 |
| Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona |
La meva interpretació del
federalisme és basa la unió en llibertat, no es tracta doncs d’acceptar o no una
proposta o concessió de l’Estat espanyol de major autonomia com aspiren els
defensors a ultrança de la tercera via, sinó que des de la total i plena
sobirania política de Catalunya fixar lliurement – d’igual a igual- la
naturalesa del pacte amb la resta d’Espanya. Avui any 2014 sembla evident que
els diversos intents realitzats des de Catalunya per un nou pacte, per un nou
acord entre Espanya i Catalunya amb el diàleg per endavant han fracassat. El darrer intent i més ambiciós, l’Estatut
d’Autonomia de Catalunya liderat pel
president Pasqual Maragall va rebre com a resposta el ribot, l’agressivitat
manifesta del PP, la sentència duríssima del Tribunal Constitucional i la
indiferència política amb copets a l’esquena del socialisme espanyol. D’ençà de
la manifestació del 10 de juliol de 2010 i la manca de resposta i diàleg del
govern espanyol, el sentiment en uns, la necessitat en d’altres ha portat a una
demanda compartida de la majoria dels catalans en poder expressar en les urnes
un posicionament sobre la relació que volem entre Catalunya i Espanya.
És amb aquests antecedents que
cal entendre que molts que no consideràvem necessària aquesta votació fa uns anys,
avui ens sembla imprescindible per conèixer l’opinió dels catalans com a màxima
expressió democràtica. Som molts també els que pensem que per poder generar una
reacció de canvi en el status quo, de
construcció d’un nou país i una nova relació de Catalunya amb Espanya i Europa
caldrà votar a favor del doble Sí. No pas per una convicció nacionalista, ni
per una pretesa voluntat diferenciadora amb la resta d’Espanya, ni tan sols per
creure que el nou país serà un canvi de paradigma absolut o que el país viurà
uns anys d’abundància i felicitat com prediquen alguns. De fet penso que alguns
exercicis fets des del voluntarisme i la bona fe, probablement no ajudin a donar
els arguments adequats del canvi que ens cal. Estic convençut que seran anys
complicats i amb tensions creixents, i que caldria molt més que una majoria del
Sí per impulsar un canvi regeneracionista en el nostre país. Ara bé, és
imprescindible un Sí majoritari per iniciar el procés del canvi, de teixir una
relació de respecte a la sobirania de Catalunya, d’intensificar la llibertat
amb la que actuar en aspectes clau com la cultura, la llengua, l’economia,
l’educació i la justícia per dir-ne alguns de ben evidents que es troben en clara
recessió en l’actual relació de forces, en les quals escoltant alguns ministres
sembla que Catalunya hagi d’acceptar les almoines i les lliçons morals de la
política espanyola com si vivíssim en el millor dels mons possibles. La votació
és la millor resposta a les provocacions d’importants representants del PSOE i
el PP que arriben a negar fins i tot que Catalunya sigui una nació.
En un pla teòric, la relació
bilateral Espanya-Catalunya, amb competències exclusives dels catalans en
alguns àmbits cabdals, i la compartició des de la llibertat d’altres, seria la
solució més integradora, aquella que permetria que els diversos sentiments de
pertinença existents a Catalunya s’acomodessin millor, que el respecte i la
sobirania de Catalunya no es veiessin amenaçats a cop de decret del partit de
torn, que es pogués crear una nova relació basada en la confiança i la
llibertat i en la qual probablement una diversitat de matisos de molts ciutadans
que avui dubten es podrien sentir més ben representats. Un nou acord entre les
parts d’igual a igual des de la llibertat. Aquesta opció avui és inviable, o si
més no impossible d’assolir sense una gran demostració de la voluntat dels
catalans a favor del sí i en gran part és per la manca de diàleg, i també de
credibilitat del PP i el PSOE. I fins i tot així, és difícil creure que els vells
partits espanyols estarien a l’alçada tot i el possible clam del poble de
Catalunya. He perdut totalment la confiança en els màxims representants d’aquests
partits per oferir una resposta a l’alçada de les necessitats del país.
Sincerament, no m’entusiasma la
pregunta de la manera com es planteja, crec que es va cometre un error greu fa
dos anys quan CiU va pactar govern per consulta amb ERC, quan probablement
tocava fer un govern d’unitat a favor del dret a decidir i avançar en un govern
amb un acord sòlid que fos més que els fràgils pactes de partits que hem patit
aquestes darreres setmanes. Ara bé, tinc clara quina és la línia vermella que
separa avui el catalanisme polític de les voluntats recentralitzadores i l’unionisme
d’esquerres i de dretes, també d’aquells que practiquen un discurs constructiu
però que són incapaços de liderar cap acció coherent amb el mateix i que només
esperen que el procés sigui un fracàs per millorar les seves migrades
expectatives electorals.
És per aquests motius que avui
any 2014 i en la vigília del 9 de novembre penso que la resposta que cal donar
a la consulta és el doble Sí. No és pas per les ressonàncies històriques o
sentimentals del tricentenari, ni per un oportunisme curt-placista o per una
transformació nacionalista a cop de bandera en la qual no em sento reflectit.
És la simple i sensata reflexió racional que és la única via per desfer el nus
en el que avui ens trobem, amb la perspectiva del temps passat i dels intents
fallits, de la consciència del present que ens ha tocat viure i pel futur que
volem deixar als catalans del demà. Una decisió que crec que ens portarà a molts federalistes de primera hora, a
persones estretament lligades al socialisme català a inclinar-nos pel vot afirmatiu, per al doble Sí. Potser no
serà la darrera estació d’arribada, i és un pas més per a la construcció d’una
nova relació de Catalunya a Espanya i Europa que sigui més lliure i millor per
totes les parts. Ara bé, aquesta serà la decisió, només i exclusivament, dels
ciutadans de Catalunya. Demà aniré a votar a l'Institut Narcís Xifra de Girona, i espero que al final del dia puguem dir que el 9-N ha estat un èxit de participació.
