13 de desembre de 2015

La caiguda comença a aturar-se en R+D però no remuntem. Lluny de l'excel·lència innovadora.

Els darrers dies s’han fet diverses lectures sobre l’evolució dels principals indicadors d’innovació i R+D a Catalunya i Espanya en els mitjans de comunicació. Certament hi ha algun indicador que permet observar algun element positiu, ni que sigui en forma relativa amb els darrers anys o de desacceleració de la caiguda, però potser cal contextualitzar millor quina és la situació avui en relació als darrers anys i el més preocupant quins són els objectius de futur i si estem realment en condicions d'arribar-hi. El repte és enorme com explica bé Xavier Ferràs o algun article com el de Rafael Pampillon a Expansión fa uns dies. El contundent informe de COTEC del 2015  i les recomanacions sobre la situació en R+D i innovació a Espanya hauria d'estar a l'agenda política a les portes d'unes eleccions, però és evident que no és així. La innovació no és una prioritat pel país i en gran part deu ser culpa dels que ens hi dediquem que no sabem traslladar la importància que tindrà pel desenvolupament futur del país.

Sense ànim de ser exhaustiu, si que crec que val la pena destacar tres característiques que al meu entendre ens han de preocupar sobre el model del sistema d’innovació actual, i que requereix una crida a que la innovació sigui una de les prioritats dels propers anys  a nivell d’inversió i pressupost. Una lectura des del cofoisme no fa més que amagar una realitat preocupant pel model productiu que volem deixar pel futur, i urgeix un canvi rupturista, si seguim fent el mateix que fins ara els avanços o reculades marginals ens mantindran en l'estancament competitiu en el que vivim instal·lats. Els tres aspectes al meu entendre clau i que fa temps que coneixem són: la poca intensitat d’inversió en R+D i la conseqüent reculada en relació als principals països i regions avançades del món, la preocupant caiguda en  innovació i R+D empresarial fruït dels pocs incentius i migrats pressupostos per donar suport a l’empresa dels darrers anys que ens fan més dependents de la part pública i finalment els indicadors de competitivitat i innovació agregats.

1) Intensitat d’inversió en R+D. Hi ha múltiples indicadors per mesurar la innovació, i sense cap dubte la inversió en R+D no es garantia sempre dels millors resultats o de la millor productivitat de la innovació, però és un indicador prou estès per permetre comparacions. Catalunya i Espanya hem tornat a caure –un altre any i és el tercer a Espanya i el cinquè a Catalunya- i ens porta a xifres de fa més de 6 anys. Espanya està en una inversió del 1,23% sobre el PIB i a Catalunya un 1,47%. En el cas català l’any 2009 havíem arribat a l’1,70%, acumulem una caiguda enorme. Alemanya ens duplica amb un 2,94%, la mitjana de la UE-28 és 1,92%, Xina 2,02%, EUA 2,81% o països com Corea del Sud 4,15% o Israel el 4,21%. Estem molt lluny dels països capdavanters i és impossible que ens hi acostem si cada any aquest indicador disminueix o fa petits avanços. Aquest resultat és complementari a molts altres que segueixen la mateixa tendència com el nº d'investigadors i personal dedicat en R+D a Espanya que ha caigut des del 2009 en més d'11.000 investigadors (en EJC) i que representa un descens del 8,5% sobre el total. És el moment d'un impuls pressupostari a l'alçada del repte que tenim al davant.



Font: COTEC, INE (2014)

2) Impulsar les polítiques d'innovació en les empreses. Aquest és un dels aspectes més preocupants. L’informe del COTEC del 2015 ens diu que l’any 2005 hi havia 47.529 empreses innovadores a Espanya, l’any 2014 segons l'informe de l'INE recentment publicat hi ha només 15.748. Hem perdut en 5 anys prop de 6.000M€ inversió empresarial en innovació a Espanya. La intensitat de la innovació en les empreses ha passat de la millor xifra l’any 2009 de 2,20 a l’any 2013 tenir només l’1,85. El % de xifra de negocis que depenia de la innovació en les empreses també ha baixat de prop d’un 15% aquell mateix any a un 13,13%. En resum menys empreses innovadores, en menys intensitat i amb pitjors resultats empresarials d’aquesta innovació. La inversió en innovació i el nº d’empreses innovadores publicat fa pocs dies per l’INE tampoc és precisament un resultat massa optimista per Catalunya, al 2014 hi ha 3.801 empreses amb activitat innovadora tecnològica i una despesa total en activitats d’innovació tecnològica de 3.118M€, la dada positiva és que al 2013 hi havia 3.551 empreses i una inversió de 3.095M€, un increment de només 23M€. Preocupant que tot i haver-hi 250 empreses més amb activitat innovadora, l’increment sigui tan lleu, i es que els indicadors d’intensitat en innovació (inversió en innovació/facturació) no són gaire positius en un context de comparació europeu o mundial. Ara bé, més rellevant és recordar que al 2010 hi havia 3.642M€ d’inversió total en innovació tecnològica empresarial. Així mateix el percentatge d'empreses que realitzen activitats d'innovació tecnològica és només d'un 15,8%. Ara bé a Catalunya encara hi ha un indicador que ens hauria d’amoïnar més, perquè ens allunya acceleradament de tots els models d’excel·lència. Els països més innovadors del món comparteixen una característica en els seus sistemes d’innovació; el percentatge d’inversió en R+D té una part més important privada que pública, normalment entre el 65-75% en països avançats com EUA, Israel, els països nòrdics, Alemanya, etc. A Catalunya l’any 2002 el 68,36% de la inversió en R+D era empresarial. Invertíem poc en R+D, però la proporció entre privats i públics era l’adequada. Al 2013 estem en xifres del 56,8% empresarial, al país basc per exemple s’inverteix un 75,1% i a Navarra un 68,9%. Sembla que les bones notícies es limiten a que l’any 2011 va ser del 56,1%, ara bé la tendència en els darrers deu anys ens mostra que ens acostem malauradament al model d’R+D espanyol on la part empresarial només és el 53,2%.


