19 de desembre de 2010

La importància de la baula més feble

La importància de la baula més feble
Article Empresarial Girona nº16_Gener/Març de 2011

Recentment vaig assistir a la 25ena edició de les trobades del sector d’automoció que organitza el professor Nueno a IESE, i dels múltiples anuncis que generen els grans fabricants mundials, em va colpir una reflexió d’una certa profunditat sobre la competitivitat del sector: un veterà consultor holandès va suggerir la necessitat d’un major esforç conjunt per trobar un balanç entre cooperació i competència en el sector, ja que la fortalesa de la cadena de valor la defineixen, no els elements més competitius que normalment identificaríem amb les grans marques, sinó l’enllaç o la part de la cadena més feble, la part més vulnerable i que més pateix amb la crisi: proveïdors, concessionaris o treballadors, per dir-ne alguns dels que configuren la riquesa del sector i que el poden condicionar. Una major cooperació és doncs imprescindible per no deixar caure ningú i per reforçar la competitivitat del conjunt.

Aquesta idea em va semblar ben aplicable a moltes realitats empresarials, però també, perquè no, al conjunt de la societat. Tot i que normalment focalitzem el nostre interès en aquelles persones, entitats i organitzacions més destacables que actuen de referents, no són només aquestes, per més que excel•leixin, les que defineixen la fortalesa de la nostra societat, sinó que són les parts més febles, aquelles que corren el seriós risc de desenganxar-se d’aquesta cadena, les que defineixen quina societat som. Les empreses sense finançament que tanquen i no tornaran a obrir, els aturats que han perdut l’esperança de trobar feina, els joves que van perdre el tren de formar-se a temps i que no tenen expectatives ni a curt ni a mig termini o els territoris que han patit la cruesa dels canvis globals. L’opinió publicada pot continuar posant l’èmfasi en els teòrics triomfadors, però la qualitat, cohesió i competitivitat futura de la nostra societat dependrà més del que pensem dels que queden enrera. No posar la prioritat en l’engranatge més feble en el moment més complicat, diria molt poc i seria poc intel•ligent per part de la societat que hem construit en els darrers 30 anys entre tots.

1 d’octubre de 2010

25 edicions

25 edicions
Article Empresarial Girona nº15. Octubre-Desembre de 2010

Fa poques setmanes al parc científic i tecnològic es va commemorar la 25ena edició del MBA de la UdG. És el més antic de la Universitat, pel qual han passat professionals de moltes empreses gironines i que deu molt del que és al seu impulsor: en Josep Sallent, a col•laboradors imprescindibles com en Joaquim Rabionet i al seu actual director, Rudi de Castro. És indubtable que els iniciadors van saber teixir complicitats entre l’empresa gironina, un grup de professionals que requerien una formació enfocada al management en moments d’assumpció de responsabilitats o de canvis en les mateixes empreses, i un conjunt de professors provinents d’escoles de negoci o especialistes en determinats camps.

De l’oportunitat de col•laborar-hi des de fa uns anys, considero que part de la seva permanència en el temps, prové d’una forta relació amb el territori i una voluntària focalització en la pime. A priori semblaria fàcil identificar bones pràctiques essent la majoria d’empreses petites, però la realitat és que les empreses multinacionals són les que apareixen en la majoria de casos d’èxit, quan la seva translació a la realitat de l’empresa petita o familiar és complicada, i fins i tot alguna vegada contraproduent depèn de com s’apliqui. Els ex-alumnes del màster es poden trobar avui en càrrecs directius i intermedis en empreses de tots els sectors empresarials o públics, altres han continuat, o fins i tot reorientat, el negoci familiar i uns quants han creat la seva pròpia empresa. En la meva opinió, el màster és un instrument amb un rol clau en la necessària funció d’acostar universitat i empresa, i probablement no és casual la seva ubicació actual al Parc, l’entorn que millor reflecteix un emergent ecosistema d’innovació gironí.

