20 de desembre de 2014

Ple del 15 de desembre a l'Ajuntament de Girona



Aquesta va ser la meva intervenció en el passat ple del 15 de desembre quan vam passar de regidors del PSC a regidors no adscrits junt amb en Quim Bonaventura, l'Amelia Barbero, l'Àngel Quintana i la Pia Bosch que encapçalava la llista l'any 2011 i després d'haver rebut el suport de 21 ex-regidors del PSC a l'Ajuntament de Girona, entre els quals en Quim Nadal, l'Anna Pagans i en Joan Manel del Pozo. Un dia trist per molts motius, un fracàs col·lectiu de ben segur:


Deixar la militància del PSC després de 18 anys ha estat una decisió dolorosa i complicada. He ajudat i participat en un projecte col·lectiu durant molts anys com a militant de base i des del treball orgànic; també en les candidatures de l’Anna Pagans des d’un segon pla; en el govern tripartit a la Conselleria d’Economia i finances amb l’Antoni Castells i aquests darrers 3 anys i mig com a regidor de la meva ciutat. I em segueixo sentint socialdemòcrata i catalanista com el primer dia. En aquest sentit res ha canviat. Vaig militar en un partit on em sentia reflectit per l’empremta d’en Josep Pallach ben present a les comarques gironines, en la feina feta a Girona pels governs d’en Quim Nadal, en el procés il·lusionant que va representar en Pasqual Maragall. Aquest era el meu PSC, i la via gironina potser la més transversal i plural, com la millor manera en que es podia vertebrar un catalanisme inclusiu. Crec així mateix que el poble de Catalunya ha de poder decidir de manera sobirana sobre el seu futur, i crec que el PSC no només ho havia de dir de paraula, havia de participar activament en el procés i des de l’estricta obediència catalana, essent crític quan no es fessin bé les coses, però liderant el canvi si realment creia en el dret a decidir. En els darrers mesos el PSC s’ha anat allunyant del posicionament de molts dels seus votants i de càrrecs municipals en el procés nacional i com sabeu hem votat sovint diferent de la posició del partit a nivell més orgànic. És una situació que feia difícilment sostenible seguir com fins ara.

Ens hauria agradat seguir treballant com un sol grup com així vam proposar, tal i com s’ha fet al Parlament de Catalunya en una situació similar. Pactant una dinàmica de funcionament nova si calia. Aquesta opció de diàleg no ha estat possible, el partit ens expulsa del grup municipal socialista de l’Ajuntament. Tots nosaltres vam participar activament en una candidatura, tots set regidors, en un programa al qual serem fidels per respecte als ciutadans. En vam ser autors del mateix, jo el vaig coordinar i m’hi sento plenament identificat amb tot el que hi està escrit. Seguirem actuant com fins ara, tenint ben present aquell programa i seguirem fent d’oposició responsable. Una oposició crítica amb el govern quan ha calgut, però fent possibles molts dels avenços de la ciutat. No repassaré la llista però crec que en les àrees que he treballat sempre he intentat trobar espais de diàleg i d’acord en benefici dels ciutadans. Plans com els d’ocupació juvenil, en mocions per impulsar temes com un pla per la pobresa energètica o el Girona actua, aportant la nostra visió constructiva a àrees com la de promoció econòmica en la seva futura agència o el Parc científic, en àrees com les de medi ambient o en urbanisme on hem fet possible que el govern trobés suports i milloréssim les posicions inicials.

Sempre he cregut que la funció dels electes és treballar perquè la institució sigui millor que quan hi vam començar. La institució ens sobreviu i ens acull, els governs són bons si fan millors, més fortes i més grans les institucions. Personalment crec que el llegat dels trenta anys que ens precedeixen és un gran actiu i una gran responsabilitat, i intentaré donar continuïtat institucional treballant per deixar una millor ciutat i institució l’any 2015 als que ens succeiran, fins allà on modestament pugui ajudar des del nostre paper d’oposició, i és el que seguiré fent aquests pocs sis mesos que queden de legislatura. Fidelitat al programa i als votants, i màxim respecte a la institució i la ciutat. Aquestes continuaran essent la guia en les meves actuacions. 

12 de desembre de 2014

Allunyant-nos de l’excel·lència innovadora



Allunyant-nos de l’excel·lència innovadora
Girona Empresarial. Número 31. Octubre-Desembre 2014


El passat juliol es va publicar el darrer informe COTEC sobre la situació de la innovació a Espanya confirmant una tendència preocupant. En primer lloc la baixada de la inversió en R+D sobre el PIB de manera que Espanya es queda en l’1,30% i Catalunya en l’1,51%, des del 1,36% i l’1,56% respectivament de l’any anterior, mentre que CCAA com el País Basc segueixen creixent any rere any fins a arribar al 2,19%. Perquè ens fem una idea del que representa cal pensar que països com Japó o Alemanya estan invertint de l’ordre del 3%, alguns països líders com Corea o els països nòrdics més del 4% i que la mitjana europea és del 1,97%. De fet Espanya té un greu problema de competitivitat, com constaten l’Institute for Management Development o el Fòrum Econòmic Mundial que ens ubiquen en llocs poc destacats, el 45 i el 35 respectivament, en part, per la nostra feblesa en  els indicadors d’innovació.



Un altre element  a revisar és l’estructura d’aquesta inversió. Si fa 10 anys a Catalunya gairebé el 70% de la inversió era empresarial – en línia amb el que tenen els països més desenvolupats- en poc temps el nostre model s’ha anat assemblant cada vegada més al model espanyol amb més pes de les administracions públiques i universitats i menys de l’empresa, fins arribar a l’actual 56,2% d’inversió empresarial. És en aquest sentit que cal fer una reflexió per conduir cada vegada més recursos addicionals cap a projectes empresarials innovadors, posant en marxa nous programes per consolidar consorcis empresarials amb el suport de l’administració que permetin activar l’R+D ex-novo, aquella que l’empresa no faria (per risc o per manca de dimensió), però que amb un determinat incentiu durà a terme. Conformar-se amb el suport a petits projectes d’innovació que només substitueixen possible inversió privada per pública no és la resposta. Cal tornar a engegar projectes transformadors d’entre 1-2 M€ en consorcis de pimes, grans empreses i oferta tecnològica. L’alternativa és la reducció lenta però constant de la inversió en R+D i la pèrdua de centralitat de l’economia productiva en l’aposta per la innovació.

8 de desembre de 2014

Temps de canvis

Com probablement molts sabeu fa una setmana vaig deixar de militar al PSC. Ha estat una decisió difícil, gens agradable de prendre i que considero un fracàs col·lectiu. Als amics i companys que hi deixo els desitjo sincerament el millor en el futur; algunes de les trucades d’aquests dies han estat tristes perquè deixar un projecte compartit amb persones amb les que hi has esmerçat temps i esforços, has celebrat moments d’alegria i compartit moments tristos sempre et situa a un nivell més enllà del polític, i més proper al personal. Portava 18 anys afiliat al PSC i en tinc 36, mitja vida doncs i no de manera metafòrica. No tots entenen la decisió i els agraeixo la sinceritat. Alguns comprenen bé els motius, però els ha entristit l’explicitació d’una realitat que en el fons ja coneixien. Aquells que van passar pel mateix fa uns mesos o pocs anys saben bé que trencar aquest lligam no és fàcil, i he valorat el seu suport. Alguns dels que marxem potser sentim un cert alleugeriment, però en cap cas una alegria desfermada. Una decisió complicada, però que considero la més coherent i honesta que podia prendre.

El PSC que integrava les diverses tradicions socialistes de Catalunya cada vegada s’ha allunyat més de la seva pròpia pluralitat interna. Aquests dies he estat fullejant els documents aprovats en el seu congrés constituent de l’1 de novembre de 1976, que mostren un partit amb un ventall molt ampli de posicions, algunes superades pels canvis dels temps i que provoquen un cert somriure. Ara bé, llegir l’apartat sobre l’estratègia nacional plena de referències al dret d’autodeterminació és un exercici interessant, i serveix per adonar-se fins a quin punt predominava l’element diferencial amb el PSOE i com s’ha anat desdibuixant. El període de direcció d’en Pere Navarro i Miquel Iceta crec que serà recordat com un cúmul de decisions que han fet perdre al PSC la seva centralitat i transversalitat. Tampoc a Girona s’ha sabut trobar una via pròpia, independent i més plural com havia sabut fer en Quim Nadal durant tants anys aixoplugant moltes sensibilitats diverses en un mateix projecte.