Font: INE 2015


3) Indicadors de mesura de la competitivitat i la innovació. En un sentit més ampli i analitzant molts indicadors a la vegada encara hem de millorar molt. Els indicadors de competitivitat del Fòrum econòmic mundial ens assenyalen que Espanya ha passat del seu millor lloc l’any 2008 que va ser el 29è país al món, al lloc actual que és el 35è, i el més preocupant es que en els indicadors d’innovació és on hem més hem baixat fins al 39è lloc. Segons l’IMD (Institute for Management Development) ens posiciona sobre les principals 60 economies en el lloc 39è. En alguns subíndexs com el del mercat del treball ens situa en la penúltima posició. En el Global Innovation índex de la universitat de Cornell els resultats tampoc permeten observar millores on ens posicionen en el lloc 27 (perden un lloc en relació a l’any passat) i com és habitual és en els indicadors d’output on apareixem pitjor. Un anàlisi acurat de la productivitat del sistema d’innovació, és a dir de la relació entre el que s’inverteix i els resultats obtinguts seria molt revelador d’alguns dels problemes del nostre actual sistema i en com trasllada l’R+D a innovació empresarial. A Catalunya el Regional Innovation Scoreboard del 2014 va ser demolidor en relació al del 2012 a nivell europeu ja que ens va fer saltar de les regions que es consideraven Innovation follower, just darrera de les regions més avançades europees a la 3ra divisió de Moderate Innovator junt amb la resta d’Espanya a excepció del País Basc i Navarra. Fa uns mesos un alt responsable de la Joint Research Center de la Comissió Europea explicava al respecte d'aquesta caiguda que les principals febleses a Catalunya en relació a aquests indicadors es trobaven en la poca col·laboració entre el sistema d'R+D i les pimes, i les migrades inversions en R+D privat. 

Urgeix pensar en programes amb pressupostos realment significatius destinats a impulsar l’R+D i la innovació empresarial per acostar-nos als models de referència, a incrementar el nº d’empreses innovadores i per tant en ajudar en impulsar els primers projectes innovadors en les pimes que configuren la major part del teixit productiu català i a millorar en els indicadors de competitivitat i innovació, per tant en noves actuacions per facilitar la interacció dels principals agents que formen part del sistema d’innovació. La UE marca com a objectiu acostar-nos al 3% d’inversió en R+D sobre el PIB en els propers anys, ni més ni menys que duplicar la inversió actual a Catalunya, 3.000M€ més. Aquest és un gran esforç que definirà el futur de la competitivitat del nostre país en els propers anys i la mida dels avanços que ens hem de marcar, i que són els que en definitiva ens permetran fer front a l’estat del benestar que hem construït en les darreres dècades.


5 de desembre de 2015

Start up Nation

Recentment un alt responsable del prestigiós Institut Weizmann de Tel Aviv explicava com cada any reben 350M€ per fer recerca en llibertat, sense objectius pràctics i al marge de les aplicacions del coneixement científic generat. Aquest investigador defensava que era la millor manera de no perdre la visió a llarg termini i no estar condicionat per la indústria. És una afirmació que pot arribar a sobtar en un moment que es reclama –encertadament- retorn social i econòmic a qualsevol inversió però que s’entén millor en el context del sistema de recerca israelià.

Cal tenir present que Israel destina el 4% del seu PIB a l’R+D, en relació al migrat 1,5% català o espanyol. Amb aquest pressupost hi ha marge per invertir recursos tant a ciència bàsica com a innovació. Així mateix existeix una visió molt estesa en totes les institucions d’investigació israelianes de cooperar amb la indústria que els hi permeten obtenir grans retorns de les llicències de coneixement i patents (el mateix Institut Weizmann ha generat 30.000M$) i és el país després dels USA on es generen més start ups que cotitzen al NASDAQ. Recordo que quan vaig visitar Israel ara fa tres anys els responsables empresarials amb els que parlava prioritzaven el manteniment de la inversió en R+D com a primer compromís de qualsevol govern amb la indústria. Empresaris que et reproduïen a la menor oportunitat alguns dels casos relatats a Start-up nation, que és el títol d’un llibre de Dan Senor i Paul Singer que és una autèntica eina de màrqueting  de la capacitat innovadora del seu país.  Cap model de recerca és extrapolable directament a un altre lloc, i segur que alguns elements de les polítiques d'innovació d'Israel poden xocar fortament amb la nostra cultura, com ara la forta presència de la investigació militar, però això no treu que alguns dels èxits assolits no siguin pautes a seguir en un país d’una dimensió similar a Catalunya.