10 de juliol de 2010

Previsions i confiança

Previsions i confiança
Article Empresarial Girona nº14 Juliol-Setembre de 2010

La tornada a les vacances en clau econòmica porta indefectiblement a fer previsió sobre el futur i del que seria desitjable que succeís. Tant de bo, aquesta aturada estiuenca també ens aporti més seguretat per afrontar reformes que caldrà continuar duent a terme per redreçar una situació complexa. Si més no, els darrers anuncis dels governs i tímids indicadors de millora, han aconseguit aturar el conjunt de forces que estaven desestabilitzant la nostra economia i marquen el camí a seguir.

Europa comença a ser més optimista, el creixement en el segon trimestre de l% del PIB són un bon motiu, amb Alemanya protagonitzant la recuperació i que ens ajudarà a millorar exportacions, o la publicació dels test de resistència bancària que han donat aire a Espanya. Tot i que encara hi ha previsions preocupants, la situació comparada amb l’any passat ha millorat, i això també és reflecteix a Catalunya en indicadors com l’índex de producció industrial que augmenta, l’atur a la indústria que segueix reduint-se, les exportacions que continuen impulsant la recuperació o en estudis recents, com el de perspectives laborals d’ESADE que preveuen ampliacions de plantilla en un 30% d’empreses aquest any.

La recuperació econòmica necessitarà més per consolidar-se que unes primerenques dades de millora, necessitem confiança, i aquesta només s’assoleix quan els números es tradueixen en expectatives reals de canvi i projectes que actuïn com a tractors. En aquest sentit, crec que aporta una dosi d’optimisme la possible atracció d’inversió per part d’un fabricant xinés d’automoció, que es pot traduir en llocs de treball i oportunitats per la xarxa de proveïdors catalans. Tot i que qualsevol operació d’aquest tipus és enormement complicada i d’incert resultat, cal valorar que s’ha fet una bona feina quan una indústria tan competitiva posiciona Catalunya com la porta d’entrada a Europa. Fa just un any, en aquesta columna em referia al treball en un sector clau a Catalunya com l’automoció, i alguns dels elements allà apuntats, com l’emergència del vehicle elèctric o el manteniment de la competitivitat d’aquesta indústria, avui es veuen amb més claredat. Esperem que ens ajudin a il•luminar un context econòmic fosc i poc esperançador com el que hem patit els darrers dos anys.

1 de juliol de 2010

Impacte de la crisi en les inversions en R+D

Impacte de la crisi en les inversions en R+D
Article Empresarial Girona nº13 Abril-Juny de 2010

Dos informes recents analitzen l’impacte de la crisi en les inversions en R+D, amb resultats a priori contradictoris. El primer, The Global Innovation 1000, analitza 1000 empreses que representen la meitat de la inversió mundial en R+D, i on sorprenentment dues terceres parts de les mateixes incrementen/mantenen les inversions en plena crisi. Aquesta situació també es manté en empreses en pèrdues, on aproximadament la meitat augmentaven el pressupost d’R+D.

Per contra, l’encara més recent informe de l’OECD que fa un balanç del 2009, mostra com la inversió en R+D i en capital risc han patit serioses retallades durant el primer semestre. Una anàlisi acurada permet comprovar com determinats sectors, com el de les tecnologies netes o biotecnologia, segueixen un comportament anticíclic; o com el rol dels governs és clau per mantenir la dinàmica inversora en alguns països, i que pren relleu la innovació oberta, amb major col•laboració entre països i agents.

En tot cas, és difícil traslladar les anàlisis macro de grans empreses o de l’OECD al nostre entorn, sobre el qual manca informació detallada que relacioni tantes variables. Com competeixen les empreses catalanes? Com evolucionen els sectors? Quines correlacions existeixen entre les polítiques implementades i l’impacte en el sistema?, etc. En la meva opinió, abusem d’un discurs monòton i reiteratiu sobre la necessitat de reformes estructurals i d’innovació, massa superficial per descriure el com i cap a on: amb quines tecnologies, quins socis o si és prou prioritari en els pressupostos públics. Sense això, tot plegat són paraules buides.