Els que m’heu seguit ja sabeu que estic a favor de que els catalans ens puguem   expressar en una consulta i avui votaria sí a un procés d’independència, com a millor via per teixir una nova relació bilateral entre Catalunya i Espanya i com a opció davant l’immobilisme dels partits espanyols. Arribar a un punt on la decisió només pugui ser, o bé una relació d’igual a igual, o marxar. Si no fos possible cap altra opció, prefereixo la independència al manteniment del statu quo que avui ens ofereix Espanya. Les grans diferències amb el plantejament actual del PSC en aquesta qüestió, els intents successius i fracassats per canviar el partit des de dintre i la incapacitat de gestionar la pluralitat interna al partit m’han portat a deixar el PSC. Cada vegada que hi hagut una cruïlla en el procés nacional el partit ha triat una posició allunyada de les meves conviccions que m’ha fet pensar que la situació era insostenible. A l’Ajuntament de Girona hem votat sempre seguint les nostres conviccions, fet que ens ha dut a votar diferent de la posició al Parlament de Catalunya de la majoria de diputats del PSC. D’un partit de progrés cal esperar lideratge en les propostes que posa en el seu programa, en cap cas seguidisme acrític; però fins ara sembla que el gran anhel de la direcció és el fracàs del procés i fiar-ho tot a una possible recuperació de la marca PSOE. Participar junt a associacions com Societat civil en actes és només una mostra del clar biaix que domina actualment el partit. Confiar en la reforma constitucional que indefectiblement necessita del PP és poc creïble, i tampoc els missatges de la proposta del PSOE a Granada crec que resultin reconfortants per una gran part de la societat catalana amb qui m’hi sento reflectit.

Ara bé, hi ha un element més que en el meu cas crec important: la incapacitat de promoure el canvi intern. Els partits, tot i que jo només pugui parlar del PSC, pateixen una verticalització i una endogàmia que posa traves a qualsevol procés de refundació i reinvenció. Congressos controlats per càrrecs que majoritàriament viuen de la política i que busquen la perpetuació permanent, males praxis per, des dels càrrecs orgànics, empetitir les decisions institucionals i la lliure capacitat de decidir dels electes, la nul·la crítica als propis imputats i als casos de corrupció o les tàctiques de curta volada de premis i suport als fidels a determinades idees afins a la direcció i el càstig als que expressin pensaments més heterogenis, són part del que molt bé explicava l’Arseni Gibert en un llibre recent. Aquest punt és cabdal, perquè és el que em porta a pensar que el motiu principal de discrepància és difícilment reversible mitjançant els mecanismes interns.


Després d’aquesta reflexió interna, no individual si no col·lectiva i presa amb d’altres companys d’arreu de Catalunya i Girona, crec que el més adequat era donar-me de baixa del PSC. 15 ex-regidors del PSC dels darrers 3 mandats municipals han deixat la militància per diversos motius. Alguns dels que segueixen ho fan des de posicions crítiques. No és un fet casual, ni basat en personalismes; caldria que alguns dirigents orgànics es miressin al mirall i fessin un cert auto diagnòstic. Junt amb d’altres companys participaré en MES, Moviment d’Esquerres per una opció socialdemòcrata i d’obediència estrictament catalana. Un nou inici, que és difícil de dir on portarà, però que en tot cas resulta avui més confortable per les pròpies conviccions i més esperançador.

8 de novembre de 2014

Perquè demà 9 de novembre aniré a votar i votaré pel doble Sí.


Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona
La meva interpretació del federalisme és basa la unió en llibertat, no es tracta doncs d’acceptar o no una proposta o concessió de l’Estat espanyol de major autonomia com aspiren els defensors a ultrança de la tercera via, sinó que des de la total i plena sobirania política de Catalunya fixar lliurement – d’igual a igual- la naturalesa del pacte amb la resta d’Espanya. Avui any 2014 sembla evident que els diversos intents realitzats des de Catalunya per un nou pacte, per un nou acord entre Espanya i Catalunya amb el diàleg per endavant han fracassat.  El darrer intent i més ambiciós, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya  liderat pel president Pasqual Maragall va rebre com a resposta el ribot, l’agressivitat manifesta del PP, la sentència duríssima del Tribunal Constitucional i la indiferència política amb copets a l’esquena del socialisme espanyol. D’ençà de la manifestació del 10 de juliol de 2010 i la manca de resposta i diàleg del govern espanyol, el sentiment en uns, la necessitat en d’altres ha portat a una demanda compartida de la majoria dels catalans en poder expressar en les urnes un posicionament sobre la relació que volem entre Catalunya i Espanya.

És amb aquests antecedents que cal entendre que molts que no consideràvem necessària aquesta votació fa uns anys, avui ens sembla imprescindible per conèixer l’opinió dels catalans com a màxima expressió democràtica. Som molts també els que pensem que per poder generar una reacció de canvi en el status quo, de construcció d’un nou país i una nova relació de Catalunya amb Espanya i Europa caldrà votar a favor del doble Sí. No pas per una convicció nacionalista, ni per una pretesa voluntat diferenciadora amb la resta d’Espanya, ni tan sols per creure que el nou país serà un canvi de paradigma absolut o que el país viurà uns anys d’abundància i felicitat com prediquen alguns. De fet penso que alguns exercicis fets des del voluntarisme i la bona fe, probablement no ajudin a donar els arguments adequats del canvi que ens cal. Estic convençut que seran anys complicats i amb tensions creixents, i que caldria molt més que una majoria del Sí per impulsar un canvi regeneracionista en el nostre país. Ara bé, és imprescindible un Sí majoritari per iniciar el procés del canvi, de teixir una relació de respecte a la sobirania de Catalunya, d’intensificar la llibertat amb la que actuar en aspectes clau com la cultura, la llengua, l’economia, l’educació i la justícia per dir-ne alguns de ben evidents que es troben en clara recessió en l’actual relació de forces, en les quals escoltant alguns ministres sembla que Catalunya hagi d’acceptar les almoines i les lliçons morals de la política espanyola com si vivíssim en el millor dels mons possibles. La votació és la millor resposta a les provocacions d’importants representants del PSOE i el PP que arriben a negar fins i tot que Catalunya sigui una nació.

En un pla teòric, la relació bilateral Espanya-Catalunya, amb competències exclusives dels catalans en alguns àmbits cabdals, i la compartició des de la llibertat d’altres, seria la solució més integradora, aquella que permetria que els diversos sentiments de pertinença existents a Catalunya s’acomodessin millor, que el respecte i la sobirania de Catalunya no es veiessin amenaçats a cop de decret del partit de torn, que es pogués crear una nova relació basada en la confiança i la llibertat i en la qual probablement una diversitat de matisos de molts ciutadans que avui dubten es podrien sentir més ben representats. Un nou acord entre les parts d’igual a igual des de la llibertat. Aquesta opció avui és inviable, o si més no impossible d’assolir sense una gran demostració de la voluntat dels catalans a favor del sí i en gran part és per la manca de diàleg, i també de credibilitat del PP i el PSOE. I fins i tot així, és difícil creure que els vells partits espanyols estarien a l’alçada tot i el possible clam del poble de Catalunya. He perdut totalment la confiança en els màxims representants d’aquests partits per oferir una resposta a l’alçada de les necessitats del país.

Sincerament, no m’entusiasma la pregunta de la manera com es planteja, crec que es va cometre un error greu fa dos anys quan CiU va pactar govern per consulta amb ERC, quan probablement tocava fer un govern d’unitat a favor del dret a decidir i avançar en un govern amb un acord sòlid que fos més que els fràgils pactes de partits que hem patit aquestes darreres setmanes. Ara bé, tinc clara quina és la línia vermella que separa avui el catalanisme polític de les voluntats recentralitzadores i l’unionisme d’esquerres i de dretes, també d’aquells que practiquen un discurs constructiu però que són incapaços de liderar cap acció coherent amb el mateix i que només esperen que el procés sigui un fracàs per millorar les seves migrades expectatives electorals.