26 de setembre de 2015

Un vot racionalment pensat pel Sí


“Creiem que només utilitzant la llibertat aprenen els pobles a ésser lliures i només exercint la democràcia esdevenen demòcrates els homes. Els nostres pobles han de construir ara la democràcia, és a dir, han de fer ús de les llibertats essencials de les quals depèn al capdavall el nostre esdevenidor.” Josep Pallach. La democràcia per fer què?

Diumenge votaré Junts pel Sí.

Acte a Girona de Junts pel Sí
Aquests últims dies els que em coneixen bé i de fa anys em pregunten directament cercant complicitats, respostes o simplement confrontant opinions. Alguns més discretament m’interroguen amb la mirada, i fins i tot hi detecto el pensament acusador o de certa sorpresa que els travessa: “tu també?”, d’altres s’alegren perquè formes part com ells d’un corrent avui majoritari a la societat catalana. És amb aquests darrers que tinc més la sensació d’un cert intrusisme. Envejo el seu convenciment i entusiasme, però malauradament no em sento part de la visió positivista i bon-rollista que envolta la campanya per la independència. M’empipa la simplificació que porta la confrontació dels bàndols que provoquen els més radicals i entenc perfectament a molts companys carregats de dubtes que en part han estat també els meus.  Amb aquells que més coincideixo és amb els que compartim diagnòstic de la situació a la que hem arribat amb un punt de preocupació. Deu ser cosa del caràcter que em costa veure totes les coses bones de qualsevol opció si no he pensat i he analitzat abans reiteradament, i sota les diferents perspectives possibles totes les dolentes, les incerteses creixents i els dubtes lògics que el moment genera, sigui quin sigui el resultat. És d’aquest balanç que arribo a la conclusió que cal un vot pel sí.

Per si algú té algun dubte, a casa no he penjat mai una bandera, guardo discretament al garatge una bandera catalana de plàstic de la manifestació del 2010 per l’Estatut a Barcelona. En cap cas em considero nacionalista, el lloc on neixes te l’estimes en major o menor mesura, però no és res més que un simple moviment de l’atzar el que et porta a un lloc o a un altre; per això sempre m’ha semblat més inclusiu el projecte Europeu que no pas determinats extremismes del nacionalisme Espanyol o Català que es senten en l’obligació massa sovint de negar-se un a l’altre. El primer dia de setembre em va entristir deixar de llegir els articles d’en Sergi Pàmies en la pàgina principal de La Vanguardia, i tornar a trobar-me a la Pilar Rahola. Empatitzo més amb la mirada pessimista-realista de la vida que ens ha tocat viure que pregona en Pàmies, que no pas amb la vehemència de la tertuliana. No he cridat independència en els mítings, tot i que m’he emocionat en algun d’ells. No aplaudeixo quan criden president a l’Artur Mas perquè és una situació excepcional la que em portarà a considerar que aquesta és la meva candidatura. No tinc la il·lusió desfermada de molts amics i companys, perquè sento que el lloc on avui ens trobem és essencialment la història d’un fracàs reiterat. El fracàs de l’entesa i el diàleg. El fracàs dels reformistes i també del projecte transformador d’en Pasqual Maragall, de ben segur la vegada que el meu vot ha estat més convençut i amb el que més m’he identificat. He viscut amb tristesa la incomprensió a Espanya de les reivindicacions catalanes i el maltractament constant del ribot, dels jutges i els partits espanyols o les seves sucursals catalanes. M’ha dolgut la victòria durant aquests darrers anys–encara que probablement efímera- dels immobilistes, dels il·lusionistes que politiquegen darrera de l’escenari, dels que menteixen garantint canvis a Espanya sense voler canviar res o dels que fan promeses perquè saben que no les podran complir. En part, per aquests darrers, el diumenge votaré Sí, perquè la nostra paciència amb tots ells ja s’ha acabat i perquè el projecte compartit amb Espanya com l’hem entès fins ara és un carreró sense sortida.

Del fracàs se n’aprèn. La relació Catalunya-Espanya ha fracassat tantes vegades en la convivència que potser cal trobar en l’empoderament de l’opció independentista el desllorigador d’una nova relació d’igual a igual per poder negociar el futur, encara que en el camí patim, perquè patirem segur moments complicats. Res és fàcil, i tampoc és gratis. Tinc la sensació que hi ha certa improvisació en alguns plantejaments del tot o res en 18 mesos. Crec que hem parlat massa poc sobre el país que volem perquè probablement no ens posaríem d’acord; fins i tot diria que als mínims ciments que cal posar plegats tampoc hi hem dedicat prou atenció. Em sembla que els propers deu anys poden ser complicats per a una generació, però probablement sigui millor pels nostres fills, i ells ho mereixen tot. De vegades em fa patir la nostra gent gran, però tinc la convicció que seran els primers als que ajudarem si cal. Hi ha dies que crec que ens hauria anat millor una llista transversal per forçar un referèndum, saltant la legalitat constitucional però amb la força d’un 70 o 80% de la societat catalana, que no pas una llista transversal per la independència. Però la política és l’art del possible, i avui era impensable aconseguir més transversalitat que la que ha assolit JuntsxSí i cal felicitar als que l’han fet possible. Hem saltat “pantalles” fent servir l’infantil llenguatge d’algun dels nostres polítics, però probablement perquè alguns a Madrid no ens han donat alternativa i perquè determinats partits a Catalunya no volien assumir els costos de diluir-se.

