéssiu sencer aquest debat però no l'he trobat, potser en un futur proper ho podrem trobar a la mateixa web de la Fundació Campalans...en tot cas reprodueixo unes petites parts seleccionades i us recomano aquest enllaç sobre la Unió Socialista de Catalunya en el seu 75è aniversari l'any 1999 en un llibre publicat per la Fundació Campalans amb un capítol dedicat a Rafael Campalans on s'explica part d'aquest episodi de l'any 1923 i el diàleg obert entre Antoni Fabra i Ribas i Rafael Campalans:

"Així ens meravella i ens desconcerta l'absoluta coincidència de Fabra Ribas i de Cambó en la interpretació de la doctrina federalista. Per ambdós, ha de ser l'Estat espanyol qui, com una gràcia o una mercè, fixi el grau de llibertat que a Catalunya correspon de gaudir. Nosaltres, els liberals de Catalunya, entenem el federalisme de molt diferent manera. La nostra dignitat d'homes teòricament lliures, repugna d'acceptar cap almoina. No volem que l'Estat espanyol ens doni res ni que ens concedeixi res. Volem la total i plena sobirania política de Catalunya, per a poder fixar llavors lliurement - tractant d'igual a igual- la naturalesa del pacte federatiu a establir amb altres pobles ibèrics i , si és possible amb tots els pobles lliures de la terra. entre el senyor i l'esclau tot pacte seria una ficció; tota pretesa llibertat, un escarni."


19 d’abril de 2013

La nostra particular pastoral


La nostra particular pastoral
Article Revista Empresarial Girona nº 25 Abril-Juny 2013

“La pastoral americana” és un excel·lent llibre de Philip Roth que ens descriu l’evolució d’una família de New Jersey, els Levov, i molt especialment del Suec, el principal protagonista. Aquest esdevé el prototip de l’èxit, empastat en els típics valors americans a cavall d’una certa prosperitat econòmica resultant d’una empresa familiar, una indústria manufacturera de guants. La novel·la ens explica el seu creixement, la seva posterior caiguda i una certa recreació en un paradís perdut que ja no tornarà. A la vegada és un retrat de la societat de la segona meitat del segle XX i com tot allò construït en diverses generacions es perd, de l’ocàs del somni americà, d’uns valors i d’una vida respectable, ordenada i optimista que desapareix per no tornar, que explota en mil bocins, mai millor dit.

D’aquí uns anys potser hi haurà llibres que explicaran de manera minuciosa com una determinada manera de viure es va estendre als anys noranta al nostre país. Com va créixer i com va esclatar l’enorme bombolla immobiliària uns anys després i que va conduir a l’empobriment de ciutadans i a una justificada indignació amb els seus responsables polítics i el sistema financer. De ben segur que es podria fer literatura explicant la historia d’alguns propietaris d’immobiliàries enriquits que van especular sense cap base sòlida  fins a fer fallida i com algunes acomodades famílies vivien el seu particular spanish way of life. Però si bé els Levov, els protagonistes de “La pastoral americana”, pateixen un duríssim càstig que ens fa compadir-nos del Suec mentre es pregunta que té de dolent la seva vida sense trobar-hi respostes satisfactòries, és ben possible que en el nostre cas ens puguem preguntar: que va de tenir de bo, de moralment positiu, la vida d’aquells que tant han fet per enfonsar un país?


17 de març de 2013

Ple de pressupostos 11 de març de 2013


En el ple d’aquesta setmana s’ha debatut i aprovat definitivament  el pressupost de la ciutat de Girona pel 2013. S’ha aprovat amb els vots favorables de CiU i l’abstenció del PSC que ha permès que puguin tirar endavant. IC amb els seus dos regidors ja havia anunciat l’abstenció després de l’aprovació inicial on havia pactat algunes millores en aspectes de sostenibilitat i participació sobretot, junt amb altres canvis menors de partides. El PP va votar en contra, el principal motiu semblava que fos que l’equip de govern incomplís tots els acords del pressupost de 2012 que havien pactat amb ells i que no acceptessin cap de les seves al·legacions. En tot cas, les relacions entre PP i CiU s’han refredat des de les passades eleccions al parlament. La CUP també va votar en contra, després que en la seva assemblea, tal i com s’explicava en els diaris, cap dels seus participants va defensar altres opcions al considerar que el seu model de ciutat és del tot incompatible amb el de CiU. Val a dir que em sembla una opció coherent en la lògica interna dels posicionaments polítics, no tant, sota la perspectiva de la governabilitat a nivell municipal on tots els grups han d’abandonar posicions maximalistes i cercar els espais de consens. En definitiva, de vegades cal deixar de banda la construcció del nou ordre econòmic i social no capitalista o la independència dels països catalans per arribar a punts d’acord amb quina ciutat volem per l’any que ve.

