Pàgines

18 de gener de 2014

Adhesió a la Crida socialista pel referèndum. 16 de gener de 2014


M'he afegit com molts altres companys i simpatitzants del PSC al suport als 3 diputats que van decidir votar favorablement a la iniciativa parlamentària per demanar la transferència de la competència per fer el referèndum mitjançant l'article 150.2. Comparteixo plenament que cal promoure un referèndum, i que la millor manera és fer-ho de manera acordada i legal, i per tant demanar-ho mitjançant aquesta fórmula crec que compleix aquestes condicions, i em sembla -i és el més important- que és coherent amb el programa amb el qual ens van presentar a les eleccions.

Malauradament el partit ha entrat en una espiral basada en amenaces d'expulsions i cops d'autoritat que diuen molt poc de les formes de l'actual direcció nacional, en declaracions vergonyants per part d'importants càrrecs de l'executiva i que semblen orientades a perdre la transversalitat d'un partit polític on el que ens uneix és precisament un projecte socialdemocrata i catalanista, però amb una pluralitat àmplia, com no pot ser d'una altra manera en un partit amb vocació majoritària i que té molts accents tant en l'eix nacional, com en l'eix esquerra-dreta. M'entristeix el que passa en el meu partit, on fa més de 15 anys que milito, especialment perquè penso que hi ha alguns que prefereixen ser menys però més homogenis, i que no estan escoltant el debat intern en molts dels seus simpatitzants i votants, i els posicionaments de molts dels seus càrrecs públics a nivell municipal. A Girona la majoria de regidors del PSC vam votar a favor d'aquesta mateixa qüestió, com ha passat en tants altres municipis catalans. És encara més trist, si recordem que fa poc dels 10 anys del primer govern tripartit amb en Pasqual Maragall i que en tant poc temps molts dels seus ex-consellers estan signant documents per donar suport a diputats que expressen un posicionament coherent amb allò que ens vam presentar a les passades eleccions i demanar que no expulsin del partit a l'ex-consellera de salut Marina Geli, una alcaldessa com la Núria o el candidat al passat congrés que va obtenir un 25% de suport, en Joan Ignasi Elena. El més greu, es que molts diputats optaven per trobar vies de sortida, i tampoc aquestes veus assenyades del grup parlamentari han estat escoltades com les d'en Jaume Collboni o en Xavier Sabater. És normal que en un partit amb comptats alcaldes en les grans ciutats on es governi amb majoria, com és l'Àngel Ros a Lleida, hagi de dimitir de diputat perquè no pot anar en contra dels seus principis? Com és possible que dues companyes que representen el millor de les noves fornades del PSC com la Laia Bonet i la Rocio Martinez Sempere dimiteixin de l'executiva nacional perquè ja no s'hi senten còmodes? 

Potser el problema es que alguns no s'han adonat que a les passades eleccions autonòmiques es va fer el pitjor resultat electoral de la nostra historia, i no tots n'han extret les conclusions, i el pitjor es que sembla que no volen veure que per aquest camí ens enfonsem en les enquestes. És un dia trist, com he compartit amb tots aquells que m'han preguntat, pel PSC, però també per Catalunya. El PSC no pot estar en les votacions sobre les relacions Catalunya i Espanya amb Ciutadans i el PP, em sento molt més representat per la Marina Geli, la Núria Ventura i  en Joan Ignasi Elena, també pels companys que han treballat intensament perquè aquesta fractura al PSC no es produís, i els que han hagut de fer sacrificis en el procés.

Adjunto el document al qual m'he adherit junt amb companys com l'Antoni Castells, la Pia Bosch, en Joan Majó, en Quim Nadal, en Joan Manel del Pozo o la Montse Tura per dir-ne alguns dels més coneguts, però on també estan companys més joves però amb molts anys a l'esquena de militància com la Laia Bonet, en Carles Rivera, en Roger Casero, la Jordina Freixeent, en Ramon Roque o l'Oscar Aparicio.