És per aquests motius que avui any 2014 i en la vigília del 9 de novembre penso que la resposta que cal donar a la consulta és el doble Sí. No és pas per les ressonàncies històriques o sentimentals del tricentenari, ni per un oportunisme curt-placista o per una transformació nacionalista a cop de bandera en la qual no em sento reflectit. És la simple i sensata reflexió racional que és la única via per desfer el nus en el que avui ens trobem, amb la perspectiva del temps passat i dels intents fallits, de la consciència del present que ens ha tocat viure i pel futur que volem deixar als catalans del demà. Una decisió que crec que ens portarà  a molts federalistes de primera hora, a persones estretament lligades al socialisme català a inclinar-nos pel  vot afirmatiu, per al doble Sí. Potser no serà la darrera estació d’arribada, i és un pas més per a la construcció d’una nova relació de Catalunya a Espanya i Europa que sigui més lliure i millor per totes les parts. Ara bé, aquesta serà la decisió, només i exclusivament, dels ciutadans de Catalunya. Demà aniré a votar a l'Institut Narcís Xifra de Girona, i espero que al final del dia puguem dir que el 9-N ha estat un èxit de participació.

21 d’octubre de 2014

Agència de Promoció Econòmica de Girona

El passat 20 d’octubre ens van convocar a la reunió per aprovar la conversió del Consell Econòmic i Social de Girona en Agència de Promoció Econòmica. Es convertirà el CESGi en una mena d’organisme de coordinació de les diverses polítiques de promoció econòmica de tots els agents que hi participen, i les tasques tècniques o executives de l’Agència de fet seran les que feia la mateixa àrea de promoció econòmica de l’Ajuntament. En teoria és una opció per estalviar recursos ens diuen, però sembla més un simple canvi de nom d’una àrea de l’Ajuntament i del CESGi que una proposta de reinvenció de les polítiques de desenvolupament econòmic a l’alçada de les expectatives posades. Després de tres anys esperant una proposta el nostre grup esperava molt més sincerament.


Encara va ser més xocant que els sindicats votessin en contra dels canvis en el CESGi, i van assenyalar que simplement els hi havien informat dels canvis i que en cap cas, s’havia proposat un diàleg obert per consensuar i procurar una proposta integradora de l’Agència. El govern va comptar amb el suport del PP i és va haver de fer una votació que ens indica que tot plegat comença amb mal peu. Seria d’esperar que una Agència de promoció econòmica comptés amb els màxims suports de tots els agents socials, econòmics i polítics, i no sembla que sigui el cas. Encara va ser més desagradable que es posés en dubte la tasca del CESGi durant tots aquests anys. Segur que havia de canviar i tenia camí per millorar, però al meu entendre no és la millor manera de demanar complicitat a molts agents que han estat al CESGi durant anys, i que fins i tot l’han presidit com era el cas d’algun empresari present i afirmar que de la revisió de les actes se'n desprenia la poca activitat del Consell Econòmic i Social. Poca mà esquerra quan en la concertació precisament en cal molta.

M’agradaria però fer una primera lectura positiva: Tenim sobre la taula una proposta d’Agència i un camí per començar a treballar, tard, però el tenim com tant havíem demanat des de l’oposició en els plens municipals i en diversos articles que havíem fet (I) i (II). Crec que veient com discorria la reunió el govern va fer bé en dir que era un embrió d’Agència i que hauria de canviar i evolucionar en els propers temps. L’horitzó temporal, el 2020 és adequat, i la majoria de línies de treball poden donar joc a propostes i projectes. Vaig trobar a faltar la relació entre promoció econòmica i cohesió social en les línies de treball, és un àmbit que estava molt present a l’Acord Estratègic per a la competitivitat de l’economia catalana que és el gran espai de concertació del país, i són molts agents, fins i tot els més lliberals com el FMI que propugnen que un i altre han d’estar estretament lligats. A Girona tenim l’experiència del DIE, el dispositiu d’inserció econòmica que és un exemple de la vinculació entre les dues polítiques. Crec que és un encert en la proposta de canvis del CESGi afegir diversos agents que ara no hi eren formalment en el plenari: Universitat, Fòrum Carlemany, AJEG, Parc científic, etc. Avui la promoció econòmica està més distribuïda que els agents més clàssics: patronal i sindicats.

Ara bé, perquè ens vam abstenir des del nostre grup? Bàsicament perquè creiem que no podíem donar un xec en blanc a una proposta amb mancances que hem assenyalat i explicat, però que malauradament han estat molt poc escoltades. No és el nostre model d’Agència. Ara bé, respectem que sigui la proposta del govern, i valorem que hagin deixat la porta oberta a introduir-hi millores i canvis.

Quins són els principals dèficits que identifiquem en la proposta d’Agència de Promoció econòmica? Els resumeixo breument:

o   Creiem que falta l’àrea urbana. Avui parlar de promoció econòmica, implica capacitat d’agregar el nostre voltant: Salt, Sarrià de Ter, Vilablareix, Fornells de la Selva,...o Riudellots de la Selva que té el polígon industrial de referència de la nostra àrea d’influència. Els recurrents conflictes amb la Trama Urbana Consolidada recents són una mostra que falta diàleg i capacitat d’acció conjunta perquè quan parlem d’atreure inversió a la nostra àrea no és tan rellevant a quin municipi concret del nostre voltant anirà. És molt agraït convidar a l’alcalde de Sarrià de Ter quan va tancar la Torras Papel, i en canvi és molt complicat ajudar-los quan tenen projectes d’inversió o per atraure a algun possible substitut en el seu municipi que passen sí o sí per pactar en el marc de la Trama Urbana Consolidada. Ens sembla en aquest sentit una oportunitat perduda per sumar esforços entre les diverses àrees de promoció econòmica municipal, cadascuna amb la seva estratègia i els seus tècnics, no fer-los partícips i protagonistes d’aquesta agència. A nivell econòmic, la frontera administrativa de la ciutat no és el realment important.

o   Manca una major Integració dels agents econòmics, sabem de la complexitat, però hauria estat una gran oportunitat per sumar esforços. El cas de Global Lleida que ha sumat 8 institucions (públiques i privades) en una sola agència amb un gerent professional i un president del món empresarial en són una mostra de les potencialitats d’integració.  Les agències de promoció econòmica del País Basc són un altre bon exemple. Al País Basc 32 agències aglutinen 177 municipis, a Catalunya ens costa sumar i sembla que cada municipi hagi de tenir el seu propi instrument. Integrant diversos ajuntaments i institucions i posant al servei d’una estratègia una massa crítica perquè treballin plegats aniríem millor. Fa poc a Osona s’ha creat Creacció, participada en un 40% per l’Ajuntament de Vic, un 20% pel de Manlleu, 20% pel Consell Comarcal i un 20% per la Universitat de Vic construint una agència per a la competitivitat del territori. És temps de sumar quan els recursos són escassos.

o   Despolititzar la gestió i el lideratge.  Tenim diversos òrgans consultius i d’assessorament, però a un simple cop d’ull d’on es concentren els recursos és evident que serà des de la Secretaria general d’aquesta agència, que no és altre que l’àrea de promoció econòmica de l’Ajuntament i de la Tinent d’alcalde que s’assumeix tota la càrrega. Li diem agència, però segueix sent la principal estructura la mateixa àrea de promoció econòmica. Parlem de taules de treball i totes estan presidides pels regidors responsables de l’àrea quan podria haver-hi sectors empresarials, socials i de coneixement al capdavant. Perdem l'oportunitat de disposar d’una estructura més potent, que sumi tècnics i recursos de diverses institucions i de proposar una gestió professional, despolititzada i a mig termini desvinculada dels canvis en les properes eleccions municipals. Aquest país, i aquesta ciutat també necessita estabilitat en les polítiques de promoció econòmica, i lideratges forts més enllà del mateix Ajuntament. Penso sincerament que nomenar un gestor professional i dotar d’un pressupost per projectes hauria estat una aposta més valenta que la simple coordinació d’agents, que és un primer pas, i és benvingut, però que es queda curt en l'expectativa generada.