Vull pensar que si l’escenari que ens trobarem el 28 de setembre és una societat catalana dividida entre el Sí o el No, escons amunt o vots avall serà millor que el Sí tingui més força per negociar contra totes les forces de l’estat, que són moltes i que exerciran una pressió enorme.  Crec que cal votar a una opció pel Sí que reafirmi la Catalunya-Estat, que sigui europeista i que vulgui seguir essent un sol poble passi el que passi. Un vot afirmatiu per un nou projecte pel país i que tingui prou intel·ligència per llegir els resultats, per trobar un equilibri en el disseny d’un nou país en què la gran majoria dels catalans puguin sentir-se mitjanament còmodes i esperançats. Ara bé, de nou per trobar aquest camí, seria millor trobar certa complicitat i respecte per la democràcia en la resta d’Espanya i Europa. Han passat 40 anys des de les paraules d’en Pallach de l’inici d’aquest text, potser ara sí que tocaria que els homes i les dones de Catalunya i Espanya haguem esdevingut més demòcrates, ni que sigui a força del seu exercici plegats durant tots aquests anys junts.


El meu vot no serà emocional. És reflexiu, racional, ben pensat i mesurat, que contempla els contres amb responsabilitat però mira de reüll les oportunitats que el moment històric ens obre. Diumenge votaré per Junts pel Sí.

17 de juliol de 2015

Una realitat incòmode

Article Empresarial Girona nº34 Juliol-Setembre 2015

Recentment el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona ha publicat un diagnòstic del sistema d’innovació a càrrec del Dr. Xavier Ferràs. És una lectura obligada per entendre el molt que ha avançat el país en recerca en els darrers anys, alguns dels actius dels quals disposem (la base industrial, l’excel·lència i la productivitat científica, la potència de la marca Barcelona per atraure talent, etc) però també per preocupar-se sobre alguns elements de les polítiques d’innovació empresarial a Catalunya. En primer lloc pels pocs recursos abocats des de l’administració a incentivar les polítiques de demanda en relació a la innovació, especialment empresarial. L’informe explica detalladament com els pressupostos públics han reduït considerablement la inversió en recerca i molt especialment en la industrial, que amb prou feines representa un 3,24% del total i que sobre el total del pressupost de la Generalitat de Catalunya és poc més del 0,1%. No parlem de les aportacions municipals o d’organismes supramunicipals que en pocs casos han fet apostes decidides sobre l’economia del coneixement i la innovació.


Un segon problema és la manca d’una visió holística i coordinada sobre el sistema d’innovació que per la seva mateixa complexitat fa interactuar múltiples actors i que requeria des de la política un enfocament més integral, estable i amb una direcció més tècnica. Hem viscut anys erràtics, amb constants canvis en plans i programes que apareixen i desapareixen, i que no contribueix a l’estabilitat del mateix sistema.


La manca d’inversions, la inestabilitat, l’atomització d’agents en xarxes de vegades poc coordinades entre elles, la priorització de l’excel·lència científica sobre la innovació més aplicada a l’economia industrial ens porten a la desaparició de la meitat de les empreses innovadores dels darrers deu anys, a un sistema més dependent de l’R+D públic que del privat, a la caiguda de l’ocupació i les exportacions de més valor afegit o el descens en el RegionalInnovation Scorecard de les regions innovadores que segueixen a les líders, a un tercer nivell de regions innovadores de manera moderada. Tot plegat un diagnòstic preocupant. És per això que encara amb més raó cal celebrar algunes bones notícies com la recent creació d’Eurecat, el centre tecnològic que integrarà part de l’atomitzada xarxa de transferència tecnològica catalana.

12 de maig de 2015

Comiat i agraïments: Darrer ple municipal com a regidor de l'Ajuntament de Girona

Regidors del Ple Municipal 2011-2015.
Fa uns mesos vaig decidir que en cap cas em tornaria a presentar de regidor en les eleccions que hi haurà d’aquí uns dies. Va ser una decisió madurada per la distància entre el projecte polític que havia considerat com a propi i l’allunyament progressiu del partit amb el que em vaig presentar al 2011. Seria reiteratiu resumir l’evolució personal  i els canvis en la política del país en els temps convulsos com els d’aquests quatre anys, en tot cas, estan escrits i ben explicats, no voldria repetir-me. Els projectes polítics tot i ser col·lectius parteixen sempre d’una decisió individual, un compromís personal com el de no restar indiferents als que és comú de tots, ara bé, és aquesta mateixa llibertat personal que inicialment actua com a desencadenant que a posteriori considero que hem de vetllar per conservar, perquè faci de guia en les nostres decisions. És des d'aquesta consciència dels propis valors i idees que vaig prendre la decisió de passar de ser regidor del PSC a no adscrit ara fa uns mesos,  i a marxar amb molts altres companys en el marc del compromís amb el procés que viu el país.

