10 de novembre de 2016

El fracàs de la Innovació

Són molts els exemples de nous productes que no tenen l’acceptació prevista, alguns es tradueixen en greus pèrdues de diners, reputació i clients a les seves empreses. Recentment un estudi recopilava els casos més espectaculars d’innovacions fallides, tant per les forassenyades expectatives inicials com per l’impacte generat.

Potser un dels més coneguts sigui el de New Coke de l’any 1985,  una reformulació amb un gust més dolç per assemblar-se a la beguda de Pepsi que els hi guanyava terreny. Les nombroses queixes de clients que exigien un retorn a la Coca Cola clàssica i la caiguda de vendes va portar a una rectificació de la companyia. Moltes empreses guanyadores han patit fracassos, des del reproductor de Mp3 de Microsoft del 2006 que havia de ser l’alternativa de l’iPod, al telèfon de Facebook del 2013 o el d’Amazon del 2014. En d’altres casos els resultats no acompanyen previsions exagerades, com les ulleres de Google del 2014 o diversos models de vehicle elèctric que els darrers anys es presenten com l’enèsima consolidació d’un canvi rupturista en l’automoció, i que amb l’excepció de Tesla, no aconsegueixen ser una alternativa al vehicle de combustió.
Ara bé, no descartéssim que un fracàs d’avui pugui ser la plataforma per a una futura innovació exitosa amb models millorats i major acceptació social gràcies a tot allò après del que no ha funcionat. Millor fracassar innovant que simplement deixar que un negoci s’esllangueixi  per la falta d’idees, o com deia David Kelley, un dels més reconeguts innovadors: fracassa ràpidament per arribar abans a l’èxit.
Article Revista Empresarial Girona nº39. Octubre-Desembre 2016

13 de juliol de 2016

Seül, la ciutat on la innovació no dorm

Article Empresarial Girona. Número 38. Juliol-Setembre 2016



En plena crisi del sistema polític espanyol –amb repetició d’eleccions incloses- he tingut l’oportunitat de visitar Corea del Sud. La impressió ha estat dual. Per una banda admiració per un país que ha aconseguit en una sola generació passar de la pobresa i una economia basada en l’agricultura a convertir-se en un dels països més rics. Bloomberg en un article recent la considerava l’economia més innovadora del món per sobre d’Alemanya o Japó. El paper dels “chaebols”, les grans corporacions multinacionals, que configuren un autèntic pilar de l’economia amb Samsung , Hyunday i LG entre d’altres, expliquen aquest canvi a passos accelerats junt amb la decidida inversió des de les polítiques públiques en R+D.


Ara bé aquests mateixos grans conglomerats empresarials generen un cert dubte sobre la pressió que poden exercir en la resta del sistema, molt especialment les pimes i els emprenedors. Com a reacció, en els darrers anys s’han intensificat notablement els programes públics de suport a clústers, a les petites empreses i també accions més tímides per afavorir als emprenedors en un entorn on el talent, els diners i les oportunitats semblen molt més fàcils de localitzar-se en els “chaebols”.


A Corea es percep un dinamisme, una voluntat de tenir una presència global, i una aposta del govern per a la innovació que genera una preocupació sobre el camí que segueix la UE. Quin és el futur que espera a una política europea endormiscada i burocratitzada, a uns pressupostos migrats en l’impuls de la competitivitat arrel de la crisi dels darrers anys, i especialment a una manca de voluntat política col·lectiva per posar la indústria, l’economia productiva i la innovació com a prioritat pel desenvolupament?

27 d’abril de 2016

Empreses emergents, sectors en caiguda


Article Empresarial Girona. Número 37. Abril-Juny 2016

IKEA va canviar els paradigmes del sector del moble, Ryanair el transport aeri, Amazon la distribució i el comerç, Nespresso el consum del cafè, i podríem seguir amb més exemples en un llarg etcètera. Són els casos que ja fa uns quants anys van representar l’emergència de nous líders, avui models de negoci consolidats i que han modificat per sempre determinats sectors i les bases de la seva competitivitat. Èxits empresarials que van portar moltes altres empreses acomodades en un conjunt de regles que es donaven per sobreenteses a la seva caiguda. En els darrers anys nous actors -en una dinàmica que no té aturador- estan canviant altres sectors madurs, que es consideraven immunes a la innovació, protegits gràcies a determinades barreres d’entrada a priori inalterables, a regulacions favorables o a una posició dominant deguda a avantatges competitius consolidats.