o   Primer l’estratègia, després l’estructura i els processos. Aquesta és una màxima habitual pensar conjuntament en l'estratègia per després poder cerca els instruments per a la seva execució.Hauria estat millor encetar un camí de reflexió com va ser el pla ciutat de Girona, en clau d’àrea urbana, definir l’estratègia amb uns primers projectes tractors, concrets, amb cronograma i amb recursos necessaris. A posteriori podríem haver creat una agència pensant en aquesta estratègia i en aquests projectes. Hem seguit el camí contrari. Moltes taules de treball i consells assessors, possiblement amb un risc de moltes reunions amb molts agents participants, i en canvi, la gestió i l’execució dels projectes té un risc real d’acabar concentrada allà mateix, és a dir, en els mateixos funcionaris de l’àrea de promoció econòmica de l’Ajuntament i sense cap recurs complementari. La implicació de la resta d'agents dependrà d’un cert voluntarisme que dubto que ens permeti fer el salt endavant que necessitem.


o   Aprendre dels encerts i dels errors que s’han fet en d’altres indrets. Em va sorprendre a la reunió la crítica realitzada a totes les agències de promoció econòmica del país. Se’ns va dir que era un model caduc, destinat al fracàs i que la majoria estaven tancant per manca de fons. Crec que és positiu ser exigent i voler innovar en les propostes, aplaudeixo que vulguem estar a l’avantguarda de les mateixes. He tingut la sort i l’oportunitat de conèixer agències de fora d’Espanya i realment hi ha iniciatives ben innovadores de les que aprendre, ara bé crear un espai de coordinació d’agents no em sembla precisament que sigui el súmmum de la innovació. Així mateix vaig trobar a faltar una mentalitat més oberta a aprendre del que sí que ha funcionat en d’altres llocs, no a copiar, a aprendre de tot el que s’ha fet, errors però també encerts. Proper a Girona tenim Barcelona Activa. Ha estat un exemple d’innovació en polítiques d’ocupació i emprenedoria, també en atracció d’inversions o en la creació de nous pols de competitivitat com el 22@. A Barcelona va haver altres processos complementaris, com el mateix Pla Estratègic Metropolità de Barcelona que integrava 36 municipis i molts agents econòmics de l’àrea urbana, liderat pel difunt recentment Francesc Santacana. A Lleida Globalleida  ha liderat la creació d’un fons de capital risc de 800.000€ per invertir en emprenedors de la província, liderat pel sector empresarial i amb el suport de la seva Agència. Hi ha molts projectes territorials dels que podem extrapolar bones pràctiques. Hauria estat un exercici de reflexió molt profitós per tots els participants del nou Consell Econòmic i Social conèixer aquestes iniciatives.


Feta aquesta reflexió que esperem que sigui valorada com una crítica constructiva, estem disposats a treballar. Crec que no manifestar la nostra opinió com a grup per una pretesa unitat seria contraproduent pel que estic segur que volem tots, grups polítics i agents econòmics i socials, treballar pel desenvolupament econòmic de la nostra ciutat i de la seva àrea urbana. Un darrer comentari, em va resultar incomprensible que alguns partits a l'oposició com la CUP ni tan sols participessin en el debat sobre l'Agència de Promoció Econòmica de Girona, crec que en dies com aquests tothom ha de dir-hi la seva.

25 d’agost de 2014

Arseni Gibert, una ànima lliure al PSC



Article publicat al Diari de Girona el 25 d'agost

El llibre de l’Arseni Gibert “Una falsa història del PSC” és una excel·lent oportunitat per conèixer l’evolució i transformacions del PSC en els últims 35 anys de la mà d’un militant de primera hora amb experiència orgànica i institucional acumulada. Cal reconèixer que és un relat políticament incorrecte, i això s’agraeix, perquè és l’excepció a la pila de llibres de memòries que alguns polítics fan pensant en la suposada història posterior que els ha de recordar, i que després potser els fets posaran a lloc com li passa ara a Jordi Pujol; o als llibres de màrqueting polític dictats per responsables de comunicació. Tampoc és un llibre que vulgui passar factura a certs companys, ànimes o altres ectoplasmes de la política orgànica, tot i que evidentment uns quants en surten ben retratats. És un relat amb prou distància emocional per diagnosticar les mutacions del projecte fundacional del PSC on dominen les dosis justes d’ironia, intel·ligència i modèstia que permeten apreciar els matisos que passen desapercebuts en les cròniques periodístiques o que són obviats en la història oficial del partit. Aquesta visió crítica està feta des d’una esperança, minvant tot cal dir-ho, del canvi que caldria portar a terme en l’espai catalanista i socialdemòcrata, sense perdre l’orgull de les valuoses aportacions fetes en la transformació del país.




Conec a l’autor dels anys que vam coincidir al Departament d’Economia i Finances quan n’era conseller Antoni Castells. L’Arseni és un liberal pragmàtic que creu que en la socialdemocràcia la llibertat ocupa l’espai principal i que del mercat o l’empresa se’n poden identificar virtuts i no només les crítiques extremes i apriorístiques de part de l’esquerra, idees amb les que coincideixo plenament. Ara bé, sobretot n’admiro l’honestedat intel·lectual i la llibertat amb la que sempre s’ha expressat.

El llibre té algunes virtuts que poden despertar l’interès més enllà de la família socialista. En primer lloc és una excel·lent manera de comprendre sense eufemismes l’evolució del PSC i les contradiccions per un acomplexament amb els nacionalismes català i espanyol, molt ben expressat aquest darrer en la relació amb el PSOE i la incapacitat del PSC per mantenir posicions en moments clau. Explica sense embuts processos com els de la LOAPA o el tracte que van rebre les propostes de federalisme asimètric de Pasqual Maragall i el procés de l’Estatut, entre d’altres. El segon motiu té més a veure amb l’oportunitat d’entendre el funcionament dels partits i les possibles derives de control i eliminació de la discrepància interna, així com el risc d’una creixent endogàmia. Com explica el llibre, no és un mal únic del PSC sinó que està àmpliament estès a la majoria de partits, i crec que té molt a veure amb el malestar creixent de la ciutadania amb uns partits que sovint posen per davant l’interès dels que el dirigeixen per mantenir el control. Algú podria pensar que un polític que ha passat mitja vida exercint com a tal no és el més adequat pel diagnòstic; jo penso el contrari, però a més l’Arseni s’ha passat vint anys treballant fora de la política, i és dels polítics més coherents que conec: com a mostra, va ser un dels senadors del PSC que es va saltar la disciplina del partit no votant la llei de partits del PP contra l’opinió de Montilla i el PSOE l’any 2002. Tema del qual en el llibre ni en parla, potser perquè no li agrada posar-se gaires medalles.


Finalment, en el darrer capítol del llibre: Utopia? No, gràcies, l’Arseni dóna pistes de futur constructivament sobre les reformes que el país podria fer, suggereix més que pontifica, aporta idees al debat Espanya-Catalunya, fa reflexionar sobre alguns dels reptes de la societat que ens ha tocat viure i la que volem deixar als fills, de com volem organitzar-nos i de la funció real, honesta i necessària que mai haurien deixat de representar els partits, o millor dit les seves direccions. Per acabar, és una manera de veure amb una nova òptica els esdeveniments recents del PSC, i de com malauradament els errors sovint es repeteixen.