Els socialistes no adscrits: En Quim, l'Ameli, la Pia, l'Àngel i jo
Avui, en aquest darrer ple m’agradaria en primer lloc agrair la confiança als ciutadans que el 2011 ens van votar. Hem estat fidels a aquell programa amb el que ens vam presentar, el d’un projecte per Girona socialdemòcrata i indiscutiblement catalanista. Vull agrair també als companys amb els que he compartit tant en aquests quatre anys, però molt especialment amb els que avui m’uneix una amistat sòlida, construïda  en una legislatura que de ben segur no oblidarem. En Quim Bonaventura amb el seu bon humor i voluntat incansable, l’Ameli Barbero que coneix l’Ajuntament  i sent tots els barris de Girona com cap, l’Àngel Quintana que combina magistralment bonhomia i erudició, en Ramon Ceide que m’ha ajudat sempre i del que he après molt, per mi tot un exemple a seguir. Algunes de les seves reflexions les he tingut ben presents com quan ens deia que calia fer a l’oposició el mateix que faríem si estiguéssim al govern. Vull agrair molt especialment a la Pia, que em va donar tota la seva confiança. La Pia viu amb una intensitat la política que es contagia a la resta en els millors valors del progressisme: el de la preocupació pels més febles i la lluita contra les desigualtats, en un indubtable catalanisme inclusiu, en mantenir el sentit institucional, en respectar el passat sempre per construir el futur. Gràcies Pia.

Vull agrair també als assessors que ens han ajudat, a la Cristina i la Judit sempre a disposició de donar un cop de mà, i a en Carles que és un jove excepcional que et fa sentir confiança plena en la seva generació. M’agradaria també agrair a tots els veïns, membres d’associacions, periodistes, agents de la societat civil dels que he pogut escoltar els seus neguits i recomanacions, també als que m’han traslladat crítiques quan així ho sentien i amb els que he pogut parlar de la ciutat. Una ciutat que conec millor que fa quatre anys gràcies a tots ells. Un agraïment també molt sincer als tècnics municipals que feu una feina extraordinària i que no sempre se us reconeix. Sobretot gràcies per la paciència dels tècnics d’urbanisme, promoció econòmica i medi ambient amb els que he pogut parlar més sovint. Voldria dir unes paraules d’agraïment també pels regidors del govern amb els que més relació he tingut, en Jordi Fabregues, la Coralí Cunyat,  la Marta Madrenes i en Carles Ribas, saben tots ells quan he coincidit amb les seves propostes que els hi he reconegut i valorat, i que totes les crítiques i posicions diferents sempre tenien arguments i punts de vista concrets o visions de la ciutat divergents, i en cap cas hi havia tacticisme polític de desgast. També a la resta de regidors de govern i oposició, amb tots ells he compartit moltes hores, diria, que més que en cap altra legislatura gràcies a aquests plens llarguíssims. Per trobar-hi una vessant positiva podria dir que això segur que ajuda a que ens coneguem i ens respectem més. Voldria tenir també un especial record per la Cuca Mascort amb la qual sovint coincidia fora dels plens i que de ben segur tots trobarem molt a faltar.

Recordo que un dia l’alcalde em va dir que des de l’oposició no els hi reconeixíem allò que estava funcionant a la ciutat i que el govern feien bé. Crec que en les meves intervencions i articles he intentat ser ponderat. Ara bé, penso que el rol de l’oposició per constructiu que sigui, i que crec que així ha estat quan hem permès tirar endavant dos pressupostos municipals o votar favorablement molts dels temes en els que coincidíem o quan he presentat mocions del grup que han tingut suports ben diversos en temes com l’agència de promoció econòmica o la pobresa energètica per dir dos exemples concrets, era donar també èmfasis en allò que ens diferencià com a representació de la pluralitat. Hi ha tants models de ciutat com gironins probablement i nosaltres representàvem una part d’un altre model i d’una visió del futur de la ciutat, coincident en alguns àmbits, molt diferent en d’altres. En tot cas, vull agrair a l’alcalde el respecte que sempre m’ha dispensat i el tracte amable que ha tingut amb mi.

No em fa cap recança reconèixer a l’alcalde que a la ciutat s’ha avançat en alguns camps com el turisme o que hi hagut operacions importants per la ciutat a les quals hem donat suport i que crec que han estat encertades com la de la Clínica Girona o els canvis urbanístics de la Nestlé per dir-ne dos pels quals crec que ens podem felicitar. En tot cas, aquests actius, són compatibles amb tot allò que hem assenyalat durant aquests quatre anys on no coincidíem i que avui no repetiré, però que també en són molts, i pels quals crec que calia el nostre paper d’oposició. No hi ha res blanc o negre en el balanç polític de qualsevol govern. Ara bé sobretot espero que els que vinguin construeixin sobre tot allò positiu que els alcaldes i governs anteriors han fet, i això serveix pels governs Nadal, Pagans i Puigdemont, perquè la institució ens permaneix i és la nostra obligació intentar que aquesta sigui més sòlida, més respectable i sobretot més útil pels gironins que quan vam iniciar el mandat. No hi ha res més frustrant pels ciutadans que l’etern retorn de recomençar processos, plans, reflexions o de desmuntar programes i projectes que han funcionat.  Que els propers regidors puguin aprofitar el millor dels 36 anys de democràcia a Girona i evidentment construir el futur sense que la mirada nostàlgica del passat ens permeti avançar.

