1 de gener de 2017

10 lectures del 2016

1. Pureza. Jonathan Franzen. Ediciones Salamandra (2015)
2. Moby Dick. Herman Melville. Ediciones Valdemar (2011, edició original 1851)
3. Limónov. Emmanuel Carrère. Editorial Anagrama (2015, edició original 2011)
4. Alguien voló sobre el nido del cuco. Ken Kesey. Editorial Anagrama (1987, edició original 1962)
5. El cronista d’esports. Richard Ford. Editorial Columna (2015, edició original 1987)
6. Mi vida como hombre. Philip Roth. Editorial De bolsillo (2012, edició original 1974)
7. Morir a la primavera. Ralf Rothmann. L’altra editorial (2016, edició original 2015)
8. Ponche de ácido lisérgico. Tom Wolfe. Anagrama (1997, edició original 1968)
9. Manual per a dones de fer feines. Lucia Berlin. L’altra editorial (2016, edicions originals 1977-1999)
10. Autobiografia. Bertrand Russell. Editorial Edhasa (1990, edició original 1967)



Aquest 2016 el vaig començar amb Franzen i és el llibre que realment més he gaudit. Una bona historia explicada amb les habilitats ja conegudes de l’autor de Les correccions i Llibertat, probablement no tan aconseguit com aquest darrer però amb personatges molt ben definits i atractius, que transiten per una historia que enganxa i que sobretot sap fer encaixar totes les peces a mesura que s’acosta al final. Una novel·la que és capaç de parlar dels canvis recents que sacsegen al món post-wikileaks de la mà d’una jove universitària idealista o traslladar-te a la repressió comunista de l’RDA i la caiguda del mur de Berlin, tot sense que res grinyoli. Un llibre que s’acaba sense adonar-te i on estan equilibrades les reflexions sobre les dinàmiques del món d’avui en tot allò que ens és col·lectiu, sense renunciar a les histories personals, als secrets amagats i les decisions individuals que fan avançar el relat.

Ara bé, dir que és el que més m’ha agradat no amaga la potència i l’impacte de Moby Dick de Melville com a lector. Hi ha llibres dels quals pots recordar un abans i un després, i la gran historia de la Balena blanca i del capità Ajab està entre aquests. Potser d’aquí uns anys confondré un llibre de Franzen per un altre, però no passarà el mateix amb aquesta historia que deixa empremta i et transporta al Pequod com un mariner més carregat de coneixement de les pràctiques baleneres gràcies al guiatge d’Ismael, a gaudir amb una certa estupefacció dels detalls més nimis explicats amb tot luxe de detalls sobre els catxalots i la seva caça, fins a extrems impensables. Sense el viatge d’aquest estiu a Islàndia on les balenes són tan presents de ben segur que no hauria llegit un dels grans llibres pendents, del qual t’acabes preguntant com pot funcionar com a artefacte literari amb capítols i capítols dedicats a aspectes a priori allunyats de l’acció principal de la novel·la i que altres escriptors no tractarien ni com a nota a peu de pàgina. Tot el simbolisme del llibre et fa acabar pensant que qualsevol excusa serveix per explicar el particular món de l’autor i el Leviatan és l’objecte de fascinació que ens conduirà a reflexions sobre la naturalesa indòmita i salvatge, la futilitat de la venjança i els grans propòsits que condueixen a la frustració de tota una vida. És en els detalls on queda encapsulada tota la grandesa del llibre tot i que en algun moment et desesperis quan t’expliquen la balena com a plat culinari o l’enèsim estri imprescindible per a la seva caça. L’edició de Valdemar és preciosa, plena de il·lustracions de Rockwell Kent.

El Limónov de Carrère és la historia d’una vida fascinant i un personatge irrepetible que realment et fa dubtar que pugui ser real així explicada. L’autor té una gran habilitat en teixir i lligar la seva trajectòria d’una manera novel·lesca. Et quedes amb la sensació que és el resultat d’un treball d’artesà que ha polit i refinat les novel·les ja publicades del propi Limónov i  per convertir-ho en una mena de recopilació dels seus millors moments, i que avança desde la URSS a Nova York, de París a la guerra dels Balcans amb total fluïdesa.

Ford i Roth són dos autors, especialment del segon, que admiro i que no hi ha novel·la que no en tingui un bon record. El cronista d’esports era un llibre pendent de fa temps que relata perfectament la crisi existencial que pateix Frank Bascombe després de la pèrdua del fill i el fracàs del seu matrimoni amb els intents fallits –majoritàriament- per retrobar l’equilibri vital perdut. Roth A la meva vida com a home juga entre el que és realitat i ficció, probablement com no havia fet en cap altre llibre amb tanta habilitat (potser a excepció de La contravida) entre la primera part que anomena Ficcions útils i la segona, La meva veritable historia que protagonitza un escriptor que ha escrit la primera part. On acaba i comença cadascuna, així com la vida real de Roth, és com sempre part del plaer de llegir a l’autor que -en la meva opinió- millor sap traslladar l’autenticitat dels seus personatges en un to de confessionari de vegades i d’autoengany en d’altres però sempre de manera apassionant.

Lucia Berlin està en totes les llistes d’èxits de l’any, té alguns contes genials, especialment m’ha agradat el que dóna nom al llibre, però també com a qualsevol recopilació de contes és irregular, i sincerament alguns m’han avorrit i d’altres en canvi m’han semblat que són perfectament assimilables amb altres grans contistes americans. Precisament d’un dels autors amb els que fan més comparacions és Carver, dels qual vaig llegir també els darrers cinc contes publicats, Si me necesitas, llámame on també el que dóna nom al llibre és una meravella. Els llibres de contes sempre tenen la dificultat en ser valorats ja que hauries de fer una llista pròpia de cadascun dels que en formen part individualment per fer una bona comparativa.