6 d’agost de 2014

Una agència per reinventar l’economia gironina



Foto de Barcelona Activa, agència de promoció
econòmica de referència a Catalunya 
Fa uns dies el govern municipal va anunciar la creació imminent de l’agència de promoció econòmica de Girona, després d’una llunyana foto feta al 2012 acompanyada d’una nota de premsa on se’ns deia que s’hi començava a treballar. En tot cas i més enllà del retard evident, sembla que aquesta vegada es concretarà en alguna proposta abans de finals d’any, i és una bona notícia. Des del grup del PSC n’havíem demanat insistentment la seva creació, ple a ple i amb més d’una moció. Faltaran pocs mesos per les eleccions, i a diferència del que va fer CiU amb el Pla Estratègic de Cultura del darrer mandat d’Anna Pagans, en el que es van negar a participar perquè faltava massa poc per les eleccions i el que es tractava era de fer oposició, des del nostre grup posarem tota la voluntat i responsabilitat per teixir un acord de creació d’una agència que no serà la que hauríem fet si governéssim, però que pugui perdurar si es fa amb consens.

Pensem que és un bon moment per compartir tres reflexions;  la primera té a veure amb quina crèiem que és la prioritat. Alfred D. Chandler, professor a la Harvard Business School, va fer famosa la tesis per la qual l’estructura seguia a l’estratègia, en el sentit que calia adaptar l’estructura de l’organització a la visió del que volíem que fos l’empresa. Faig aquest recordatori precisament perquè el debat del com, de l’instrument que en aquest cas és l’agència o les eines concretes de desenvolupament econòmic, no ens pot fer oblidar el debat rellevant: quina és la visió del que volem que sigui Girona en els propers anys? Com activarem i recolzarem determinats sectors per crear més ocupació? Cal un debat obert i de fons per reinventar l’economia gironina i preparar-la pels propers anys, i amb més recorregut que posar de moda la ciutat.  

Una segona idea clau és que cal pensar més enllà dels límits estrictes de la ciutat. Lideratge de Girona per impulsar noves activitats de promoció econòmica però amb capacitat de cooperació amb els municipis del nostre entorn. La polèmica recent sobre la Trama Urbana Consolida és una mostra més de que manca diàleg amb els ajuntaments veïns i de tota l’àrea d’influència de Girona. L’agència hauria de servir també per concertar aquest debat territorial, estic segur que podem aconseguir més actuant des de la intel·ligència col·lectiva que no pas competint entre municipis.


Finalment, afegim una tercera idea, la necessària concertació público-privada d’una estratègia per a la ciutat i els sectors de futur. El govern ha fet una inversió important i reeixida amb el turisme, tot i que potser més tàctica que no pas fruit d’una reflexió conjunta amb el sector a llarg termini. Ara bé, Girona no pot créixer només al voltant d’un sol sector. Hem expressat en diverses ocasions que els serveis intensius en coneixement, especialment el tecnològic i tot el sector que es pot generar amb el campus de recerca del nou Hospital Trueta, són el complement ideal del binomi turisme i cultura. Disposem d’una Universitat, d’un cert creixement  en aquest sector de serveis que és el que més llocs de treball ha creat en els darrers anys a la UE, i tenim un espai que necessita consolidar-se a la ciutat, el Parc científic i tecnològic de la UdG. Poso aquest exemple, essent conscient que avui les notícies sobre el finançament del Parc  són preocupants. I és precisament ara que no podem deixar a la Universitat sola, cal major compromís econòmic i de gestió de l’Ajuntament i la Diputació, i exercir una pressió territorial unívoca a l’Estat i a la Generalitat davant d’un problema sistèmic en el conjunt de parcs espanyols i catalans. Si els gironins no ens n’ocupem, no esperem que ens ho resolgui ni Barcelona ni Madrid. Posem aquest exemple, perquè hauria estat desitjable pensar tant en l’Agència com en l’estratègia de ciutat, i especialment en les iniciatives en les quals ens hi juguem el futur i materialitzen aquesta estratègia. Si tenim Agència i els projectes ens fan fallida, amb el parc com a primer exemple, de poc haurà servit aquest viatge.

30 de juliol de 2014

Girona, ciutat de la nova indústria

Recupero article publicat al Diari de Girona, "Girona, ciutat de la nova indústria" fa un mes i mig sobre l'Agència de Promoció econòmica de Girona. És un compromís que portàvem al programa electoral i que en molts plens municipals de la ciutat havia demanat de manera insistent que es posés sobre la taula una proposta per part del govern. Tot i que amb retard, després de més de 3 anys governant i probablement amb molta menys ambició de la que hauríem volgut finalment aquesta ha arribat. Avui apareixia en el mateix Diari de Girona algun article d'opinió al respecte força carregat de raó. En tot cas, benvinguda la proposta en la qual intentarem millorar-ne tot allò que ens sigui possible.

Reprodueixo l'article: 

Girona, ciutat de la nova indústria

Enric Mirambell recordava fa poc la història industrial de la ciutat i els tancaments patits a principis del s. XX: l’Aurora, la Gerundense o els Químics de Palau. Més recentment hem vist com el conjunt del país s’ha anat desindustrialitzant i allunyant-se dels estàndards dels països europeus avançats. I tot i que en paral·lel hi hagut el creixement de la nova economia amb nous sectors de serveis intensius en coneixement, no s’han pogut compensar els nivells d’ocupació industrial passats. Ens trobem doncs en un punt d’inflexió, on necessitem més capacitat per crear o atraure nova indústria, i a la vegada seguir apostant per un sector de serveis innovador que a Girona es concentra al voltant del Parc científic i tecnològic de la UdG.

En el darrer Ple municipal de Girona la indústria va tenir un paper destacat. Primer perquè s’aprovava un projecte que permetria atraure una inversió important per a la Nestlé, l’empresa privada més important que tenim a la ciutat i amb un impacte econòmic i social indubtable. Aquesta podria contribuir a  la consolidació de la planta, junt amb una important millora a nivell ambiental per l’estalvi d’aigua i energia que representarà. En contra tindrà un cert impacte paisatgístic, però en l’opinió del grup del PSC i del govern, les avantatges superen en molt aquest inconvenient. La indústria va tornar a ser present per les mostres de solidaritat amb els treballadors i l’Ajuntament de Sarrià de Ter pel demolidor tancament de la Torras Papel.


Són situacions com aquestes les que em reafirmen en el convenciment que cal de manera urgent un nou instrument de promoció econòmica i ocupació mancomunat a l’àrea metropolitana de Girona, i on la ciutat pugui exercir un cert lideratge. Ens cal establir una estratègia compartida per a la nova indústria que permeti potenciar de manera conjunta l’atracció de noves inversions; plans d’ocupació i per l’emprenedoria coordinats i de més ambició territorial; projectes transformadors i innovadors amb participació pública-privada per exemple en l’àmbit de l’eficiència energètica i un compromís econòmic de tots els agents del territori perquè el Parc de la UdG segueixi essent el hub d’innovació de les comarques gironines. És degut a les amenaces que tenim per un territori cada vegada menys industrialitzat i amb riscos de perdre competitivitat que cal saber sumar a tots: agents socials i econòmics, partits polítics i ciutats que compartim anhels, reptes i un mateix espai geogràfic. He demanat sovint en els plens municipals posar fil a l’agulla, ajudar en el procés de treball conjunt dels diversos actors de la ciutat, superar possibles diferències en un projecte que pugui transcendir una legislatura, un govern o una sola ciutat. Som conscients de la complexitat però cal posar sobre la taula una proposta i engegar un procés que necessitarà temps per madurar. L’Ajuntament ha fet estudis sobre el tema, malauradament anem de camí a una paràlisi per l’anàlisi o encara pitjor- i espero equivocar-me- a deixar passar els mesos per convertir-se en una nova promesa electoral.  Una vegada més i en positiu, ens posem a disposició del govern municipal per ajudar en la creació d’una agència de promoció econòmica supramunicipal en aquest darrer any de legislatura i que no pugui ser dit que no vam intentar fer tot el que estava a les nostres mans per la ciutat del futur quan algú recordi quina era la situació econòmica de la Girona de l’any 2014.

26 de juliol de 2014

Universitat i innovació, una visió nord-americana



Universitat i innovació, una visió nord-americana. 
Girona Empresarial. Número 30. Juliol-Setembre 2014

En pocs mesos he pogut visitar la Harvard Business School a Boston, i més concretament un espai  específicament pensat per promoure la innovació, l’Innovation Lab, i tres universitats de les més destacades a Silicon Valley: Stanford, Berkeley i la Singularity University. És evident que estem parlant d’universitats de referència i de ben segur fora injust establir comparacions amb les universitats més properes, encara que només fos pels recursos dels que disposa cadascun o l’entorn en el qual es troben. Ara bé, hi ha algunes idees que et fan reflexionar sobre un possible camí a recórrer, fets diferencials que podrien ajudar-nos vers un major dinamisme i a estrènyer la relació amb el món empresarial encara que sigui amb una primera visió superficial.