Finalment, vull fer dos darrers agraïments més personals. El primer als meus pares, tots dos pedagogs i mestres que em van ensenyar a preocupar-me per tot el que hi ha al nostre voltant, a mirar més enllà de les quatre parets de casa, a animar-me en la implicació ciutadana, a posar a la meva disposició tants llibres com vaig voler, a recordar la historia d’unes famílies humils que venien en gran part de la immigració, o a recordar les penúries dels familiars exiliats, del meu besavi que va patir el camp d’Argelers per exemple o de la duresa de la vida de postguerra per la resta de la família que es va quedar. Des de la finestra del primer pis on vaig viure al carrer Orient, a Can Gibert del Pla es veia el final d’una ciutat que s’estava reinventant i a dotar de serveis. Anys més tard, des de Montjuic o des les Pedreres amb el pes històric del centre, he viscut dues realitats que em semblaven impensables des dels carrers de la meva infància. Gràcies als meus pares, gironins d’adopció tots dos que són els que van posar les bases perquè treballés quatre anys per la meva ciutat.

I el darrer agraïment a l’Anna Pagans que em va demanar anar a les seves dues llistes. Aquest fet va ser molt important per mi, perquè va ser gràcies a aquella llista municipal que vaig poder conèixer a la Lluïsa, l’exregidora de cultura, la meva companya, la mare d’en Marcel que va néixer durant la darrera campanya de les municipals. La Lluïsa ha estat el meu principal suport, però també el millor assessor i confident de la política municipal, de manera que li vull agrair especialment. Em vaig proposar estar només vuit anys com a regidor, aquesta idea inicial no ha pogut ser, però gràcies a la Lluïsa vaig viure de manera molt propera els seus darrers quatre anys de govern, i ara ella ha viscut i patit aquests quatre d’oposició, en certa manera també hem compartit vuit anys de conèixer i viure la ciutat des d’un lloc immillorable.

Acabo. Albert Camus deia que cada generació es creu destinada a canviar el món, i que en el seu cas, la seva generació sabia que no estava a l’abast aquest repte, però si d’intentar que com a mínim el món que coneixien no es perdés. Carmel Rosa, el vell militant del POUM amb el que vaig tenir la sort de coincidir junt amb la seva companya l’Antonia Adroher en el mateix partit, deia  en una reflexió sobre la facilitat amb que els joves obliden les dificultats del passat, això:  “per uns segons oblidem les generacions anteriors a la nostra que s’han sacrificat pel mateix objectiu de crear una societat més justa, més humana, un país més pròsper i avançat”.  En el pròleg del llibre, Girona grisa i negra els autors que deien professar una fe autèntica en Girona i els gironins, parlaven de les dues Girones. Com no identificar-se amb aquella part dinàmica, innovadora i en constant lluita que intentava com deien els autors “obrir enmig de la boira camins difícils per un futur incert” com bé expliquen en la pulsió d’aquella Girona voluntariosa i popular front de la Girona més impersonal i superficial que històricament havia disposat de l’exclusiva del poder. En totes aquestes reflexions, s'hi pot trobar un vell propòsit i un equilibri complex de gestionar: el de l’ideal del progrés  i el canvi que és sempre imprescindible, amb la lluita per mantenir tot allò que tant ens ha costat assolir com a societat. En el meu cas, em donava per satisfet si podia intentar ajudar a canviar i millorar la meva ciutat, modestament i amb les limitacions pròpies de tot el que ja s’ha fet bé, però mantenint l’ideal d’una ciutat millor i més justa pels seus ciutadans i que ens permetés afegir una baula més en la cadena,  en la qual el millor dels darrers anys s’incorporés per revertir progressivament en els ciutadans. He intentat treballar pels gironins tant bé com he sabut. Aportant des de la meva vessant professional el coneixement en promoció econòmica, innovació o sobre sostenibilitat, però sobretot des de la meva visió de la ciutat dels propers anys. Disculpeu-me pels errors que segur que he comès.  Espero que m’entengueu aquells que aquestes setmanes i mesos m’animàveu a continuar, als quals agraeixo la confiança demostrada. Molta sort i major encert als futurs vint-i-cinc regidors que vindran. Com va escriure Narcís Jordi Aragó: Girona ara i sempre.



13 de març de 2015

Dir adéu sempre és difícil...

El passat dia 11 de març vam presentar MES-Moviment d’Esquerres a Girona. Ens van acompanyar més de 100 persones i va ser un acte de demostració clara que un projecte socialdemòcrata d’estricta obediència catalana i sobiranista té recorregut a Girona. N’estic convençut. S’acosten eleccions municipals i una pregunta que m’han repetit molt aquests dies és si em presentaré o no a les properes eleccions a Girona. Fins ara he explicat que ajudaré al màxim a MES a Girona i a nivell nacional, hi estic implicat i em sento partícip d’un projecte col·lectiu, m’alegraré en cas que puguem ajudar a construir un govern progressista i catalanista a la ciutat i que siguem decisius en el procés que viu Catalunya. Amb la família, amics i gent propera ja fa temps que he compartit una decisió ben meditada, però difícil de prendre: no repetiré com a regidor en el proper mandat.