Algú té algun dubte que el sector de l’automoció tindrà nous protagonistes si emergeixen els cotxes sense conductor? Què succeirà amb les empreses elèctriques si Tesla ens allibera de la factura de la llum amb la seva nova bateria domèstica amb energies renovables? Realment trobarem a faltar les oficines dels bancs si empreses com Google aprofiten tot el potencial del big data i la gestió de la informació dels internautes per oferir serveis bancaris personalitzats a les nostres necessitats? Estem segurs que les barreres legislatives espanyoles podran aturar a mig termini fenòmens com Uber que està revolucionant el sector del taxi a tot el món? Apareixen models de negoci innovadors que estan transformant a passos accelerats tots els sectors. Només cal pensar en quins encara no han canviat prou en els darrers deu anys per identificar les properes víctimes de la dinàmica innovadora en la que vivim immersos. 

22 d’abril de 2016

10 lectures dels darrers 10 anys...

Aprofitant l’arribada de Sant Jordi he volgut fer la llista dels 10 llibres que més m’han agradat dels que he llegit en els darrers 10 anys. Així dit podria semblar complicat: realment te’n recordes de quan has llegit cada llibre? Tinc el costum en els darrers temps de posar el mes i l’any que he llegit el llibre i de vegades el lloc si és singular o especial, també qui me l’ha regalat si és el cas. A més de fa pocs anys tinc un ex Libris sensacional...de manera que és fàcil identificar els meus llibres. Establir un ordre no és tan complicat com semblaria perquè he anat fent una llista de 10 lectures cada any entre aquells que m’han agradat especialment, de manera que gran part de la feina ja està feta! Si teniu curiositat o esteu pensant en quin llibre llegir podeu trobar aquí els 10 dels darrers anys: 2015, 2014, 2013, 2012, 2011, 2010, 2009, 2008, 2007 i 2006. Probablement és un exercici repetitiu, però també et permet veure a quins autors i estils has invertit el teu temps, o si més no, amb els que has gaudit més. Ara bé, una llista no és més que un ordre en un moment concret. O es que realment estem segurs que si féssim la mateixa llista d’aquí un temps no canviaria la perspectiva de les nostres preferències? Qui sap,... en tot cas aquí va:
  1. La carretera. Cormac McCarthy. Mondadori (2009. Edició original 2006)
  2. Pastoral Americana. Philip Roth. La Magrana (2010, edició original 1997)
  3. Llibertat. Jonathan Franzen.  (2011). Columna edicions.
  4. El desierto de los Tártaros. Dino Buzzati. Gadir (2005. Edició original 1940)
  5. Patrimonio. Una historia verdadera. Philip Roth. Seix Barral (2008. Edició original 1991).
  6. Vida y Destino. Vasili Grossman. Galaxia Gutenberg (2007. Edició original 1959)
  7. Leviatan. Paul Auster. El balancí (2000. Edició original 1992)
  8. Momentos estelares de la humanidad. Stefan Zweig. El acantilado (2002. Edició original 1927)
  9. Todo lo que hay. James Salter. Ediciones Salamandra (2014. Edició original 2013)
  10. Vicio Propio. Thomas Pynchon. Tusquets Editores (2011, edició original 2009)

16 d’abril de 2016

Eines per a la innovació radical i disruptiva

El passat 5 d’abril el Fòrum Carlemany em va convidar a fer una breu conferència sobre “Eines per a la innovació radical i disruptiva” i generar un posterior debat entre responsables d’innovació i de departaments tècnics d’algunes de les empreses de les comarques gironines més actives. Vaig voler començar per definir l’abast d’allò que habitualment entenem per innovació en l’empresa i la seva gestió, els conceptes i pràctiques que des de finals dels 90s fins els anys 2010 han estat la base del discurs i la pràctica de la sistematització de la innovació i que sovint no és suficient per impulsar una innovació més trencadora o disruptiva (i que en molts casos tampoc no està tan ben gestionat com voldríem). Ara bé, de vegades la recerca de l’excel·lència operacional en la gestió de la innovació, i la focalització en la innovació  incremental pot eliminar possibilitats de  crear innovacions radicals o disruptives…i això és tan cert com que  has de saber mantenir una innovació radical o disruptiva amb posteriors innovacions incrementals.

