20 de desembre de 2014

Ple del 15 de desembre a l'Ajuntament de Girona



Aquesta va ser la meva intervenció en el passat ple del 15 de desembre quan vam passar de regidors del PSC a regidors no adscrits junt amb en Quim Bonaventura, l'Amelia Barbero, l'Àngel Quintana i la Pia Bosch que encapçalava la llista l'any 2011 i després d'haver rebut el suport de 21 ex-regidors del PSC a l'Ajuntament de Girona, entre els quals en Quim Nadal, l'Anna Pagans i en Joan Manel del Pozo. Un dia trist per molts motius, un fracàs col·lectiu de ben segur:


Deixar la militància del PSC després de 18 anys ha estat una decisió dolorosa i complicada. He ajudat i participat en un projecte col·lectiu durant molts anys com a militant de base i des del treball orgànic; també en les candidatures de l’Anna Pagans des d’un segon pla; en el govern tripartit a la Conselleria d’Economia i finances amb l’Antoni Castells i aquests darrers 3 anys i mig com a regidor de la meva ciutat. I em segueixo sentint socialdemòcrata i catalanista com el primer dia. En aquest sentit res ha canviat. Vaig militar en un partit on em sentia reflectit per l’empremta d’en Josep Pallach ben present a les comarques gironines, en la feina feta a Girona pels governs d’en Quim Nadal, en el procés il·lusionant que va representar en Pasqual Maragall. Aquest era el meu PSC, i la via gironina potser la més transversal i plural, com la millor manera en que es podia vertebrar un catalanisme inclusiu. Crec així mateix que el poble de Catalunya ha de poder decidir de manera sobirana sobre el seu futur, i crec que el PSC no només ho havia de dir de paraula, havia de participar activament en el procés i des de l’estricta obediència catalana, essent crític quan no es fessin bé les coses, però liderant el canvi si realment creia en el dret a decidir. En els darrers mesos el PSC s’ha anat allunyant del posicionament de molts dels seus votants i de càrrecs municipals en el procés nacional i com sabeu hem votat sovint diferent de la posició del partit a nivell més orgànic. És una situació que feia difícilment sostenible seguir com fins ara.

Ens hauria agradat seguir treballant com un sol grup com així vam proposar, tal i com s’ha fet al Parlament de Catalunya en una situació similar. Pactant una dinàmica de funcionament nova si calia. Aquesta opció de diàleg no ha estat possible, el partit ens expulsa del grup municipal socialista de l’Ajuntament. Tots nosaltres vam participar activament en una candidatura, tots set regidors, en un programa al qual serem fidels per respecte als ciutadans. En vam ser autors del mateix, jo el vaig coordinar i m’hi sento plenament identificat amb tot el que hi està escrit. Seguirem actuant com fins ara, tenint ben present aquell programa i seguirem fent d’oposició responsable. Una oposició crítica amb el govern quan ha calgut, però fent possibles molts dels avenços de la ciutat. No repassaré la llista però crec que en les àrees que he treballat sempre he intentat trobar espais de diàleg i d’acord en benefici dels ciutadans. Plans com els d’ocupació juvenil, en mocions per impulsar temes com un pla per la pobresa energètica o el Girona actua, aportant la nostra visió constructiva a àrees com la de promoció econòmica en la seva futura agència o el Parc científic, en àrees com les de medi ambient o en urbanisme on hem fet possible que el govern trobés suports i milloréssim les posicions inicials.

Sempre he cregut que la funció dels electes és treballar perquè la institució sigui millor que quan hi vam començar. La institució ens sobreviu i ens acull, els governs són bons si fan millors, més fortes i més grans les institucions. Personalment crec que el llegat dels trenta anys que ens precedeixen és un gran actiu i una gran responsabilitat, i intentaré donar continuïtat institucional treballant per deixar una millor ciutat i institució l’any 2015 als que ens succeiran, fins allà on modestament pugui ajudar des del nostre paper d’oposició, i és el que seguiré fent aquests pocs sis mesos que queden de legislatura. Fidelitat al programa i als votants, i màxim respecte a la institució i la ciutat. Aquestes continuaran essent la guia en les meves actuacions. 