El llibre de Kesey i el de Tom Wolfe estan íntimament lligats i no hauria llegit un sense l'altre. La historia de Wolfe resseguint de manera detallada el viatge amb els bromistes que acompanyen Ken Kesey carregats de LSD conduits per l’autobús amb Neal Cassady per l’Amèrica dels seixanta em va portar a la novel·la més coneguda de l’escriptor. Kesey mostra la batalla entre la llibertat i el control, entre una nova societat que vol néixer amb nous valors i el sistema repressiu representat per l’hospital psiquiàtric. D'aquest plantejament relativament simple, emergeixen personatges carismàtics i una història que va creixent a mesura que passen les pàgines. Tots dos m’han fet venir més ganes de llegir més llibres dels autors.

Morir a la primavera ha estat una lectura intensa, i sembla mentida que una historia tan potent no hagués estat escrita abans per l’autor ja que explica les viscituds del seu pare durant la segona guerra mundial i et desperta una enorme compassió sobre els innocents en qualsevol guerra, dels que moren i dels que viuen amb tot el pes dels morts per a la resta de la seva vida. 

Finalment vaig passar-m’ho molt bé amb l’autobiografia de Bertrand Russell, del qual havia llegit molts llibres fa anys i que té un principi esplèndid sobre les motivacions de la seva vida, és un personatge irrepetible i un dels meus pensadors de capçalera.

He llegit més bons llibres aquest any però triar implica deixar d’altres fora de la llista, Hablemos de langostas de Foster Wallace que pateix del mateix mal que totes les recopilacions i es que no tot DFW pot brillar igual al parlar de campanyes electorals, del festival de la llagosta de Maine o el món de la pornografia. Potser m’ha decebut una mica perquè no em sembla a l’alçada de Algo supuestamente divertido que no volveré a hacer o si més no, no l’he trobat tan divertit com aquell. Em vaig comprar també l’edició de L’aigua és això que ja havia llegit per internet, és sensacional i si no ho heu fet llegiu-lo, ens descobreix noves idees a cada lectura i és una de les millors reflexions sobre l’empatia i de com ens relacionem amb el món que es poden trobar, tot això contingut en un breu  discurs destinat a joves graduats universitaris. Adiós, hasta mañana de William Maxwell és una molt bona novel·la curta en les sempre acurades edicions dels Libros del Asteroide. També he llegit Goodbye Columbus primera novel·la de Roth, on encara no s’han desplegat totes les qualitats de l’escriptor però on ja es dibuixen molts dels temes recurrents en la seva trajectòria posterior, quelcom similar m’ha passat amb els contes de joventut de Un lento aprendizaje de Thomas Pynchon, estan bé però lluny del que havia llegit abans de l’escriptor. Vaig llegir el 13,99€ de Beigbeder, una lectura  aprofitant que el tenia a mà per casa i que teòricament vol ser molt provocadora, però sincerament no passa d’aquí. També Eros y psique d’Apuleyo en l’edició d’Atalanta, que com molts altres clàssics i mites  que han arribat fins avui tenim interioritzats però que mai havia llegit.

Finalment quatre llibres de música, el sensacional Mystery Train de Greil Marcus amb un espectacular capítol dedicat a The Band i un divertidíssim sobre Harmonica Frank. Un llibre de l’any 1975 amb una potència inusual que ha influït de ben segur a la manera d’escriure sobre música com cap altre. Arribem a tres biografies, la de Levon Helm, This wheel’s on fire que podria donar molt més de si però que et permet interioritzar en com va viure en primera persona el bateria i cantant de The Band moments transcendentals del rock acompanyant Bob Dylan, els primers discs o la formació inicial dels Hawks, i també el canvi que van patir pocs anys més tard, les crisis, les rivalitats, l’amistat i la camaraderia d’una de les millors bandes de rock de la historia. Serà divertit llegir aviat la biografia de Robbie Robertson que s’acaba de publicar per comparar. També he llegit el Born to run de Bruce Springsteen que reconec que em feia mandra després d’haver llegit la que ja havia escrit Peter Ames Carlin. La primera part amb diferència és la millor, ara bé un excés de bonrollisme i un abús de la poètica que en les cançons s’emmotllen tan bé però que en una autobiografia poden acabar essent carregoses fa que m’hagi deixat una sensació agredolça. En tot cas, Bruce està en el meu top particular de músics i per tant m’interessa el que diu, com ho diu i que li passava pel cap en els moments clau de la seva carrera, potser també és cert que si t’agrada molt un músic també n’esperes més. Finalment l’autobiografia de l’Elvis Costello Música infiel y tinta invisible li passa just el contrari, musicalment m’interessa molt menys que Bruce però té l’enorme virtut de combinar ironia, anècdotes, emoció i amor per la música en cada pàgina amb gran habilitat. Està a més molt ben escrita, i utilitza flashbacks d’una manera molt intel·ligent i sense que et perdis fins i tot per a lectors poc coneixedors de l’obra, evolució, vida i miracles del músic. No incloc com altres anys llibres relacionats amb management o assajos polítics, recopil·lacions d'articles i altres lectures.

El 2017 comença amb molts llibres ja comprats i esperant per a ser llegits, els darrers Roth que em falten, Bellow, Ford, Carver, Kundera o algun regal  com Ben Brooks. També a l'expectativa dels llibres que s’han de publicar al 2017 d’autors als quals mai fallo com el de Paul Auster o Vila-Matas.