Sense entrar en aspectes conceptuals, recomano especialment aquest article de la Harvard Business Review sobre la innovaciódisruptiva i que crec que ajuda a aclarir confusions entre innovació radical, incremental, sostinguda i disruptiva i que em va permetre introduir 8 eines que poden ajudar en aquest procés de cerca de canvis més profunds en la pràctica innovadora, i que no exclouen la seva utilitat en el procés més convencional de la innovació:

     1) Ampliar el focus més enllà del producte, el procés i la tecnologia. Les aportacions en els darrers anys de Larry Keeley de Doblin sobre les Ten types of innovation on mostren com les innovacions de més èxit i radicals combinen innovacions en diverses dimensions. Reflexions complementàries poden ser els estudis com el publicat per PwC “Rethinking innovation in manufacturing industry”  on pot comprovar-se com cada vegada les empreses prioritzen altres àmbits per innovar, destacant el pes que tenen entre les innovacions més radicals el focus en l’experiència del client. 



     2) La primera reflexió condueix a una altra de relacionada com el pes creixent de la innovació estratègica i en el model de negoci. En aquest punt vam cercar exemples d’empreses que han sabut crear noves línies de negoci a partir de capacitats o tecnologies diferencials, un exemple que serveix per a multinacionals com Fuji en una estratègia de diversificació que li va permetre créixer en el període de major crisis del seu principal competidor Kodak, o com companyies catalanes com Vilardell Purtí han creat noves línies de negoci com Avinent.

3) Una altra tendència creixent és observar com en alguns dels països més avançats la seva indústria prioritza la innovació en serveis i la combinació de la innovació en producte i servei. Casos d’èxit com el Totalcare® de Rolls Royce que van substituir parcialment la venda de motors d'avió pel pagament per hores de vol, o aportacions conceptuals com els darrers llibres de Henry Chesbrough (2011) que recomanen a les companyies industrials prendre un enfocament de serveis per gestionar la seva innovació, entre altres factors per treure més rendiment d'algunes característiques com la co-creació, més usuals en els serveis que en els productes.

 4) La innovació oberta i la potenciació de la capacitat absortiva de l’empresa per ampliar les potencialitats per innovar. El cas de P&G és un bon exemple per assenyalar que si una de les empreses amb més inversió i personal dedicat a R+D ha fet una aposta tan important per reconvertir la cultura dels seus departaments d’R+D interns per posar el focus en totes les xarxes obertes i exclusives a la seva disposició per innovar essent conscient que hi ha molt més coneixement fora que dins de l'empresa, com no ho hauria de fer una pime? Ara bé, abans cal potenciar prèviament una mínima capacitat d’absorció, impuls de rutines organitzatives i processos per adquirir, assimilar, transformar i explotar aquestes oportunitats externes. Cal no confondre l'obertura del procés d'innovació amb l'externalització.

5) L’ús d’eines del disseny per innovar com el Design Thinking.  Com molt bé diu David Kelley fundador de IDEO i de la Design School Stanford “We believe the next generation innovators and leaders need to be great Design Thinkers.” Empatitzar amb el client és el veritable dinamitzador de la innovació, com han reflexionat altres autors com Gary Hamel. Aquesta és una de les eines que han pres més rellevància en els darrers anys. Aquest exemple que el professor Dr. Srikant Datar va explicar-nos en una classe al Innovation Lab de la Harvard Business School l’any 2014 parlant sobre Design Thinking em sembla excel·lent per introduir-se a com empatitzar amb un problema greu (la mortalitat infantil en nens prematurs als països en desenvolupament) i en pensar una solució innovadora adaptada a la realitat del seu entorn: http://embraceglobal.org/embrace-warmer

6) Noves estructures organitzatives en l'empresa que poden conviure amb les unitats de gestió de la innovació més convencionals. Laboratoris fora del dia a dia per a innovar de manera més trencadora...hi ha múltiples exemples, des del Levi’s Eureka Innovation Lab, el Concept Lab de Lego, el Innovation lab de Roca o la mateixa creació de NCS fora de Nestlé per impulsar Nespresso.

7) Corporate entrepreneurship i acceleradores d’empreses, o com treure retorn a l’empresa en forma d’idees de negoci i l’explotació de nous models de negoci i tecnologies a partir de start ups i emprenedors. A casa nostra, l’exemple de Fluidra Accelera marca el rumb d’una nova manera d’entendre la relació entre indústria i emprenedoria.