Crida socialista pel referèndum
Els signants volem expressar el nostre suport als diputats socialistes que en la històrica votació que ha tingut lloc avui al Parlament de Catalunya s’han situat junt amb aquells altres diputats favorables a la celebració d’un referèndum i a aquells que s’han negat a votar en contra del seu compromís electoral. Ho fem des d‘una convicció que es suporta en tres pilars: que l’esgotament del pacte constitucional fa del tot necessari revisar les relacions entre Catalunya i l’Estat; que l’opció de la independència pot ser una sortida però no necessariament l’única possible a la crisi actual; i que oposar-se a la possibilitat de que el poble de Catalunya es pugui pronunciar en un o altre sentit, és una postura inacceptable i antidemocràtica. A partir d’aquest posicionament, ens  sentim en la necessitat d’afegir el següent:

1. La crisi del pacte constitucional de 1978, produïda per la reiterada interpretació restrictiva que se’n va anar fent i que va culminar amb la sentència contra el nou Estatut -pactat en seu parlamentària i referendat pels catalans-, fa inexcusable un referèndum en el qual el poble de Catalunya es pugui pronunciar clarament sobre la seva relació amb Espanya. Aquest és, avui, l’objectiu nacional més immediat, compartit per la gran majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, és a dir, per l’ample ventall que, en la seva extraordinària diversitat política, social, cultural i d’origen, va sumar més de dos terços a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya.
2. Aquest fet condiciona, avui, la política catalana en la seva totalitat, a dreta i esquerra. Perquè es tracta d’un repte nacional, que afecta les constants vitals de la nació catalana, de la seva llengua i la seva cultura, de la seva economia i les seves prestacions socials. I perquè tot projecte de futur, particularment si és un projecte d’esquerres, està greument condicionat per la sortida a la qual s’arribi. S’estableix, doncs, avui, una divisòria ineludible: a una banda, la gran majoria que, en els paràmetres del catalanisme polític, exigeix el referèndum; a l’altra banda, els que s’hi oposen des dels paràmetres de la política espanyola i, en alguns casos, tractant de fer-ne un factor de divisió de la societat civil catalana. El socialisme català, més enllà dels paràmetres que imposa el nacionalisme espanyol, hegemònic a Espanya, creiem que només pot estar al costat de l’opinió central i majoritària del poble de Catalunya.
3. Els socialistes catalans hem de ser on ens pertoca: al primer rengle, com sempre. Hem de treballar amb tothom que propugni la celebració del referèndum, sigui quina sigui la posició que cadascú pugui prendre després pel que fa a la resposta a la consulta. Però també hem de criticar i treballar per evitar les precipitacions i la manca de sentit de la realitat que alguns dels nostres dirigents estan demostrant, i que poden conduir Catalunya, un cop més, a la derrota i a la frustració. Esberlar la unitat d’aquest bloc amb acceleracions injustificades pot resultar molt rendible per als qui les produeixen, però, pot comportar, en el fons, servir els interessos de l’adversari. La màxima unitat és la força més gran de què disposa el nostre poble. I cap patriota, si ho és de veritat, no pot regatejar esforços per garantir-la.
4. Per tot això, invitem tots aquells i totes aquelles que se senten socialistes o que assumeixen el ric i plural llegat del socialisme català, a mantenir-se en favor de la celebració del referèndum i a sumar-se a aquesta crida. Per coherència amb el paper clau del socialisme català en la construcció nacional de Catalunya (resistència en la profunda postguerra, impuls de l’Assemblea de Catalunya contra el franquisme, recuperació de la Generalitat exiliada, articulació de la unitat civil del nostre poble…). Per lleialtat a tots aquells homes i dones que ens han precedit i que han estat grans lluitadors per la justícia i per Catalunya. Per respecte a tota la gent que ha cregut en aquest projecte i hi ha esmerçat la seva generositat i les seves esperances. Pel futur d’un projecte integrat per homes i dones que “som socialistes i som catalanistes per les mateixes raons”, perquè tant el socialisme com la causa nacional de Catalunya, com deia Joan Reventós, formen part del mateix i indestriable combat per la llibertat i per la justícia.
El socialisme català no pot faltar a l’actual cita per Catalunya. Ha d’acudir-hi i en primera posició. I ha de fer-ho des de posicions pròpies, amb l’exigència crítica de sempre, sense caure en seguidismes, siguin de dins o de fora de Catalunya. El PSC no pot faltar-hi. I la resta de forces catalanistes han de fer-ho possible, lluny de tacticismes interessats. Així ho demanem i ho exigim, en nom dels interessos nacionals de Catalunya que creiem interpretar. I invitem tots els que es reconeguin en la nostra posició que no defalleixin, que se sumin a aquesta crida socialista en favor del referèndum. I que es disposin també a treballar, a mitjà termini, pel redreçament de l’espai socialista, per la construcció d’una alternativa catalana d’esquerres, capaç de donar la resposta deguda a l’actual involució democràtica, econòmica i social, i de posar Catalunya a l’avançada de la lluita per la llibertat, la justícia i el progrés.

Barcelona, 16 de gener de 2014