Un bon amic acaba de treure el seu primer disc en solitari, es tracta d’en Toti Negre amb el “Lucía pide tiempo”. Tot i que no l’he pogut escoltar massa, apunta alguns elements interessants, per la qual cosa no em puc estar de recomanar-vos aquest cd, aclarint que es tracta de cançó d’autor, pausada, probablement per escoltar en un dia com el d’avui, plujós i un tant melancòlic, mentre estàs atent a la lletra, veritable fil conductor de tot el disc. Sincerament l’estil musical en el que es belluga el disc no és el meu favorit, probablement en aquests moments em sento més còmode amb un folk-rock o rock a seques amb més presència de la guitarra o una banda al darrera, ara bé, encaixa amb el to del disc, una certa nuesa de la música, com nu i obert es mostren en Toti & parella en algunes cançons. En la meva opinió, un dels punts forts és la percepció de ser disc d’un moment i un lloc, que dóna entitat de conjunt al escoltar-lo i no com a simple recol·lecció de singles en el que malauradament s’han convertit la majoria de discs a dia d’avui. Res més, doncs, que animar-vos a veure’l en directe, si com és probable, aviat el presenta en públic. Sempre he admirat la capacitat de determinades persones de mantenir un equilibri actiu en les múltiples facetes en les quals treballa, s’apassiona o simplement sent curiositat. En Toti té aquest punt de voler fer un pas més enllà en tot, amb una certa seguretat en què sempre seria pitjor no intentar-ho, potser m’equivoco, simplement és una impressió. La música, la política, l’activisme en una ONG, la seva feina com advocat, escriure, etc. Jo en canvi veig massa fàcilment abismes on probablement no n’hi ha i dubtes on caldrien esperances, energia i confiança en un mateix. No tinc cap dubte que si no és amb la música, serà amb alguna de les seves altres inquietuds i propostes que aquest activisme i voluntat tindrà ressò o si més no, satisfaccions personals. Molta sort i Long may you run!
Com l’entrada ja ha començat amb recomanacions, afegeixo un llibre que em varen regalar fa molt poc: “Donde todo ha sucedido” de Javier Marías, un recull d’articles de cinema que dóna una perspectiva nova al escriptor i columnista: la de cinèfil. Darrerament els elements laterals dels autors que m’agraden, entenguis com tot allò no directament relacionat amb l’obra del mateix, m’interessa d’una manera un tant superficial, gairebé com a xafarderia que no vull disfressar de voluntat de comprensió de l’obra o qualsevol altra bestiesa intel·lectualoide. Em va passar amb Paul Auster, que determinats retalls de la seva vida o idees d’obres inèdites que em van ajudar a recordar moments (normalment àlgids) de les novel·les que havia llegit. De les preferències cinèfiles d’en Javier Marías no sé exactament que n’espero...us explico quan l’acabi que és el que he trobat, com a mínim, unes quantes hores d’entreteniment i crítica de cinema formalment impecable!
Per acabar d'arrodonir, cinema: Brokeback mountain, una història d'amor impossible per les circumstàncies socials que l’ofeguen. M’ha agradat molt el retrat de les diferents maneres de viure l’amor, tan profund i arrelat en ambdós casos, i a la vegada viscut - en aquest cas, patit en la majoria del metratge del film- amb dues perspectives complementàries. L’amor que mai és un, com a mínim són dos, i que a més sol canviar dinàmicament (amb els anys, els dies, de vegades simplement en minuts o segons) en la pel·lícula es paralitza en algun punt de Brokeback Mountain, punt al qual sempre retornen amb melangia els dos protagonistes.
Per cert, si us agrada la música proveu la següent pàgina web: http://www.pandora.com/ Avui he anat a l’acte d’homenatge d’en Just Casero en el que es recordaven els 25 anys de la seva mort. M’aprecio a en Roger, el seu fill, i se’n parla tant i tan bé del seu pare que ha estat un plaer escoltar cinc reflexions sobre en Just, cinc perspectives diferents i emotives, que algunes paraules encara em ressonen 10 hores més tard assegut davant de l’ordinador. No estic gaire segur perquè m’ha vingut al cap això, però és un dels millors començaments que he llegit i amb el que m’agradaria acabar aquesta entrada d’un blog cada dia més mandrós, potser inici de la decadència que precedeix la seva mort, que com el seu naixement sempre serà sense saber exactament el perquè:
“Nací en un tiempo en que la mayoría de los jovenes había perdido la creencia en Dios, por la misma razón por la que sus mayores la habían tenido- sin saber por qué.”
Si voleu llegir més clickeu aquí!