 8) Noves fonts d’idees per a innovar...tan simple i tan complex, cercar noves idees més enllà dels clients de sempre, proveïdors i universitats habituals, preguntar a la xarxa, als consumidors d’una manera proactiva...M’encanta xafardejar entre les propostes que generen els fans de LEGO, i que es pot veure en aquest video de LEGO sobre com la companyia en treu rendiment de les potencialitats de tots els creatius jugadors d’arreu del món, petits i grans. Crear una comunitat per a innovar amb gent interna i externa pot esdevenir una autèntica revolució en el procés de generació d'idees d'una empresa.

Totes vuit són eines conegudes, el problema com sempre rau en la seva implementació pràctica en el dia a dia no només de la companyia, també en la sistematitzada gestió de la innovació, en el rutinari stage-gate de desenvolupament de producte, en els indicadors de productivitat i eficiència del nostres sistema de gestió de la innovació. Innovar en la manera d’innovar  és una obligació constant per molts dels nostres responsables d’R+D, d'innovació i gerents de l’empresa, i com sempre, la gestió del canvi és un llarg, complex i incert camí.



2 de febrer de 2016

INNOGANDA. Article Empresarial Girona.

Article Empresarial Girona. Número 36. Gener-Març 2016

En un article recent a la HBR el professor Anthony Scott parla d’una tendència creixent en moltes empreses en el seu enfocament d’innovació que ell anomena “innoganda”, és a dir, la combinació de la paraula innovació i propaganda; o dit d’una altra manera, com moltes empreses fan publicitat d’una suposada capacitat innovadora d’una manera poc realista. Aquesta tendència té una variant en la qual gran part de la innovació de la companyia gira al voltant d’una suposada aproximació als emprenedors, start ups o agents que identifiquem per se com a innovadors, com una via de tapar les vergonyes de determinats directius.


Des fa molts anys, m’agrada començar les classes sobre innovació preguntant si a les empreses on treballen la innovació apareix a les seves webs, a la missió, als anuncis, als discursos dels seus caps o a les memòries anuals de les companyies. La resposta és pràcticament unànime. Tothom en parla. Tothom diu que és innovador. En molts casos la resposta afirmativa a la pregunta va acompanyada d’un escepticisme accentuat. Malauradament el problema comença quan a continuació et preguntes quants recursos o quina part del pressupost has dedicat aquest any a innovar. Quantes hores dels teus millors directius han estat invertides a desenvolupar nous negocis, productes o serveis. Qui participa realment aportant noves idees en la companyia, quins departaments o quants treballadors. Quantes idees tenim esperant una oportunitat que no arriba. En quines innovacions disruptives estàs ara mateix esmerçant esforços. Quants projectes realment transformadors has aconseguit tirar endavant. Quin retorn econòmic t’ha donat la innovació o quants nous clients t’ha permès aconseguir. O simplement pots preguntar-te quant de temps has dedicat aquesta setmana a fer alguna cosa nova. La “innoganda” pot ajudar a aconseguir nous clients o convèncer als accionistes, però sobretot no la utilitzis internament de manera frívola. El desencís que genera en l’equip serà la primera barrera que hauràs de superar quan vulguis passar de la propaganda a la innovació real.

17 de gener de 2016

10 lectures del 2015


Com altres anys faig la llista dels 10 llibres que més m’han agradat dels que he llegit al 2015, de més a menys:


1.    Patrimonio. Una historia verdadera. Philip Roth. Seix Barral (2008. Edició original 1991).

2.    El tiempo es un canalla. Jennifer Egan. Minúscula (2011)

3.    El teatre d’en Sabbath. Philip Roth. RBA (2014. Edició original 1995)

4.    Crónicas. Bob Dylan. Global Rhytm (2005. Edició original 2004)

5.    La contravida. Philip Roth. Debolsillo (2012. Edició original 1986)

6.    Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer. David Foster Wallace. Debolsillo (2003. Edició original 1997)

7.    Les correccions. Jonathan Franzen. Columna (2002. Edició original 2001)

8.    Incerta glòria. Joan Sales. Club Editor (2015. Edició original complerta 1971)

9.    El impostor. Javier Cercas. Random House (2014)

10. Los hechos. Philip Roth. Debolsillo (2008. Edició original 1998)

13 de desembre de 2015

La caiguda comença a aturar-se en R+D però no remuntem. Lluny de l'excel·lència innovadora.