Al meu entendre el pressupost municipal i les votacions definitives tenen algunes claus importants que intentaré resumir:

Font: Aniol Resclosa. Diari de Girona
1)      Sentit de la nostra abstenció als pressupostos. El PSC no compartim el pressupost proposat per CiU. Però en el marc restringit d’allò que es pot presentar com al·legacions i gairebé 10 dies abans que finalitzés aquest període, vam introduir propostes de canvis molt importants per reforçar serveis socials, impulsar l’ocupació (especialment la juvenil) o la promoció econòmica i reduir despeses supèrflues (comunicació, llums de Nadal, etc). El govern municipal va acceptar gran part de les nostres al·legacions a darrera hora i com és lògic ens vam abstenir, no hi ha volta de full, ni més interpretacions que la coherència entre allò que demanàvem per un millor pressupost, i els canvis que es van acceptar. El pressupost resultant és molt millor que l’inicial de CiU. En aquest sentit, us recomano llegir tant les al·legacions que vam fer en el seu dia, com l’acord definitiu proposat pel PSC. Diaris com el de Girona o el Punt resumeixen bé aquests acords.

4 de març de 2013

“If the rate of change on the outside exceeds the rate of change on the inside, the end is near.”


“If the rate of change on the outside exceeds the rate of change on the inside, the end is near.” (Si el ritme del canvi fora és major que el ritme de canvi internament, el final és proper)

Aquesta excel·lent frase de Jack Welch de General Electric que em va descobrir en Xavier Ferràs parlant d’innovació és ben aplicable a la política, especialment a l’organització dels partits. Estem en un moment en el qual el ritme del canvi del nostre entorn s’ha accelerat i els partits polítics hi fan front, malauradament, amb solucions del passat.

Precisament perquè milito en un partit polític i perquè tinc un gran respecte i admiració per aquells ciutadans que dediquem temps i esforç a projectes col·lectius, per aquells que treballen per allò que ens és comú, trobo imprescindible una revisió a fons d’algunes maneres de fer en els partits. Canviar per no desaparèixer. Reformar la política perquè torni a ser la solució, no el problema.

Modestament, proposo 10 canvis que haurien de guiar una nova política; la majoria ja han estat sovint raonats i explicats per analistes més preparats i de ben segur millor que no pas ho faré jo, però aquests dies m’ha semblat oportú recollir-los, essent conscient que no agradaran a tothom:

1.   La disciplina de vot. Resposta clàssica: sanció i amenaça de no repetir en una llista (“El que se mueva no sale en la foto”). Nou paradigma: llibertat de vot, llistes obertes, circumscripcions més petites per aconseguir major vinculació amb els votants reals i no amb la interpretació interessada que fem de qui són els ciutadans als quals diguem representar. La consciència dels diputats i el respecte als seus votants per sobre de la fidelitat a les direccions.

18 de febrer de 2013

Ple de 13 de gener de 2012. Pla local de Joventut de Girona 2012-2015


Tot i que amb retard m’agradaria explicar algun dels temes debatuts en els darrers plens, sincerament no havia tingut temps d’actualitzar les intervencions al ple entre la feina, la universitat i l'Ajuntament. En tot cas,  el passat 13 de gener vam debatre sobre el Pla local de joventut 2012-2015. Aquest és va aprovar per acord de govern al juliol sense passar per ple, un fet inàudit, i el conjunt de grups (PP, CUP, IC i el PSC) vam demanar que calia que hi hagués debat al ple, a posteriori diria que només  el grup d’IC i del PSC vam fer propostes concretes de millora amb al·legacions concretes que van fer que s'aprovés amb el suport de pràcticament tots els grups.