En primer lloc hi ha una enorme voluntat de promoure i crear espais de trobada per a la multidisciplinarietat on els diversos camps de recerca cooperin.  Les facultats de medicina amb les d’enginyeria, les escoles de negoci amb el camp científic i tecnològic, forçar dintre d’un ordre que investigadors, emprenedors i estudiants tinguin espais on relligar dinàmiques entre camps de coneixement que en el dia a dia de les seves facultats difícilment es trobarien.

Visitar un Institut de Disseny fundat per David Kelley, responsable d’IDEO una de les empreses més innovadores de la zona, és traslladar-te al que podria ser la seu d’una empresa  real de disseny, i en cap cas tens la sensació de trobar-te en una aula universitària. Una bona manera de trencar barreres. Així mateix, pot resultar sorprenent la normalitat amb la que professors combinen la seva activitat docent amb el fet de dirigir una empresa tecnològica de la zona, i gestionen la sortida i entrada en el sistema universitari. Potser és casual, però molts professors ens parlaven de transferència i molt pocs d’articles publicats.



Finalment, fa pensar molt l’estructura per promoure la transferència tecnològica. El perfil de professionals que són responsables d’aquesta tasca a la Universitat, la metodologia que apliquen absolutament formalitzada per crear el màxim impacte, i com acompanyen la recerca per pensar en la seva aplicació en l’economia real en tot moment.

4 de juliol de 2014

Entrevista al Punt Avui per la 30ena edició del MBA de la UdG

Notícia sobre el MBA de la Universitat de Girona i entrevista com a director. Hi ha un petit error, on posava exemples de països i regions on les empreses i els emprenedors pensen en global vaig parlar d'Israel o Silicon Valley, amb la idea que aquí a Catalunya abans d'atrevir-nos a internacionalitzar pensem en els mercats propers, poques empreses en canvi neixen amb vocació internacional des del primer dia.


17 de juny de 2014

Ple de l'Ajuntament del 16 de juny: convocatòria d'un referèndum sobre la forma d'estat

En el ple de l’Ajuntament de Girona d’ahir el tema que va centrar tota l’atenció mediàtica va ser la posició dels diversos partits polítics sobre una moció que demanava que es faci un referèndum sobre la forma d'estat a Espanya i de reafirmació sobre el dret a decidir dels catalans; i de manera més acusada si l’Ajuntament de Girona reconeixia o no, al príncep de Girona. La primera moció la vaig defensar jo en nom dels meus companys del PSC amb un vot afirmatiu. Els regidors  a Girona pensem que en algun moment caldrà consultar a la ciutadania sobre el model d’estat, en el marc d’una reforma constitucional que permetés afrontar les diverses crisis que es pateixen actualment: social, política, institucional i territorial. M'agradaria dir que personalment em vaig sentir especialment orgullós de la posició del company Odon Elorza al congrés de diputats i crec que els partits guanyarien credibilitat si no existís la disciplina de vot.
En el segon punt vam manifestar que no es donava la unanimitat que existia a l’any 1981 quan l’Ajuntament democràtic en ple i a proposta del PSUC, UCD i el suport de la resta de forces polítiques es va demanar justament aquest reconeixement a la ciutat per part de la corona. Aquest fet és una evidència, només calia haver assistit a la junta de portaveus i escoltar les declaracions dels diversos grups per comprovar que ja no existeix aquesta unanimitat en el marc de la crisi del Pacte Constitucional del que havíem parlat a la moció anterior. Aquesta moció a més proposava que el títol de príncep de Girona ja no podia representar a la ciutat. En aquest punt el nostre grup es va abstenir, precisament perquè demanem que el model d’estat, monarquia o república, formi part d’aquest debat més ampli i que forçosament passi per una consulta ciutadana és el motiu que ens fa pensar que no poder dir si el príncep de Girona pot representar o no a la ciutat. Ens va semblar el més coherent d’un debat que certament era molt més polític i simbòlic que d’efectes reals sobre els ciutadans i ciutadanes de Girona.
Adjunto la meva intervenció sobre la moció que demanava essencialment en els dos primers punts i més importants:
PRIMER.- Tot i els darrers esdeveniments, aquest ple municipal es reafirma en la reivindicació i l'exercici del "dret a decidir" del poble de Catalunya per tal que decideixi lliurement el seu futur com a poble en la convocatòria del proper 9 de novembre.

SEGON.- Des del ple exercici del "dret a decidir" aquest ple municipal dóna suport als ciutadans de l'estat espanyol que reclamen la convocatòria d'un referèndum per tal de decidir lliurement la forma d'estat que prefereixen: monarquia o república.

És innegable que ens trobem en una crisi institucional que va molt més enllà del debat sobre la bondat de la monarquia o la  república, en primer lloc ens trobem en una profunda crisi social que repercuteix en un malestar cada vegada major en els ciutadans que han vist com molts dels drets i llibertats que havien assolit han quedat en entredit amb el desmantellament de part de l’estat del benestar i lleis de caire conservador en relació a les llibertats individuals; estem també davant d’una crisi de desafecció sobre la política i els partits, sobre tots i cadascun dels poders: l’executiu, el legislatiu i el judicial, i finalment una crisi també territorial on la relació Catalunya i Espanya està pendent d’una revisió a fons i una consulta que impliqui la participació democràtica dels ciutadans de Catalunya -com hem reconegut la majoria dels regidors d’aquest ple i del grup del PSC en nombroses ocasions. Són diverses crisis, que s’han d’afrontar en una reforma en profunditat, conjuntament en alguns casos perquè impliquen modificacions substantives de com entenem avui Espanya, Catalunya, el model d’estat i la participació de la ciutadania.
Tots els regidors del PSC de Girona compartim que la continuïtat de la monarquia hauria hagut d’anar acompanyada d’una declaració de les forces polítiques en favor de revisar en profunditat d’un pacte constitucional esgotat i aprofundir en la regeneració democràtica del sistema polític a Espanya i Catalunya. És evident que aquesta declaració malauradament no s’ha produït per part de tots els partits, i de fet, alguns partits com el PP mostren una inflexibilitat manifesta per promoure els canvis que la societat ens demana. Sense aquesta voluntat dels partits, acompanyada d’un debat serè i responsable, no improvisat, és difícil assolir l’objectiu d’un nou pacte constitucional que ens permetés afrontar les relacions Catalunya i Espanya, el manteniment d’un estat social que avui malauradament té importants riscos d’involució i també el debat sobre la monarquia. No reconèixer el paper que ha de tenir la ciutadania en aquest procés polític és negar la seva llibertat a decidir d’una manera madura sobre el seu propi futur. Són els mateixos motius que ens porten als socialistes gironins a defensar el dret a decidir pels catalans. No és el de la volguda confusió que fan alguns sobre dret a decidir com a expressió de la independència, és la defensa del dret a comptar democràticament l’opinió favorable o no sobre quina volen que sigui aquest nova relació territorial, l’expressió democràtica de quin volen que sigui el nou pacte de tots i per a tots.
Els socialistes no som partidaris d’un debat improvisat o parcial, que es faci a tota velocitat i decidir en pocs mesos mitjançant una votació exprés si és millor la república o la monarquia,  però pensem que és un error aquest trànsit de la monarquia sense el compromís ineludible de que en algun moment es consultarà a la ciutadania en un referèndum. Els acords presos fa més de 36 anys no són infinits, no duraran per sempre de manera inalterable, més si recordem fins a quin punt estaven condicionats per la sortida de la dictadura, d’uns límits que en aquell moment feien difícil pensar que tot era possible. Ni tot era permès, ni tot estava obert. No hi havia simetria entre les forces democràtiques i  el règim dictatorial, perquè el pes de la dictadura encara era ben viu i el record del conflicte que va representar la guerra civil present en molts dels ciutadans que van votar. Molts no vam poder participar en aquells acords, ni tan sols havíem nascut en molts casos. Com podem sentir-nos compromesos amb un pacte segrestat per aquells partits que no volen obrir el camí vers un nou acord?
Des del nostre grup respectem el paper que ha tingut la monarquia, però no pensem que sigui la única manera de garantir l’estabilitat i la concòrdia del país. De fet, pensem que la única manera de prestigiar de nou les institucions i la política, inclosa la forma d’estat, serà via una major participació dels ciutadans en referèndum sobre un nou acord constitucional que haurà d’incloure el debat sobre la monarquia i que no és al nostre entendre el principal tema. Aquest és un debat obert a tota la ciutadania i pendent a d’hores d’ara.

