“Creiem que només utilitzant la llibertat aprenen els pobles a ésser
lliures i només exercint la democràcia esdevenen demòcrates els homes. Els
nostres pobles han de construir ara la democràcia, és a dir, han de fer ús de
les llibertats essencials de les quals depèn al capdavall el nostre
esdevenidor.” Josep Pallach. La democràcia per fer què?
Diumenge votaré Junts pel Sí.
 |
| Acte a Girona de Junts pel Sí |
Aquests últims dies els que em
coneixen bé i de fa anys em pregunten directament cercant complicitats,
respostes o simplement confrontant opinions. Alguns més discretament
m’interroguen amb la mirada, i fins i tot hi detecto el pensament acusador o de
certa sorpresa que els travessa: “tu també?”, d’altres s’alegren perquè formes
part com ells d’un corrent avui majoritari a la societat catalana. És amb
aquests darrers que tinc més la sensació d’un cert intrusisme. Envejo el seu
convenciment i entusiasme, però malauradament no em sento part de la visió
positivista i bon-rollista que envolta la campanya per la independència. M’empipa
la simplificació que porta la confrontació dels bàndols que provoquen els més
radicals i entenc perfectament a molts companys carregats de dubtes que en part
han estat també els meus. Amb aquells
que més coincideixo és amb els que compartim diagnòstic de la situació a la que
hem arribat amb un punt de preocupació. Deu ser cosa del caràcter que em costa
veure totes les coses bones de qualsevol opció si no he pensat i he analitzat abans reiteradament,
i sota les diferents perspectives possibles totes les dolentes, les incerteses
creixents i els dubtes lògics que el moment genera, sigui quin sigui el
resultat. És d’aquest balanç que arribo a la conclusió que cal un vot pel sí.
Per si algú té algun dubte, a
casa no he penjat mai una bandera, guardo discretament al garatge una bandera
catalana de plàstic de la manifestació del 2010 per l’Estatut a Barcelona. En
cap cas em considero nacionalista, el lloc on neixes te l’estimes en major o
menor mesura, però no és res més que un simple moviment de l’atzar el que et
porta a un lloc o a un altre; per això sempre m’ha semblat més inclusiu el
projecte Europeu que no pas determinats extremismes del nacionalisme Espanyol o
Català que es senten en l’obligació massa sovint de negar-se un a l’altre. El
primer dia de setembre em va entristir deixar de llegir els articles d’en Sergi
Pàmies en la pàgina principal de La Vanguardia, i tornar a trobar-me a la Pilar
Rahola. Empatitzo més amb la mirada pessimista-realista de la vida que ens ha
tocat viure que pregona en Pàmies, que no pas amb la vehemència de la
tertuliana. No he cridat independència en els mítings, tot i que m’he emocionat
en algun d’ells. No aplaudeixo quan criden president a l’Artur Mas perquè és
una situació excepcional la que em portarà a considerar que aquesta és la meva
candidatura. No tinc la il·lusió desfermada de molts amics i companys, perquè
sento que el lloc on avui ens trobem és essencialment la història d’un fracàs
reiterat. El fracàs de l’entesa i el diàleg. El fracàs dels reformistes i també
del projecte transformador d’en Pasqual Maragall, de ben segur la vegada que el
meu vot ha estat més convençut i amb el que més m’he identificat. He viscut amb
tristesa la incomprensió a Espanya de les reivindicacions catalanes i el
maltractament constant del ribot, dels jutges i els partits espanyols o les
seves sucursals catalanes. M’ha dolgut la victòria durant aquests darrers anys–encara
que probablement efímera- dels immobilistes, dels il·lusionistes que
politiquegen darrera de l’escenari, dels que menteixen garantint canvis a
Espanya sense voler canviar res o dels que fan promeses perquè saben que no les
podran complir. En part, per aquests darrers, el diumenge votaré Sí, perquè la
nostra paciència amb tots ells ja s’ha acabat i perquè el projecte compartit
amb Espanya com l’hem entès fins ara és un carreró sense sortida.
Del fracàs se n’aprèn. La
relació Catalunya-Espanya ha fracassat tantes vegades en la convivència que
potser cal trobar en l’empoderament de l’opció independentista el desllorigador
d’una nova relació d’igual a igual per poder negociar el futur, encara que en
el camí patim, perquè patirem segur moments complicats. Res és fàcil, i tampoc
és gratis. Tinc la sensació que hi ha certa improvisació en alguns
plantejaments del tot o res en 18 mesos. Crec que hem parlat massa poc sobre el
país que volem perquè probablement no ens posaríem d’acord; fins i tot diria
que als mínims ciments que cal posar plegats tampoc hi hem dedicat prou
atenció. Em sembla que els propers deu anys poden ser complicats per a una
generació, però probablement sigui millor pels nostres fills, i ells ho
mereixen tot. De vegades em fa patir la nostra gent gran, però tinc la
convicció que seran els primers als que ajudarem si cal. Hi ha dies que crec
que ens hauria anat millor una llista transversal per forçar un referèndum,
saltant la legalitat constitucional però amb la força d’un 70 o 80% de la
societat catalana, que no pas una llista transversal per la independència. Però
la política és l’art del possible, i avui era impensable aconseguir més
transversalitat que la que ha assolit JuntsxSí i cal felicitar als que l’han
fet possible. Hem saltat “pantalles” fent servir l’infantil llenguatge d’algun
dels nostres polítics, però probablement perquè alguns a Madrid no ens han
donat alternativa i perquè determinats partits a Catalunya no volien assumir
els costos de diluir-se.
Vull pensar que si l’escenari que
ens trobarem el 28 de setembre és una societat catalana dividida entre el Sí o
el No, escons amunt o vots avall serà millor que el Sí tingui més força per
negociar contra totes les forces de l’estat, que són moltes i que exerciran una
pressió enorme. Crec que cal votar a una
opció pel Sí que reafirmi la Catalunya-Estat, que sigui europeista i que vulgui
seguir essent un sol poble passi el que passi. Un vot afirmatiu per un nou
projecte pel país i que tingui prou intel·ligència per llegir els resultats,
per trobar un equilibri en el disseny d’un nou país en què la gran majoria dels
catalans puguin sentir-se mitjanament còmodes i esperançats. Ara bé, de nou per
trobar aquest camí, seria millor trobar certa complicitat i respecte per la
democràcia en la resta d’Espanya i Europa. Han passat 40 anys des de les
paraules d’en Pallach de l’inici d’aquest text, potser ara sí que tocaria que
els homes i les dones de Catalunya i Espanya haguem esdevingut més demòcrates,
ni que sigui a força del seu exercici plegats durant tots aquests anys junts.
El meu vot no serà emocional. És
reflexiu, racional, ben pensat i mesurat, que contempla els contres amb
responsabilitat però mira de reüll les oportunitats que el moment històric ens
obre. Diumenge votaré per Junts pel Sí.