22 de gener de 2010

10 lectures de l'any 2009

1. La carretera. Cormac McCarthy. Mondadori (2009. Edició original 2006)
2. Vida y Destino. Vasili Grossman. Galaxia Gutenberg (2007. Edició original 1959)
3. Meridiano de sangre. Cormac McCarthy. Mondadori (2007. Edició original 1985)
4. Me case con un comunista. Philip Roth. Alfaguara (2006. Edició original 1998)
5. Fantasmas. Chuck Palahniuk. Mondadori (2006. Edició original 2005)
6. Trífero. Ray Loriga. Ediciones Destino (2000)
7. El profesor del deseo. Philip Roth. Mondadori (2007. Edició original 1977)
8. El juego favorito. Leonard Cohen. Edhasa (2009. Edició original 1963)
9. El ladrón de chicles. Douglas Coupland. Aleph (2008. Edició original 2007)
10. Indignación. Philip Roth. Mondadori (2009)

20 de gener de 2010

Escenaris de futur en el sector de l’automoció

Escenaris de futur en el sector de l’automoció
Article Empresarial Girona. Número 11 -Octubre-Desembre de 2009

El debat sobre la necessària reconversió del sector de l’automoció és recurrent a les notícies i General Motors potser és el cas més paradigmàtic; després d’una reestructuració profunda, amb previsions de reduir la plantilla en 47.000 treballadors, ara està millorant les vendes gràcies als nous estímuls a la demanda del govern americà, naixent un tímid optimisme per haver superat el pitjor moment en pocs mesos.

I a Catalunya? Algunes bones notícies com l’assignació del Q3 a la planta de Seat són més una pròrroga que no pas una estació d’arribada. Les grans marques, amb seus lluny d’aquí, aturen inversions a d’altres països i deslocalitzacions pels costos d’inversió que impliquen en un moment de refredament de les vendes i la manca de crèdit. Catalunya ha sabut aprofitar tenir una planta competitiva en un moment crític i haver fet les gestions correctes a tots nivells: empresa, treballadors i governs; però la reflexió rellevant és: com mantenir la competitivitat en un entorn que canviarà profundament en pocs anys?

Tot i que els darrers expedients de regulació no conviden a l’optimisme, cal superar la visió derrotista sobre el futur, si fem les coses bé, tindrem automoció per anys. Necessitem adaptar-nos per respondre a les tendències que afectaran al sector: formar els treballadors i invertir en R+D són factors clau per millorar la productivitat del treball i del capital, sobretot en sectors de major intensitat tecnològica com aquest; millorar la logística és fonamental, i el Port de Barcelona tindrà un rol importantíssim; modificar competències dels proveïdors i les plantes per produïr els vehicles del futur (quines oportunitats tenim en l’emergent vehicle elèctric?), i especialment, reflexionar sobre què aportarem a la cadena de valor d’un producte que està en moviment accelerat permanent: fabricació, enginyeria, disseny, distribució, manteniment,... No hi ha respostes unívoques o excloents, però caldrà pensar-hi i prendre decisions amb visió a mig termini.

Productivitat i atracció d’inversió estrangera

Productivitat i atracció d’inversió estrangera
Article Empresarial Girona. Número 10 Juliol-Setembre de 2009

L’encadenament de tantes males notícies econòmiques, provoquen que el desànim s’estengui a passos accelerats i correm el risc, en aquesta dinàmica negativa, que les poques bones notícies, quedin soterrades, i els que en fem difusió siguem considerats uns optimistes patològics.

Ja els ben asseguro que no és el cas, sóc conscient de la complicadíssima situació de la nostra economia i les seves febleses, en tot cas, m’agradaria assenyalar dos estudis recents amb alguns indicadors positius. Primer, un del professor Josep Oliver sobre els factors de creixement de la indústria catalana que mostra com entre el 2000-2005 la productivitat per hora treballada creix intensament i les fonts principals del creixement del VAB industrial es troben en la quantitat i qualitat de capital, i la qualitat del treball o qualificació del personal, just el contrari que entre 1995-2000 que els creixements es basaven sobretot en la quantitat de treball, és a dir en nombre d’hores. Bons indicadors que ens mostren com una part important de la indústria catalana ha fet els deures, i algunes inversions en TIC o en R+D, comencen a donar resultats en millores de la productivitat. Segon, un estudi de l’IESE assenyala que Catalunya és la tercera regió d’Europa del rànquing de regions receptores de projectes d’inversió estrangera directa, la quarta a nivell mundial en projectes de ciències de la vida, la cinquena en el sector químic i la sisena en captació de centres d’R+D.