Els darrers dies s’han fet diverses lectures sobre l’evolució dels principals indicadors d’innovació i R+D a Catalunya i Espanya en els mitjans de comunicació. Certament hi ha algun indicador que permet observar algun element positiu, ni que sigui en forma relativa amb els darrers anys o de desacceleració de la caiguda, però potser cal contextualitzar millor quina és la situació avui en relació als darrers anys i el més preocupant quins són els objectius de futur i si estem realment en condicions d'arribar-hi. El repte és enorme com explica bé Xavier Ferràs o algun article com el de Rafael Pampillon a Expansión fa uns dies. El contundent informe de COTEC del 2015  i les recomanacions sobre la situació en R+D i innovació a Espanya hauria d'estar a l'agenda política a les portes d'unes eleccions, però és evident que no és així. La innovació no és una prioritat pel país i en gran part deu ser culpa dels que ens hi dediquem que no sabem traslladar la importància que tindrà pel desenvolupament futur del país.

Sense ànim de ser exhaustiu, si que crec que val la pena destacar tres característiques que al meu entendre ens han de preocupar sobre el model del sistema d’innovació actual, i que requereix una crida a que la innovació sigui una de les prioritats dels propers anys  a nivell d’inversió i pressupost. Una lectura des del cofoisme no fa més que amagar una realitat preocupant pel model productiu que volem deixar pel futur, i urgeix un canvi rupturista, si seguim fent el mateix que fins ara els avanços o reculades marginals ens mantindran en l'estancament competitiu en el que vivim instal·lats. Els tres aspectes al meu entendre clau i que fa temps que coneixem són: la poca intensitat d’inversió en R+D i la conseqüent reculada en relació als principals països i regions avançades del món, la preocupant caiguda en  innovació i R+D empresarial fruït dels pocs incentius i migrats pressupostos per donar suport a l’empresa dels darrers anys que ens fan més dependents de la part pública i finalment els indicadors de competitivitat i innovació agregats.

1) Intensitat d’inversió en R+D. Hi ha múltiples indicadors per mesurar la innovació, i sense cap dubte la inversió en R+D no es garantia sempre dels millors resultats o de la millor productivitat de la innovació, però és un indicador prou estès per permetre comparacions. Catalunya i Espanya hem tornat a caure –un altre any i és el tercer a Espanya i el cinquè a Catalunya- i ens porta a xifres de fa més de 6 anys. Espanya està en una inversió del 1,23% sobre el PIB i a Catalunya un 1,47%. En el cas català l’any 2009 havíem arribat a l’1,70%, acumulem una caiguda enorme. Alemanya ens duplica amb un 2,94%, la mitjana de la UE-28 és 1,92%, Xina 2,02%, EUA 2,81% o països com Corea del Sud 4,15% o Israel el 4,21%. Estem molt lluny dels països capdavanters i és impossible que ens hi acostem si cada any aquest indicador disminueix o fa petits avanços. Aquest resultat és complementari a molts altres que segueixen la mateixa tendència com el nº d'investigadors i personal dedicat en R+D a Espanya que ha caigut des del 2009 en més d'11.000 investigadors (en EJC) i que representa un descens del 8,5% sobre el total. És el moment d'un impuls pressupostari a l'alçada del repte que tenim al davant.



Font: COTEC, INE (2014)