12 de desembre de 2014

Allunyant-nos de l’excel·lència innovadora



Allunyant-nos de l’excel·lència innovadora
Girona Empresarial. Número 31. Octubre-Desembre 2014


El passat juliol es va publicar el darrer informe COTEC sobre la situació de la innovació a Espanya confirmant una tendència preocupant. En primer lloc la baixada de la inversió en R+D sobre el PIB de manera que Espanya es queda en l’1,30% i Catalunya en l’1,51%, des del 1,36% i l’1,56% respectivament de l’any anterior, mentre que CCAA com el País Basc segueixen creixent any rere any fins a arribar al 2,19%. Perquè ens fem una idea del que representa cal pensar que països com Japó o Alemanya estan invertint de l’ordre del 3%, alguns països líders com Corea o els països nòrdics més del 4% i que la mitjana europea és del 1,97%. De fet Espanya té un greu problema de competitivitat, com constaten l’Institute for Management Development o el Fòrum Econòmic Mundial que ens ubiquen en llocs poc destacats, el 45 i el 35 respectivament, en part, per la nostra feblesa en  els indicadors d’innovació.



Un altre element  a revisar és l’estructura d’aquesta inversió. Si fa 10 anys a Catalunya gairebé el 70% de la inversió era empresarial – en línia amb el que tenen els països més desenvolupats- en poc temps el nostre model s’ha anat assemblant cada vegada més al model espanyol amb més pes de les administracions públiques i universitats i menys de l’empresa, fins arribar a l’actual 56,2% d’inversió empresarial. És en aquest sentit que cal fer una reflexió per conduir cada vegada més recursos addicionals cap a projectes empresarials innovadors, posant en marxa nous programes per consolidar consorcis empresarials amb el suport de l’administració que permetin activar l’R+D ex-novo, aquella que l’empresa no faria (per risc o per manca de dimensió), però que amb un determinat incentiu durà a terme. Conformar-se amb el suport a petits projectes d’innovació que només substitueixen possible inversió privada per pública no és la resposta. Cal tornar a engegar projectes transformadors d’entre 1-2 M€ en consorcis de pimes, grans empreses i oferta tecnològica. L’alternativa és la reducció lenta però constant de la inversió en R+D i la pèrdua de centralitat de l’economia productiva en l’aposta per la innovació.

8 de desembre de 2014

Temps de canvis

Com probablement molts sabeu fa una setmana vaig deixar de militar al PSC. Ha estat una decisió difícil, gens agradable de prendre i que considero un fracàs col·lectiu. Als amics i companys que hi deixo els desitjo sincerament el millor en el futur; algunes de les trucades d’aquests dies han estat tristes perquè deixar un projecte compartit amb persones amb les que hi has esmerçat temps i esforços, has celebrat moments d’alegria i compartit moments tristos sempre et situa a un nivell més enllà del polític, i més proper al personal. Portava 18 anys afiliat al PSC i en tinc 36, mitja vida doncs i no de manera metafòrica. No tots entenen la decisió i els agraeixo la sinceritat. Alguns comprenen bé els motius, però els ha entristit l’explicitació d’una realitat que en el fons ja coneixien. Aquells que van passar pel mateix fa uns mesos o pocs anys saben bé que trencar aquest lligam no és fàcil, i he valorat el seu suport. Alguns dels que marxem potser sentim un cert alleugeriment, però en cap cas una alegria desfermada. Una decisió complicada, però que considero la més coherent i honesta que podia prendre.