En el ple d’avui una moció d’un altre partit ens demana posicionament sobre un possible referèndum sobre la forma d’estat i crec que recullo el sentir de tots els regidors dient que votarem a favor d’aquesta moció tot i no compartir part del redactat en la part expositiva, però si a grans trets de la part dispositiva.  És una moció que no incidirà sobre els ciutadans de Girona directament i que està lluny de les nostres competències. Aquesta moció serveix únicament per marcar un posicionament polític concret dels regidors de Girona, amb poc efecte en la ciutat, però entenem que el debat sobre aquesta crisi institucional, territorial i social és probablement l’element que focalitza major atenció avui i és lògic i raonable que els ciutadans es preguntin que n’opinen els seus representats a l’Ajuntament.

17 de maig de 2014

La indústria, molt present al Ple de Girona del 12 de maig: Torras Papel i Nestlé

En el ple de Girona del passat 12 de maig, la indústria va tenir un paper rellevant, en dos temes ben diferents. Vam debatre al voltant d’una situació dramàtica com és el possible tancament de Torras Papel de Sarrià de Ter. I per l’altra una notícia positiva, l’aprovació del projecte que potencialment pot permetre atraure una inversió important per la Nesté de Girona, l’empresa privada més important que tenim a la ciutat i d’un pes econòmic i social indubtable.


En el cas de la Torras Papel des del grup del PSC vam traslladar tot el suport als treballadors i famílies afectades,  tots vam compartir la nostra preocupació pel llarg deteriorament d’una situació industrial que malauradament no és nova, però que hauria de portar a una reflexió col·lectiva de més recorregut sobre la importància de prioritzar la política industrial del país. És la nostra font de riquesa històrica, un dels nostres valors diferencials, un element estratègic pel futur del país, però també un factor clau en la cohesió social.

4 de maig de 2014

Politècnics

Politècnics. Girona Empresarial. Número 29. Abril-Juny 2014

L’any 1974 naixia l’Escola Politècnica Superior de la UdG, i ara encertadament s’ha fet un merescut homenatge als que van fer possible aquesta primera infraestructura tècnica de formació i recerca de les nostres comarques. En el transcurs de l’acte, dues idees em venien al cap; la primera tenia molt a veure amb una mirada endavant: què serà de la Politècnica d’aquí quaranta anys més? Com serà recordat aquest moment de crisi? Potser com un punt d’inflexió cap a millors moments que ens permetrà recordar il·lustres enginyers, investigadors de relleu o empresaris sorgits d’aules com la que ens acollia? O bé com l’inici d’un camí més fosc i difícil, de reculada en un moment de recursos escassos, fins i tot de centralització com propugnen alguns en bé de l’austeritat i l’eficiència, i que en un país petit com el nostre implicaria una segura concentració al voltant de Barcelona? Pensava això, al voltant d’aquella idea boja d’una colla de gironins de fer una escola politècnica amb 12 alumnes i 4 professors en el primer any a la seu de la Cambra de Comerç. Avui, fins a 8.467 alumnes s’han titulat en els diversos estudis d’enginyeria i de caràcter tècnic i de ben segur que l’impacte econòmic de tot aquest talent tècnic ha ajudat tant a les nostres empreses com al conjunt de la societat gironina. Potser ens caldria fer més pedagogia de l’actiu que representa i ser capaços de projectar d’una manera realista i ambiciosa que esperem de la nostra Politècnica en els propers 5 o 10 anys.


La segona idea, si voleu més personal i nostàlgica, tenia més a veure amb els records de fa més de 15 anys quan era alumne d’aquesta mateixa escola. El director de la Politècnica, el Dr. Joaquim Salvi, tornava a ser un jove professor de Robòtica que incardinava la seva docència amb les darreres novetats de la recerca, o l’homenatjat Dr. Arnau es convertia de nou en el professor que sempre combinava teoria amb anècdotes personals. Algunes coses segueixen iguals, com les incòmodes cadires de l’aula on es feia l’acte i d’altres han millorat, ara pots enviar WhatsApps als ex-companys presents per recordar els vells temps durant els parlaments sense por que et renyin per parlar a classe. 

27 d’abril de 2014

5 lliçons apreses a Silicon Valley


He estat una setmana a Silicon Valley fent una missió amb varis clústers managers de Catalunya. Hem tingut l’oportunitat de conèixer emprenedors catalans i professionals que han treballat o treballen a empreses com Cisco, Ideo o Dropbox, reunions amb empreses, conferències amb professors  de les universitats de Stanford i Berkeley, responsables de l’administració i en general agents diversos de l’ecosistema innovador que ha convertit en aquesta àrea en la referència quan es parla de start ups, innovació, empreses de base tecnològica i una economia basada en el coneixement. Tot i que són moltes les idees que m’ha generat aquest curt període de temps, resumeixo cinc lliçons apreses que m'agradaria compartir:



25 de març de 2014

Benvingut un debat pendent de fa mesos: els rius protagonistes en el ple de Girona del mes de març.



En el ple del mes de març de l’Ajuntament de Girona es va debatre una moció de la CUP i IC-EUiA sobre la dignificació del riu Güell. El nostre grup va votar-hi a favor, però vam afegir dos àmbits de reflexió al que pròpiament era la moció i que resumidament crec que val la pena comentar, el primer  va molestar als grups que havien presentat la moció i el darrer probablement a l’equip de govern. De fet, en l'apartat de precs i preguntes, el grup del PSC ja havíem demanat fa mesos que es realitzés un treball complementari al projecte presentat que tingués en compte els elements econòmics i de gestió de l'aigua per veure com i en què es podria avançar realment a partir de l'estudi Girona, quatre rius i una séquia. Ahir vaig llegir una crònica del portaveu Jordi Navarro que m’ha semblat que pateix dels mateixos tics habituals de la CUP, per una banda la incapacitat  de considerar més punts de vista que els seus propis, el revisionisme ideològic o al seu gust del passat i un to de superioritat moral que sempre els sol acompanyar. Són tres ingredients que al meu entendre lliguen molt poc amb el que implica la gestió municipal, més d’un plenari tan fragmentat i amb un govern en minoria, que hauria de fer-nos prioritzar a tots la cerca d’acords en benefici de la ciutat.

31 de gener de 2014

El Parc, una nova centralitat per a la innovació

El Parc, una nova centralitat per a la innovació. Girona Empresarial. Número 28. Gener-Març 2014

Aquest 2014 farà 10 anys que es van iniciar les primeres construccions del Parc científic i tecnològic de la UdG, un bon moment per fer un cert balanç. En l’actiu evidentment hi ha l’impacte econòmic que generen 150 organitzacions i 1.500 persones: emprenedors, científics i tecnòlegs. Un espai on interactua el món empresarial i investigador i que s’ha convertit en el major pol per a la innovació de les nostres comarques.  És a la vegada un exemple de com diversos agents van saber treballar plegats per crear un projecte ambiciós i ajustat a la dimensió del seu entorn, i en el qual el paper de l’ex-rectora Anna Maria Geli ha estat fonamental. Molts dels passius són símptomes del país que hem viscut en els darrers anys. Fins a 22 parcs es poden comptar a Catalunya,  molts d’ells amb problemes associats al seu finançament, on es barregen errors sistèmics i individuals. En els moments del boom immobiliari s’han construït edificis, no sempre amb prou sentit i amb difícils amortitzacions, que poden posar en risc la seva viabilitat en el marc d’una crisi que cap pla de negoci dels parcs preveia i que han generat importants deutes.