2) Impulsar les polítiques d'innovació en les empreses. Aquest és un dels aspectes més preocupants. L’informe del COTEC del 2015 ens diu que l’any 2005 hi havia 47.529 empreses innovadores a Espanya, l’any 2014 segons l'informe de l'INE recentment publicat hi ha només 15.748. Hem perdut en 5 anys prop de 6.000M€ inversió empresarial en innovació a Espanya. La intensitat de la innovació en les empreses ha passat de la millor xifra l’any 2009 de 2,20 a l’any 2013 tenir només l’1,85. El % de xifra de negocis que depenia de la innovació en les empreses també ha baixat de prop d’un 15% aquell mateix any a un 13,13%. En resum menys empreses innovadores, en menys intensitat i amb pitjors resultats empresarials d’aquesta innovació. La inversió en innovació i el nº d’empreses innovadores publicat fa pocs dies per l’INE tampoc és precisament un resultat massa optimista per Catalunya, al 2014 hi ha 3.801 empreses amb activitat innovadora tecnològica i una despesa total en activitats d’innovació tecnològica de 3.118M€, la dada positiva és que al 2013 hi havia 3.551 empreses i una inversió de 3.095M€, un increment de només 23M€. Preocupant que tot i haver-hi 250 empreses més amb activitat innovadora, l’increment sigui tan lleu, i es que els indicadors d’intensitat en innovació (inversió en innovació/facturació) no són gaire positius en un context de comparació europeu o mundial. Ara bé, més rellevant és recordar que al 2010 hi havia 3.642M€ d’inversió total en innovació tecnològica empresarial. Així mateix el percentatge d'empreses que realitzen activitats d'innovació tecnològica és només d'un 15,8%. Ara bé a Catalunya encara hi ha un indicador que ens hauria d’amoïnar més, perquè ens allunya acceleradament de tots els models d’excel·lència. Els països més innovadors del món comparteixen una característica en els seus sistemes d’innovació; el percentatge d’inversió en R+D té una part més important privada que pública, normalment entre el 65-75% en països avançats com EUA, Israel, els països nòrdics, Alemanya, etc. A Catalunya l’any 2002 el 68,36% de la inversió en R+D era empresarial. Invertíem poc en R+D, però la proporció entre privats i públics era l’adequada. Al 2013 estem en xifres del 56,8% empresarial, al país basc per exemple s’inverteix un 75,1% i a Navarra un 68,9%. Sembla que les bones notícies es limiten a que l’any 2011 va ser del 56,1%, ara bé la tendència en els darrers deu anys ens mostra que ens acostem malauradament al model d’R+D espanyol on la part empresarial només és el 53,2%.


Font: INE 2015


3) Indicadors de mesura de la competitivitat i la innovació. En un sentit més ampli i analitzant molts indicadors a la vegada encara hem de millorar molt. Els indicadors de competitivitat del Fòrum econòmic mundial ens assenyalen que Espanya ha passat del seu millor lloc l’any 2008 que va ser el 29è país al món, al lloc actual que és el 35è, i el més preocupant es que en els indicadors d’innovació és on hem més hem baixat fins al 39è lloc. Segons l’IMD (Institute for Management Development) ens posiciona sobre les principals 60 economies en el lloc 39è. En alguns subíndexs com el del mercat del treball ens situa en la penúltima posició. En el Global Innovation índex de la universitat de Cornell els resultats tampoc permeten observar millores on ens posicionen en el lloc 27 (perden un lloc en relació a l’any passat) i com és habitual és en els indicadors d’output on apareixem pitjor. Un anàlisi acurat de la productivitat del sistema d’innovació, és a dir de la relació entre el que s’inverteix i els resultats obtinguts seria molt revelador d’alguns dels problemes del nostre actual sistema i en com trasllada l’R+D a innovació empresarial. A Catalunya el Regional Innovation Scoreboard del 2014 va ser demolidor en relació al del 2012 a nivell europeu ja que ens va fer saltar de les regions que es consideraven Innovation follower, just darrera de les regions més avançades europees a la 3ra divisió de Moderate Innovator junt amb la resta d’Espanya a excepció del País Basc i Navarra. Fa uns mesos un alt responsable de la Joint Research Center de la Comissió Europea explicava al respecte d'aquesta caiguda que les principals febleses a Catalunya en relació a aquests indicadors es trobaven en la poca col·laboració entre el sistema d'R+D i les pimes, i les migrades inversions en R+D privat. 

Urgeix pensar en programes amb pressupostos realment significatius destinats a impulsar l’R+D i la innovació empresarial per acostar-nos als models de referència, a incrementar el nº d’empreses innovadores i per tant en ajudar en impulsar els primers projectes innovadors en les pimes que configuren la major part del teixit productiu català i a millorar en els indicadors de competitivitat i innovació, per tant en noves actuacions per facilitar la interacció dels principals agents que formen part del sistema d’innovació. La UE marca com a objectiu acostar-nos al 3% d’inversió en R+D sobre el PIB en els propers anys, ni més ni menys que duplicar la inversió actual a Catalunya, 3.000M€ més. Aquest és un gran esforç que definirà el futur de la competitivitat del nostre país en els propers anys i la mida dels avanços que ens hem de marcar, i que són els que en definitiva ens permetran fer front a l’estat del benestar que hem construït en les darreres dècades.