Són diversos els motius, potser amb un n’hi hauria prou, però en tot cas s’hi combinen factors polítics, professionals i personals, tots ells ben presents alhora de prendre aquesta decisió. Ara bé, en primer lloc m’agradaria deixar ben clar, que més enllà de la mala premsa – de vegades merescuda- de la política; dels problemes interns de la socialdemocràcia a dia d’avui i de la catalana en particular; de les tensions del moment polític que vivim o de les hores que implica la dedicació municipal i que molt sovint manllevem a la família i els amics... estic content d’haver dit que sí ara fa quatre anys, i molt. Conec millor la ciutat, i l’estimo més precisament per això. Aprecio millor les dificultats de cada barri i la il·lusió dels ciutadans que s’hi dediquen en cos i ànima en associacions i organismes, respecto i valoro més la feina dels tècnics municipals, reconec la importància cabdal dels mitjans i les limitacions que pateixen els periodistes per explicar i fer entendre la política municipal, em sembla més rellevant que abans el paper de la institució municipal, i valoro la dedicació i l’esforç que hi posen molts regidors més enllà del color polític al que representen, cadascun amb el seu tarannà, capacitats i visió de la ciutat. És un tòpic si voleu, però es com em sento avui.

Estic orgullós d’algunes actuacions que hem dut a terme, del paper propositiu i de control que hem exercit, d’intentar fer a l’oposició el que hauríem fet a govern. Ara bé també penso que tots plegats hauríem pogut fer més per la ciutat i la institució que ens acull, jo mateix m’aplico autocrítica en algunes decisions i de la mateixa evolució dels plens municipals de manera col·lectiva. En aquest mandat he intentat aportar diàleg amb tothom, voluntat constructiva i una certa visió del que es podia fer en promoció econòmica i medi ambient sobretot. En joventut no sóc cap expert, més enllà de ser el segon regidor més jove del ple i crec que ha estat una àrea desapareguda i una mica oblidada, més enllà dels temes d’ocupació juvenil que hem fet aparèixer al ple. En urbanisme he posat voluntat i esforç per posar-me al lloc d’un mestre insubstituïble en el grup i que m’ha ajudat sempre que l’he necessitat, en Ramon Ceide al qual vull agrair especialment la paciència amb un neòfit en la matèria. He participat en moments importants com els que van permetre tirar endavant dos pressupostos del govern municipal en minoria, i en tots els temes rellevants de manera conjunta en el grup. Diverses vegades m’ha tocat parlat del procés que viu Catalunya i de la nostra posició com a regidors on tot sovint hem votat diferent de la posició oficial del PSC, i que ha acabat generant el trencament del partit.

Crec que he actuat des de la llibertat del meu pensament i dels meus valors, però mantenint l’esperit col·lectiu d’aquell grup que ens vam presentar fa quatre anys i del respecte als votants. En Joan Manel del Pozo va dir fa uns dies que la desobediència en alguns casos és un exercici de responsabilitat, bé, no se m’acudeix millor manera d’explicar-ho. També m’enduc una excel·lent relació amb els companys de viatge, en Carles i la Judit des del seu lloc d’assessors, en Ramon, en Quim, la Meli, l’Àngel i la Pia. També voldria agrair l’ajuda de molts ex-regidors i companys, i als ciutadans que ens han donat suport en els moments complicats i també dels que m’han fet saber quan no estaven d’acord i perquè. Amb tots ells i molts d’altres segur que seguiré preocupant-me i treballant per la ciutat des d’un altre espai, com un ciutadà més, però amb una perspectiva ben diferent de la de fa quatre anys i que només et donen una cinquantena de plens maratonians i sobretot moltes trobades, reunions i trepitjar ciutat.

Marxo ara de l’Ajuntament de Girona perquè políticament crec que un període intens com el viscut com a regidor del grup socialista ha de ser sobrevingut per nous protagonistes, si més no, a curt termini. També perquè penso que en la política és important el compromís en moments difícils i participar activament, però també saber-ne sortir o si més no assumir un segon pla durant una temporada. Quan vaig dir sí a la Pia d’anar a la llista al 2011 ja sabia que totes les enquestes ens eren desfavorables i després de 30 anys de governs socialistes era  poc probable obtenir un resultat que fes possible governar però pensava que era un projecte que podíem consolidar a futur. No va ser possible per errors propis i per moltes circumstàncies externes.  Qui sap que passarà al futur, però ara penso que és millor deixar pas.