Per experiència professional he pogut veure d’altres projectes de parcs tant a Espanya com a l’estranger. Malauradament en alguns casos eren simples operacions urbanístiques dirigides per Ajuntaments que feien la seva particular versió 2.0 de polígon industrial. En d’altres la recerca o les administracions no deixaven respirar a l’empresa, amb un risc clar de convertir-se en una nova facultat o pitjor, unes noves oficines per a les administracions que contribuïen al projecte. Crec que a Girona aquests dos extrems s’han evitat en gran mesura, i s’ha aconseguit un cert, i fràgil, equilibri entre empresa i universitat pel qual convé vetllar. I el futur? Crec que cal demanar intel·ligència i complicitat a tots els agents territorials. Pensem en la dificultat que tindríem per concentrar una nova activitat d’alt valor afegit a Girona d’aquestes característiques, i treballem per mantenir-la i fer-la el més competitiva possible. 

26 de gener de 2014

10 llibres llegits al 2013


L'any passat vaig fer una llista dels llibres de ficció que més m'havien agradat durant l'any, torno a repetir en aquesta mena de balanç del 2013. He triat les deu novel·les que millors estones m'han fet passar ordenades de més a menys. 

1. Quemar los días. James Salter. Ediciones Salamandra (2010. Edició original 1997)
2. La marca de l'home. Philip Roth. La Magrana (2012. Edició original 2000)
3. Homicidio. David Simon. Principal de los libros (2010. Edició original 2006)
4. Zuckerman encadenado. Philip Roth. Seix Barral (2008. Edicions originals dels quatre llibres sobre Zuckerman que aquí es recopil·len:  1979. 1981. 1983. 1985)
5. Cosas que los nietos deberían saber. Mark Oliver Everett. Biblioteca Blackie books (2012. Edició original 2008)
6. Juego y distracción. James Salter. Ediciones Salamandra (2013. Edició original 1967)
7. Cançons d'amor i de pluja Sergi Pàmies. Quaderns crema (2013)
8. Informe del interior. Paul Auster. Anagrama (2013).
9. Climent. Josep M. Fonalleras. Amsterdam llibres (2013)
10. La subasta del lote 49. Tomas Pynchon. Tusquets editores (2008. Edició original 1965)

Entreteniment o mania obsessiva de fer llistes si preferiu. Tot i que no tots estan entre els deu elegits tinc tendència a la repetició si un autor m'agrada, i indefectiblement tard o d'hora hi tornaré. Aquesta és una limitació clara com a lector que ja accepto, no sóc excessivament innovador sincerament o potser amb el pas dels anys vas afinant la tria donat que el temps disponible es fa més escàs i limitat. En tot cas, d'un cop d'ull a la meva biblioteca pots trobar uns 25 llibres de Paul Auster, una vintena de Philip Roth o tots els publicats de Cormac McCarthy. Si un autor m'agrada poc a poc vaig completant tot el que hagi escrit...En tot cas, torno la llista dels llibres llegits al 2013 entre els quals em resulta molt difícil triar entre els cinc primers i que em semblen tots ells absolutament recomanables.

20 de gener de 2014

I ara què fem?



Molts companys, simpatitzants, amics, familiars, m'han preguntat aquests dies arran de la votació de la setmana passada d'una o altra forma aquesta pregunta en relació al PSC. I ara què fem?



És una pregunta important, i probablement no té una única resposta. Com explicar als companys que són part de la fundació, de la historia o de les noves esperances del PSC que no hi ha lloc per a ells? Com explicar als que ens van votar a les passades eleccions, que tot i que estem a favor del dret a decidir com vam dir per activa i passiva, a l'actual direcció no li sembla bé demanar la competència per fer un referèndum perquè no s'ha pactat abans amb Madrid? Com explicar als amics que ni comparteixes, ni entens la decisió del teu grup parlamentari i del partit en el qual fa més de quinze anys que hi dediques temps, il·lusions, anhels, records de bons i mals moments i especialment representació en l'Ajuntament de la teva ciutat? Sincerament, no tinc una resposta perquè la pregunta encara avui em genera un sentiment d'incredulitat i una altra pregunta recurrent: I com hi hem arribat fins aquí?

Potser suposava, erròniament, que els lideratges moderns que es defensaven des d'aquest Nou PSC, que feien bandera de les primàries i de l'obertura al partit, tindrien la capacitat de sumar, d'unir i de cercar noves complicitats. En canvi, ens trobem amb formes més pròpies dels partits del passat: tancament, inflexibilitat, amenaces d'expulsions, semblen més pendent de demostrar la força que la raó i amb unes formes, que sincerament no puc fer meves; articles que demanen que marxin companys que són impensables pels que encara creiem que una nova política basada en l'impuls de reformes decidides en les lleis electorals, en transparència dels partits, en la llibertat dels càrrecs electes i que portin a una regeneració dels partits com la única via per reinventar el contracte entre ciutadania i política en un moment d'esgotament.


Hi ha hagut moments que ja m'havien fet perdre part d'una esperança real de canvi: un congrés amb menys representants i més lligat que mai; unes primàries que es van prometre en el congrés, però que no es van liderar tot i les demandes de col·lectius com Ara Primàries -que van ser desateses per la direcció nacional- i finalment arraconades "per manca de temps"; tics autoritaris amb diversos companys que no entenien o compartien determinades decisions de la direcció; nul·la autocrítica després del pitjor resultat electoral del PSC; poca contundència amb companys amb acusacions molt greus en relació a la seva honorabilitat i que afecten plenament l'autoritat moral del partit per criticar a posteriori d'altres partits en situacions - reconeixem-ho- probablement encara més llastimoses en com tracten als presumptes corruptes, etc. Només la votació diferenciada amb el PSOE va ser un punt d'inflexió que em va fer creure que encara podria haver-hi una reacció. 

Ara bé, aquesta setmana ha estat un despropòsit. Aquesta obsessió per demostrar "qui mana" en el PSC a cops d'autoritat i amb poca predisposició a trobar un punt comfortable per la majoria dels seus militants i votants, i pels 5 diputats que més clarament diferien de les posicions d'en Pere Navarro, ens han portat a votar junt amb el PP i C's. Encara no m'ho puc creure. Sembla que el nucli dirigent vol realment acabar amb una part del que ha estat i encara representa el PSC, de convidar-nos a marxar (tot i les veus assenyades i raonades i que no em puc estar de reconèixer com la dels 5 diputats que van signar un article fa uns dies al Periodico, o diversos dirigents de l'executiva nacional, però que definitivament no han estat escoltats). 

Tornem al principi. I ara què fem? 

No vull demanar res a l'actual primer secretari. Estic convençut que tampoc m'escoltaria. Però si que vull demanar als companys que s'han reconegut com a crítics amb la direcció. Als corrents Avancem, Confluència socialista o Agrupament socialista. Als nous dirigents i als històrics. Als tres candidats a les primàries de Barcelona que més clarament han manifestat la seva veu dissident amb les maneres i el fons de la direcció actual. Només els hi demano que deixin -els que encara hi són- la seva presència a l'executiva nacional, perquè no es poden sentir representats per les decisions que s'hi han pres. Que tot seguit anunciïn que conjuntament, tots ells, de moment es consoliden en una sola plataforma. Aquella que unirà a molts socialistes per trobar un nou projecte i un nou candidat per les properes primàries a la Generalitat de Catalunya i un nou primer secretari del PSC. Perquè tot i les veus malintencionades d'alguns, tots han manifestat una i altra vegada que no volen marxar del PSC. Tenim encara una oportunitat. No la perdem en els debats del qui o de quina corrent. Treballem plegats per aquest objectiu. El repte és gran, però no menystinguem la força d'aquells votants que ens van recolzar fa relativament poc i dels molts que han seguit amb nosaltres però cada vegada els hi costa més trobar motius per seguir simpatitzant amb nosaltres. Junts és possible.