5 de desembre de 2015

Start up Nation

Recentment un alt responsable del prestigiós Institut Weizmann de Tel Aviv explicava com cada any reben 350M€ per fer recerca en llibertat, sense objectius pràctics i al marge de les aplicacions del coneixement científic generat. Aquest investigador defensava que era la millor manera de no perdre la visió a llarg termini i no estar condicionat per la indústria. És una afirmació que pot arribar a sobtar en un moment que es reclama –encertadament- retorn social i econòmic a qualsevol inversió però que s’entén millor en el context del sistema de recerca israelià.

Cal tenir present que Israel destina el 4% del seu PIB a l’R+D, en relació al migrat 1,5% català o espanyol. Amb aquest pressupost hi ha marge per invertir recursos tant a ciència bàsica com a innovació. Així mateix existeix una visió molt estesa en totes les institucions d’investigació israelianes de cooperar amb la indústria que els hi permeten obtenir grans retorns de les llicències de coneixement i patents (el mateix Institut Weizmann ha generat 30.000M$) i és el país després dels USA on es generen més start ups que cotitzen al NASDAQ. Recordo que quan vaig visitar Israel ara fa tres anys els responsables empresarials amb els que parlava prioritzaven el manteniment de la inversió en R+D com a primer compromís de qualsevol govern amb la indústria. Empresaris que et reproduïen a la menor oportunitat alguns dels casos relatats a Start-up nation, que és el títol d’un llibre de Dan Senor i Paul Singer que és una autèntica eina de màrqueting  de la capacitat innovadora del seu país.  Cap model de recerca és extrapolable directament a un altre lloc, i segur que alguns elements de les polítiques d'innovació d'Israel poden xocar fortament amb la nostra cultura, com ara la forta presència de la investigació militar, però això no treu que alguns dels èxits assolits no siguin pautes a seguir en un país d’una dimensió similar a Catalunya.


26 de setembre de 2015

Un vot racionalment pensat pel Sí


“Creiem que només utilitzant la llibertat aprenen els pobles a ésser lliures i només exercint la democràcia esdevenen demòcrates els homes. Els nostres pobles han de construir ara la democràcia, és a dir, han de fer ús de les llibertats essencials de les quals depèn al capdavall el nostre esdevenidor.” Josep Pallach. La democràcia per fer què?

Diumenge votaré Junts pel Sí.

Acte a Girona de Junts pel Sí
Aquests últims dies els que em coneixen bé i de fa anys em pregunten directament cercant complicitats, respostes o simplement confrontant opinions. Alguns més discretament m’interroguen amb la mirada, i fins i tot hi detecto el pensament acusador o de certa sorpresa que els travessa: “tu també?”, d’altres s’alegren perquè formes part com ells d’un corrent avui majoritari a la societat catalana. És amb aquests darrers que tinc més la sensació d’un cert intrusisme. Envejo el seu convenciment i entusiasme, però malauradament no em sento part de la visió positivista i bon-rollista que envolta la campanya per la independència. M’empipa la simplificació que porta la confrontació dels bàndols que provoquen els més radicals i entenc perfectament a molts companys carregats de dubtes que en part han estat també els meus.  Amb aquells que més coincideixo és amb els que compartim diagnòstic de la situació a la que hem arribat amb un punt de preocupació. Deu ser cosa del caràcter que em costa veure totes les coses bones de qualsevol opció si no he pensat i he analitzat abans reiteradament, i sota les diferents perspectives possibles totes les dolentes, les incerteses creixents i els dubtes lògics que el moment genera, sigui quin sigui el resultat. És d’aquest balanç que arribo a la conclusió que cal un vot pel sí.