El PSC que integrava les diverses tradicions socialistes de Catalunya cada vegada s’ha allunyat més de la seva pròpia pluralitat interna. Aquests dies he estat fullejant els documents aprovats en el seu congrés constituent de l’1 de novembre de 1976, que mostren un partit amb un ventall molt ampli de posicions, algunes superades pels canvis dels temps i que provoquen un cert somriure. Ara bé, llegir l’apartat sobre l’estratègia nacional plena de referències al dret d’autodeterminació és un exercici interessant, i serveix per adonar-se fins a quin punt predominava l’element diferencial amb el PSOE i com s’ha anat desdibuixant. El període de direcció d’en Pere Navarro i Miquel Iceta crec que serà recordat com un cúmul de decisions que han fet perdre al PSC la seva centralitat i transversalitat. Tampoc a Girona s’ha sabut trobar una via pròpia, independent i més plural com havia sabut fer en Quim Nadal durant tants anys aixoplugant moltes sensibilitats diverses en un mateix projecte.

Els que m’heu seguit ja sabeu que estic a favor de que els catalans ens puguem   expressar en una consulta i avui votaria sí a un procés d’independència, com a millor via per teixir una nova relació bilateral entre Catalunya i Espanya i com a opció davant l’immobilisme dels partits espanyols. Arribar a un punt on la decisió només pugui ser, o bé una relació d’igual a igual, o marxar. Si no fos possible cap altra opció, prefereixo la independència al manteniment del statu quo que avui ens ofereix Espanya. Les grans diferències amb el plantejament actual del PSC en aquesta qüestió, els intents successius i fracassats per canviar el partit des de dintre i la incapacitat de gestionar la pluralitat interna al partit m’han portat a deixar el PSC. Cada vegada que hi hagut una cruïlla en el procés nacional el partit ha triat una posició allunyada de les meves conviccions que m’ha fet pensar que la situació era insostenible. A l’Ajuntament de Girona hem votat sempre seguint les nostres conviccions, fet que ens ha dut a votar diferent de la posició al Parlament de Catalunya de la majoria de diputats del PSC. D’un partit de progrés cal esperar lideratge en les propostes que posa en el seu programa, en cap cas seguidisme acrític; però fins ara sembla que el gran anhel de la direcció és el fracàs del procés i fiar-ho tot a una possible recuperació de la marca PSOE. Participar junt a associacions com Societat civil en actes és només una mostra del clar biaix que domina actualment el partit. Confiar en la reforma constitucional que indefectiblement necessita del PP és poc creïble, i tampoc els missatges de la proposta del PSOE a Granada crec que resultin reconfortants per una gran part de la societat catalana amb qui m’hi sento reflectit.

Ara bé, hi ha un element més que en el meu cas crec important: la incapacitat de promoure el canvi intern. Els partits, tot i que jo només pugui parlar del PSC, pateixen una verticalització i una endogàmia que posa traves a qualsevol procés de refundació i reinvenció. Congressos controlats per càrrecs que majoritàriament viuen de la política i que busquen la perpetuació permanent, males praxis per, des dels càrrecs orgànics, empetitir les decisions institucionals i la lliure capacitat de decidir dels electes, la nul·la crítica als propis imputats i als casos de corrupció o les tàctiques de curta volada de premis i suport als fidels a determinades idees afins a la direcció i el càstig als que expressin pensaments més heterogenis, són part del que molt bé explicava l’Arseni Gibert en un llibre recent. Aquest punt és cabdal, perquè és el que em porta a pensar que el motiu principal de discrepància és difícilment reversible mitjançant els mecanismes interns.


Després d’aquesta reflexió interna, no individual si no col·lectiva i presa amb d’altres companys d’arreu de Catalunya i Girona, crec que el més adequat era donar-me de baixa del PSC. 15 ex-regidors del PSC dels darrers 3 mandats municipals han deixat la militància per diversos motius. Alguns dels que segueixen ho fan des de posicions crítiques. No és un fet casual, ni basat en personalismes; caldria que alguns dirigents orgànics es miressin al mirall i fessin un cert auto diagnòstic. Junt amb d’altres companys participaré en MES, Moviment d’Esquerres per una opció socialdemòcrata i d’obediència estrictament catalana. Un nou inici, que és difícil de dir on portarà, però que en tot cas resulta avui més confortable per les pròpies conviccions i més esperançador.