Durant la meva intervenció vaig voler agrair la voluntat de diàleg de la regidora Roser Urra, que tot i no compartir amb ella prioritats o visió sobre quines han de ser les polítiques de joventut dels propers anys, la seva actitud ha estat sempre constructiva en relació als grups de l'oposició, i això crec que s’ha de reconèixer quan és el cas. De fet de totes les al·legacions que vam proposar se’n van incorporar una part important. Aquesta flexibilitat, imprescindible per un govern en minoria i que no sempre tots els regidors del govern actual tenen present, va fer decidir-nos a votar a favor del Pla local de Joventut, ja que tot i no incorporar tot el que havíem demanat, si que vam veure una notable millora en relació al document inicial.

Entre les millores proposades pel nostre grup hi havia mesures en l’àmbit social, d'ocupació i cultural, i especialment és gràcies a les nostres al·legacions que aquest pla té un pressupost i un pla de finançament com tenia l’anterior pla i que era una carència inexplicable en la proposta inicial del grup de CiU. El pressupost sempre és una mostra del compromís del govern amb qualsevol pla. Val a dir que a més en aquelles coses que havien funcionat en l’àrea de joventut hi hagut una voluntat de continuïtat, fins i tot en les que s’havien criticat quan estava a l’oposició, senyal que no devien fer-se tan malament.

Ara bé, el ple també va servir per explicar que aquest no hauria estat el nostre pla, si més no en tres aspectes molt rellevants segons el parer del nostre grup:


OCUPACIÓ JUVENIL. El nostre grup va defensar que hauria calgut una major adaptació a la greu situació econòmica i social en la que es troben molts joves gironins, que el pla gravités sobre la preocupant situació dels joves aturats ens semblava imprescindible. Segons l’estudi que el govern va fer al mes de gener de 2012 hi havia 1.692 joves aturats, i de registrats a l'atur al desembre de 2012 en tenim 1.452 joves segons l’Observatori del treball i amb taxes d’atur al voltant del 50% en els menors de 25 anys (7.562 aturats a desembre de 2012 a Girona; 2.031 demandants d’ocupació joves al desembre). De fet, un dels compromisos del PSC per donar suport al cartipàs municipal al juliol del 2011 era elaborar un Pla d’Ocupació Juvenil. Una proposta que també es va fer en  ple i es va aprovar per unanimitat al novembre del 2011, compromisos que no s’han complert. És un tema sobre el qual vaig escriure fa poc (podeu llegir article aquí) i per tant no em repetiré, però en essència en la meva intervenció vaig voler explicar tant propostes concretes, com un marc d’actuacions coordinades en forma de pla d'ocupació juvenil i un pressupost propi que haurien millorat notablement el Pla de joventut. En tot cas, la comparativa en els apartats d'ocupació del pla de joventut actual amb el de fa 4 anys permet veure que és més una continuació en aquest camp que una proposta ambiciosa per revertir la dura situació de molts joves a l’atur de la nostra ciutat i que tant ha empitjorat.

PARTICIPACIÓ. Vam voler destacar que manquen propostes per incrementar la participació dels joves, aconseguir que s’impliquin en les associacions veïnals per exemple, que siguin una part més proactiva en el disseny de les polítiques municipals, en definitiva que els joves es sentin com a seu aquest pla.  Sóc conscient que algunes iniciatives de participació juvenil no han tingut èxit en el passat, com és el cas del Senat dels joves, però precisament per això cal una certa voluntat innovadora en aquesta àrea i fer noves propostes per incrementar el grau de participació.

PRESSUPOST. En aquest aspecte s’ha de dir que hi ha una absoluta manca d’ambició en els recursos destinats a joventut. Les polítiques juvenils van patir un retrocés en la partida pressupostària de l’any passat en relació al 2011, res fa pensar que es reverteixi aquesta situació en el nou pressupost de 2013, ja que tot hi incrementar el pressupost global, joventut amb prou feines segueix igual que l'any anterior. 

Finalment, davant de la crida a la responsabilitat que l’alcalde fa contínuament al nostre grup, vaig voler contrastar el posicionament del PSC amb el de CiU quan estava a l’oposició fa 4 anys. L’any 2008 CiU va justificar l’abstenció al Pla Local de Joventut presentat pel regidor Quim Ayats. Ho va fer perquè no estava d’acord amb les valoracions que es feien del compliment dels indicadors-objectiu del pla local de joventut anterior i perquè desconfiava del pressupost anual estimat per “falta de rigorositat en la valoració de les accions”. És ben curiós, perquè el mètode per valorar el grau de compliment de l’anterior pla es fa amb el mateix sistema d’indicadors del pla que ara proposen, i costa veure-li la diferència. Encara sobta més que un factor per abstenir-se en aquell moment era que el pressupost no els acabava de fer el pes. Bé, és gràcies a les al·legacions que ha fet el PSC que aquest pla ara té un pressupost i un pla de finançament, perquè el primer que ens van presentar i es va aprovar al juliol ni tan sols en tenia. Contradiccions difícils d’entendre sincerament.