Potser en d’altres països és més fàcil el transit de la vida política a la professional. Tinc la sensació que malauradament aquí tot es barreja i no afavoreix que el pas d’un espai a l’altre flueixi d’una manera més natural. Potser per això no vaig voler mai deixar la meva activitat professional privada, tampoc la Universitat. Va ser la única condició que li vaig posar a la Pia per acceptar ser regidor, vaig fer algunes renúncies – com tothom quan accepta participar en la vida pública però que han estat compensades amb escreix- i vaig dir no a alguna proposta de feina que em semblava incompatible amb el fet de ser regidor. Estic convençut que és a partir de l’experiència professional prèvia des d’on pots ajudar millor a les institucions públiques. Ara bé mantenir una trajectòria professional que es pugui combinar amb la política no és fàcil, però si és possible crec que aportes una visió diferenciada. Estic satisfet d’haver mantingut un peu a cada costat, de no haver desconnectat de la ciutat real front la possible bombolla de la política. Avui sento que necessito concentrar-me més en la meva activitat professional si no vull descuidar més del que ja he fet aquests quatre anys a la família i les persones que estimo a les que agraeixo l’enorme dosis de paciència i el suport que m’han donat, i a les que he tret temps que ja no podré recuperar. Potser en d’altres circumstàncies podria haver fet una aposta més decidida per la política, però la combinació de factors personals, professionals i polítics em porten a prendre aquesta decisió. Mentiria si no digués que amb una certa recança tot i estar ben convençut de la decisió presa. La política sempre m’ha apassionat i els que em coneixen ja ho saben bé.

Vull agrair als que em van permetre abans de ser regidor aprendre el millor de la política i que van ser la clau per atrevir-me a fer el salt municipal posterior: l’Andreu Morillas, en Marcel Prunera, en Xavier Pont, l’Arseni Gibert i l’Antoni Castells per dir uns quants referents dels meus quatre anys al Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya.  Gràcies als companys amb els que vam compartir trajectòria política durant molts anys en el partit i sobretot amb els que encara segueixo aprenent dia a dia al seu costat. Moltíssimes gràcies als que em van permetre treballar des d’un espai principal per la meva ciutat i amb els que hem compartit complicitats, moments difícils i també bones estones, molt especialment a la Pia Bosch. He intentat ser coherent amb aquell projecte, el programa amb el que ens vam presentar i sobretot amb els meus ideals. Disculpeu-me als que hagi pogut decebre, i pels errors comesos.  Espero que m’entengueu aquells que aquestes setmanes i mesos m’animàveu a continuar, gràcies per la confiança demostrada. Molta sort i major encert als que vindran.

4 de febrer de 2015

Innovació i música rock

Tot el que sé dels negocis ho he après dels Grateful Dead. Aquest és el provocatiu títol d’un llibre de gestió empresarial que va més enllà del recull de casos, models teòrics o història empresarial, que pren la mítica banda americana de rock dels seixanta com a excusa per parlar-nos de negocis i d’innovació. Aquest llibre amaga lliçons sobre els negocis ben diverses; per exemple, com generar oportunitats de negoci oferint música gratuïtament? Des del principi van renunciar a una part de la propietat intel·lectual permetent que els fans gravessin tots els seus concerts i que els poguessin compartir. Un model pioner molt abans dels models freemium a internet o del màrqueting viral. Una manera d’aconseguir que més gent els conegués i per tant més públic disposat a pagar en concerts o merchandising a posteriori. En paral·lel van crear una autèntica comunitat de fans anomenada deadheads a partir d’un primer llistat de distribució gratuït amb 300 persones l’any 1971 que creix fins als 40.000 en només tres anys. Als noranta Grateful Dead venien més de 45M$ anuals en merchandising no musical. És un model de negoci no tan allunyat del que trobem en webs que realment generen ingressos mitjançant subscripcions premium.


Una altra de les constants del grup és la vocació innovadora, des de les improvisacions constants que els acosten al jazz i que convertien els seus concerts en únics i irrepetibles, fins als canvis d’estils que els caracteritzaven o les inversions milionàries per aconseguir un millor i innovador so en els concerts. En definitiva oferir una proposta de valor més complerta i una experiència nova cada vegada que provocava que grups de fans es traslladessin d’una ciutat a l’altra en la mateixa gira. Fa uns mesos vaig anar al concert d’un grup que els imitava, van començar dient que aquella nit tocarien el concert original del 1 de març de l’any 1969 i van reproduir exactament cançons i ordre. Una selecció d’èxits no hauria fet justícia a un grup que a cada concert es reinventava. Lliçons d’innovació des de la contracultura.

3 de gener de 2015

10 Lectures del 2014

Una nova llista dels llibres que he llegit al 2014 i que més m’han agradat, de més a menys.


1. Todo lo que hay. James Salter. Ediciones Salamandra (2014. Edició original 2013)
2. Canadá. Richard Ford. Anagrama (2013. Edició original 2012).
3. La casa de hojas. Mark Z. Danielewski. Editorial Pálido Fuego (2013. Edició original 2000).
4. Años luz. James Salter. Ediciones Salamandra (2013. Edició original 1975)
5. 14. Jean Echenoz. Anagrama (2014. Edició original 2012).
6. Más afuera. Jonathan Franzen. Ediciones Salamadra (2012).
7. Searching for the sound. Phil Lesh. Back Bay Books (2005)
8. El vino de la juventud. John Fante. Anagrama (2013. Edició original 1985).
9. La niña del pelo raro. David Foster Wallace. Mondadori (2011. Edició original 1989)
10. Celos. Catherine Millet. Anagrama (2010. Edició original 2008).