Tot i que ens hem d’esforçar encara molt, alguns canvis en el teixit industrial els darrers anys i la capacitat d’atraure inversions, especialment en sectors d’alt valor afegit, marquen un bon camí en el qual seguir-hi treballant.

Fer front a la crisi

Fer front a la crisi
Article Empresarial Girona nº9 Abril-Juny de 2009

La crisi mostra amb cruesa l’esquelet d’una societat complexa, despulla valors del que hem construït entre tots, destrueix confiança i complicitats entre els agents del sistema, trenca tòpics i desencaixa mandíbules als ideòlegs de la no regulació que feien bandera d’uns principis i avui n’apliquen uns altres. Però també assenyala direccions a emprendre, oportunitats per reforçar-nos, ens adonem que caminem sobre la inestabilitat i que hem d’actuar col·lectivament per reposicionar-nos. Les administracions tenen la responsabilitat de recuperar un rol més preponderant i decidit que en els darrers anys, però sense ofegar el mercat. Als ciutadans i empreses ens tocarà ser pacients, perquè per encertats que siguin els plans, tardarem temps en veure’n els resultats reals. I en canvi, si són erronis, en mesos en veurem les conseqüències negatives.

En el camí, trobem vells fantasmes de proteccionisme, mesures contradictòries i atomitzades de cada país i rebuig social als treballadors estrangers, elements que fan adonar-nos que és imprescindible disposar d’un marc Europeu d’acció més cohesionat. Indubtablement el sistema financer i econòmic alemany, angles o espanyol, per posar tres casos ben diferents, no requereixen les mateixes solucions, però per les seves interdependències necessiten actuacions integradores. Finalment, urgeixen propostes per canviar el nostre model de competitivitat, estructurals, valentes, de vegades poc populars, una certa destrucció creativa –manllevant J.Schumpeter i aplicant-ho al conjunt del sistema- fa més falta que mai. Els bons anys només tornaran sobre unes altres bases, està a les nostres mans; oblidem-nos quan més aviat millor dels temps de diner fàcil i abundant, uns nous valors han d’emergir.

Oportunitats econòmiques i energia

Oportunitats econòmiques i energiaArticle Empresarial Girona nº 8. Gener-Març de 2009

Darrerament molts articles analitzen les conseqüències polítiques i socials de l’elecció del president Obama als EUA. Tanmateix, ha passat més desapercebuda una de les seves propostes econòmiques clau: impulsar les energies renovables i la indústria relacionada, mitjançant inversions per noves tecnologies energètiques o la reconversió del transport, perquè actuïn com a dinamitzadors d’una nova economia “verda” que creï 5 milions de llocs de treball en 10 anys.

Tot i que Catalunya no pot impulsar canvis d’aquesta magnitud, caldria fer autocrítica de les oportunitats perdudes per desenvolupar una indústria forta i intensiva en R+D en sectors com l’energia eòlica i les renovables, on actualment existeixen comunitats autònomes millor posicionades. En un moment de crisi i amb nombrosos tancaments i acomiadaments en sectors madurs, necessitem identificar nous sectors que esdevinguin vectors de creixement econòmic i apostar seriosament pel seu desenvolupament. Un exemple és l’estalvi i l’eficiència energètica: disposem d’empreses amb un bon posicionament competitiu i tecnològic que s’han avingut a col·laborar com a clúster per realitzar projectes innovadors i s’ha constituït l’IREC, un institut de recerca focalitzat en aquestes tecnologies. Són oportunitats que cal seguir atentament, que poden generar negocis i llocs de treball en sectors com els béns d’equipament o els serveis energètics a mig termini.