Finalment vaig voler demanar lideratge a la regidora de joventut, la transversalitat del tema fa que de vegades sota els plans que relliguen diverses regidories, que han estat pactats i elaborats conjuntament entre àrees, les mesures tenen dificultats per convertir-se en realitat en el dia a dia si les àrees teòricament més petites com joventut no reivindiquen el seu rol. Les dinàmiques fan que no sempre es prioritzi o es recordi els compromisos amb els joves, i és essencialment el lideratge, la insistència i la capacitat de transcendir del regidor de torn a la seva àrea que fan que aquelles polítiques teòricament tan ben planificades es duguin a terme. En aquesta tasca, també vaig voler recordar la bona tasca de regidors anteriors com en Quim Ayats d’ERC que molts tenim present com un regidor exemplar en aquesta àrea i amb un balanç més que positiu.

Us adjunto el link al Pla local dejoventut de Girona 2012-2015 finalment aprovat per si és del vostre interès.

16 de febrer de 2013

Quin futur oferim als joves de la ciutat?

Article publicat al Diari de Girona el 15 de febrer de 2013.

Hi ha 7.565 aturats a Girona, 91.500 a les comarques gironines, 885.100 a Catalunya, gairebé 6 milions d'espanyols. Encapçalem tots els rànquings europeus. Patim en proximitat o primera persona. Ens inunda el desànim davant la fredor de les estadístiques i els governants que les enuncien amb rictus seriós i transcendent.

En aquest marc, hem pensat seriosament què implica que més d'un 50% dels joves catalans estiguin aturats? És sens dubte un problema estructural, i greu. Estudis recents alerten sobre el nombrós col·lectiu que marxa del nostre país: enginyers, científics, doctors..., talent format a les nostres universitats i amb idiomes que busquen oportunitats on n'hi ha, molts dels quals no tornaran. D'altres menys formats tindran poques opcions, i fins ara hem estat incapaços d'oferir-los una resposta col·lectiva com a societat. Imaginem el país de la propera dècada: amb un col·lectiu tan important de joves amb una experiència laboral minsa i precària, fortament empobrit per una dècada de crisi i poca feina, la competitivitat i la cohesió del país se'n ressentiran. Moltes de les claus per promoure un canvi de fons es troben en la legislació estatal i catalana, que malauradament no es centren prou en aquest tema, més enllà de parlar de l'emprenedoria com si fos la panacea universal. Però si baixem la mirada a Girona, què hi trobem? Polítiques d'ocupació municipals continuistes, provinents dels períodes de bonança que ara ni tan sols intensifiquem amb suficient èmfasi, ja no parlem d'innovar. Des del grup del PSC hem demanat reiteradament al govern que redactés i executés un Pla d'ocupació juvenil, i se'ns respon burocràticament llistant els ajuts que demanen al SOC. Aquesta no és la solució: cal un pla amb recursos tècnics i pressupostaris a l'alçada del repte actual, capaç de concertar accions amb els agents locals, convocant-los com a primer pas al Consell Econòmic i Social que fins ara només s'ha reunit dues vegades. En lloc d'això, malbaratem des de l'Ajuntament 300.000 € anuals en llums de Nadal o més de 250.000 € en estudis inútils. Comparem: Lleida va aprovar fa uns mesos un Pla local d'Ocupació per joves d'entre 16 i 34 anys amb 400.000 € de recursos propis addicionals que actuarà sobre 500 joves. 

És el moment de fer propostes i actuar, i aquestes són algunes de les nostres idees: promoure un programa de segona oportunitat amb incentius que ajudi a joves que no estudien ni treballen a introduir-se de nou en el sistema educatiu com a garantia per augmentar la seva ocupabilitat futura; iniciar un programa municipal especialment dirigit a emprendre entre els joves de Formació Professional, un col·lectiu sovint oblidat; incorporar joves treballadors a l'Ajuntament i a empreses locals per fer pràctiques remunerades, per garantir-los una primera experiència laboral; incentivar treballs temporals de col·laboració social amb possibilitat d'inserció de treball, complementant si cal la prestació d'atur; i prioritzar accions en els barris de la nostra ciutat amb taxes d'atur juvenil més altes, com Santa Eugènia o Sant Narcís, entre d'altres. No fer front a aquest repte amb estratègia i voluntat, sumant tots els agents, emprant les eines i recursos necessaris, i només repetint allò que hem fet fins ara, ens portarà a seguir aprofundint en la fractura generacional i social.