Per si algú té algun dubte, a casa no he penjat mai una bandera, guardo discretament al garatge una bandera catalana de plàstic de la manifestació del 2010 per l’Estatut a Barcelona. En cap cas em considero nacionalista, el lloc on neixes te l’estimes en major o menor mesura, però no és res més que un simple moviment de l’atzar el que et porta a un lloc o a un altre; per això sempre m’ha semblat més inclusiu el projecte Europeu que no pas determinats extremismes del nacionalisme Espanyol o Català que es senten en l’obligació massa sovint de negar-se un a l’altre. El primer dia de setembre em va entristir deixar de llegir els articles d’en Sergi Pàmies en la pàgina principal de La Vanguardia, i tornar a trobar-me a la Pilar Rahola. Empatitzo més amb la mirada pessimista-realista de la vida que ens ha tocat viure que pregona en Pàmies, que no pas amb la vehemència de la tertuliana. No he cridat independència en els mítings, tot i que m’he emocionat en algun d’ells. No aplaudeixo quan criden president a l’Artur Mas perquè és una situació excepcional la que em portarà a considerar que aquesta és la meva candidatura. No tinc la il·lusió desfermada de molts amics i companys, perquè sento que el lloc on avui ens trobem és essencialment la història d’un fracàs reiterat. El fracàs de l’entesa i el diàleg. El fracàs dels reformistes i també del projecte transformador d’en Pasqual Maragall, de ben segur la vegada que el meu vot ha estat més convençut i amb el que més m’he identificat. He viscut amb tristesa la incomprensió a Espanya de les reivindicacions catalanes i el maltractament constant del ribot, dels jutges i els partits espanyols o les seves sucursals catalanes. M’ha dolgut la victòria durant aquests darrers anys–encara que probablement efímera- dels immobilistes, dels il·lusionistes que politiquegen darrera de l’escenari, dels que menteixen garantint canvis a Espanya sense voler canviar res o dels que fan promeses perquè saben que no les podran complir. En part, per aquests darrers, el diumenge votaré Sí, perquè la nostra paciència amb tots ells ja s’ha acabat i perquè el projecte compartit amb Espanya com l’hem entès fins ara és un carreró sense sortida.

Del fracàs se n’aprèn. La relació Catalunya-Espanya ha fracassat tantes vegades en la convivència que potser cal trobar en l’empoderament de l’opció independentista el desllorigador d’una nova relació d’igual a igual per poder negociar el futur, encara que en el camí patim, perquè patirem segur moments complicats. Res és fàcil, i tampoc és gratis. Tinc la sensació que hi ha certa improvisació en alguns plantejaments del tot o res en 18 mesos. Crec que hem parlat massa poc sobre el país que volem perquè probablement no ens posaríem d’acord; fins i tot diria que als mínims ciments que cal posar plegats tampoc hi hem dedicat prou atenció. Em sembla que els propers deu anys poden ser complicats per a una generació, però probablement sigui millor pels nostres fills, i ells ho mereixen tot. De vegades em fa patir la nostra gent gran, però tinc la convicció que seran els primers als que ajudarem si cal. Hi ha dies que crec que ens hauria anat millor una llista transversal per forçar un referèndum, saltant la legalitat constitucional però amb la força d’un 70 o 80% de la societat catalana, que no pas una llista transversal per la independència. Però la política és l’art del possible, i avui era impensable aconseguir més transversalitat que la que ha assolit JuntsxSí i cal felicitar als que l’han fet possible. Hem saltat “pantalles” fent servir l’infantil llenguatge d’algun dels nostres polítics, però probablement perquè alguns a Madrid no ens han donat alternativa i perquè determinats partits a Catalunya no volien assumir els costos de diluir-se.

Vull pensar que si l’escenari que ens trobarem el 28 de setembre és una societat catalana dividida entre el Sí o el No, escons amunt o vots avall serà millor que el Sí tingui més força per negociar contra totes les forces de l’estat, que són moltes i que exerciran una pressió enorme.  Crec que cal votar a una opció pel Sí que reafirmi la Catalunya-Estat, que sigui europeista i que vulgui seguir essent un sol poble passi el que passi. Un vot afirmatiu per un nou projecte pel país i que tingui prou intel·ligència per llegir els resultats, per trobar un equilibri en el disseny d’un nou país en què la gran majoria dels catalans puguin sentir-se mitjanament còmodes i esperançats. Ara bé, de nou per trobar aquest camí, seria millor trobar certa complicitat i respecte per la democràcia en la resta d’Espanya i Europa. Han passat 40 anys des de les paraules d’en Pallach de l’inici d’aquest text, potser ara sí que tocaria que els homes i les dones de Catalunya i Espanya haguem esdevingut més demòcrates, ni que sigui a força del seu exercici plegats durant tots aquests anys junts.


El meu vot no serà emocional. És reflexiu, racional, ben pensat i mesurat, que contempla els contres amb responsabilitat però mira de reüll les oportunitats que el moment històric ens obre. Diumenge votaré per Junts pel Sí.