30 de gener de 2013

Turisme i competitivitat


Turisme i competitivitat
Article Empresarial Girona nº 24 Gener-Març 2013

En el reiteratiu discurs del nou model productiu que el país necessita sempre es posa l’accent en la presència excessiva que va tenir el sector de la construcció durant els anys de creixement i en la important reculada que hem patit en el sector industrial. Tot seguit es demana invertir més en R+D i prioritzar determinats sectors teòricament de més valor afegit, així com un conjunt de mesures clàssiques de reactivació econòmica. A priori poden semblar bones receptes, però sovint en aquest discurs, hi ha alguns oblidats pel que fa al seu potencial inversor i innovador.

Un cas paradigmàtic és el turisme, motor de l’economia gironina i amb un pes en la nostra ocupació molt important. Un sector amb excel·lents indicadors any rere any, però al qual ni se li demanen, ni s’apliquen les mateixes receptes, o en tot cas no amb tant èmfasis, per promoure’n la competitivitat. Així, la innovació en el sector turístic és una gran oblidada en qualsevol dels programes de suport empresarial, com succeeix de fet amb la major part del sector serveis (excepte en aquell basat en coneixement tecnològic). El dimensionament, la internacionalització o la clusterització del sector turístic no semblen estratègicament prioritaris en l’agenda econòmica del país. Per altra banda també podria ser un sector inversor amb els corresponents incentius, que ajudés així a la reactivació d’altres empreses. En aquest sentit, podrien ser especialment oportunes totes aquelles inversions relacionades amb la sostenibilitat o l’eficiència hídrica i energètica, fet que podria contribuir a la dinamització de l’economia, donada la important xarxa d’hotels que en molts casos tenen un gran potencial de modernització. Un cas molt conegut a les nostres comarques és l’Hotel Empúries, amb indicadors de consum d’aigua i energia molt inferiors a la mitjana del sector; un hotel amb una certificació internacional per la seva clara aposta per una arquitectura sostenible, tots ells, factors que els seus clients valoren molt positivament i el diferencien de la resta d’oferta turística. Un bon exemple d’una tendència a incentivar i promoure.

2 de gener de 2013

Calia incrementar la pressió fiscal als gironins? Perquè el PSC va votar en contra en el Ple de l'Ajuntament de Girona del 19 de desembre sobre taxes del 2013


El passat dimecres 19 de desembre es van aprovar en ple de l’Ajuntament de Girona les noves taxes que afectaran als ciutadans de Girona durant el 2013. Va ser un ple en el qual els grups de IC i la CUP van reivindicar la seva capacitat de negociació per modificar alguns aspectes de les ordenances i que al seu entendre les feien més justes i participatives, i en conseqüència s’hi van abstenir. El PP també s’hi va abstenir, modificant el seu vot en contra de l’aprovació inicial d’una manera poc justificada i amb un punt d’incoherència (un cop passades les eleccions al Parlament, sembla que el to de crítica a l’alcalde s’ha rebaixat notablement i fa pensar que en breu tornarà a ser el soci preferent de CiU com ha passat al llarg del primer any i mig de legislatura). CiU que era qui les presentava evidentment va votar a favor. El nostre grup, el PSC va votar en contra, tot i que reconeixem que les ordenances aprovades han estat millorades en relació les que va presentar el grup de CiU en el procés inicial (que eren exactament iguals a les de l’any passat). Aquestes millores han estat fonamentalment gràcies a les propostes de la taula d’entitats i de la resta de partits.  Ara bé, donada la situació econòmica que estem patint en aquests moments pensem que hauria estat encara una millor solució no incrementar la pressió fiscal als gironins, mantenint els preus de l'any passat.  Per això i ja que el govern municipal no volia congelar taxes, el vot en contra és el que més s’assembla, ja que hauria portat a la prorroga de les taxes del 2012, mantenint-les iguals durant el 2013.