8 de novembre de 2014

Perquè demà 9 de novembre aniré a votar i votaré pel doble Sí.


Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona
La meva interpretació del federalisme és basa la unió en llibertat, no es tracta doncs d’acceptar o no una proposta o concessió de l’Estat espanyol de major autonomia com aspiren els defensors a ultrança de la tercera via, sinó que des de la total i plena sobirania política de Catalunya fixar lliurement – d’igual a igual- la naturalesa del pacte amb la resta d’Espanya. Avui any 2014 sembla evident que els diversos intents realitzats des de Catalunya per un nou pacte, per un nou acord entre Espanya i Catalunya amb el diàleg per endavant han fracassat.  El darrer intent i més ambiciós, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya  liderat pel president Pasqual Maragall va rebre com a resposta el ribot, l’agressivitat manifesta del PP, la sentència duríssima del Tribunal Constitucional i la indiferència política amb copets a l’esquena del socialisme espanyol. D’ençà de la manifestació del 10 de juliol de 2010 i la manca de resposta i diàleg del govern espanyol, el sentiment en uns, la necessitat en d’altres ha portat a una demanda compartida de la majoria dels catalans en poder expressar en les urnes un posicionament sobre la relació que volem entre Catalunya i Espanya.

És amb aquests antecedents que cal entendre que molts que no consideràvem necessària aquesta votació fa uns anys, avui ens sembla imprescindible per conèixer l’opinió dels catalans com a màxima expressió democràtica. Som molts també els que pensem que per poder generar una reacció de canvi en el status quo, de construcció d’un nou país i una nova relació de Catalunya amb Espanya i Europa caldrà votar a favor del doble Sí. No pas per una convicció nacionalista, ni per una pretesa voluntat diferenciadora amb la resta d’Espanya, ni tan sols per creure que el nou país serà un canvi de paradigma absolut o que el país viurà uns anys d’abundància i felicitat com prediquen alguns. De fet penso que alguns exercicis fets des del voluntarisme i la bona fe, probablement no ajudin a donar els arguments adequats del canvi que ens cal. Estic convençut que seran anys complicats i amb tensions creixents, i que caldria molt més que una majoria del Sí per impulsar un canvi regeneracionista en el nostre país. Ara bé, és imprescindible un Sí majoritari per iniciar el procés del canvi, de teixir una relació de respecte a la sobirania de Catalunya, d’intensificar la llibertat amb la que actuar en aspectes clau com la cultura, la llengua, l’economia, l’educació i la justícia per dir-ne alguns de ben evidents que es troben en clara recessió en l’actual relació de forces, en les quals escoltant alguns ministres sembla que Catalunya hagi d’acceptar les almoines i les lliçons morals de la política espanyola com si vivíssim en el millor dels mons possibles. La votació és la millor resposta a les provocacions d’importants representants del PSOE i el PP que arriben a negar fins i tot que Catalunya sigui una nació.

En un pla teòric, la relació bilateral Espanya-Catalunya, amb competències exclusives dels catalans en alguns àmbits cabdals, i la compartició des de la llibertat d’altres, seria la solució més integradora, aquella que permetria que els diversos sentiments de pertinença existents a Catalunya s’acomodessin millor, que el respecte i la sobirania de Catalunya no es veiessin amenaçats a cop de decret del partit de torn, que es pogués crear una nova relació basada en la confiança i la llibertat i en la qual probablement una diversitat de matisos de molts ciutadans que avui dubten es podrien sentir més ben representats. Un nou acord entre les parts d’igual a igual des de la llibertat. Aquesta opció avui és inviable, o si més no impossible d’assolir sense una gran demostració de la voluntat dels catalans a favor del sí i en gran part és per la manca de diàleg, i també de credibilitat del PP i el PSOE. I fins i tot així, és difícil creure que els vells partits espanyols estarien a l’alçada tot i el possible clam del poble de Catalunya. He perdut totalment la confiança en els màxims representants d’aquests partits per oferir una resposta a l’alçada de les necessitats del país.

Sincerament, no m’entusiasma la pregunta de la manera com es planteja, crec que es va cometre un error greu fa dos anys quan CiU va pactar govern per consulta amb ERC, quan probablement tocava fer un govern d’unitat a favor del dret a decidir i avançar en un govern amb un acord sòlid que fos més que els fràgils pactes de partits que hem patit aquestes darreres setmanes. Ara bé, tinc clara quina és la línia vermella que separa avui el catalanisme polític de les voluntats recentralitzadores i l’unionisme d’esquerres i de dretes, també d’aquells que practiquen un discurs constructiu però que són incapaços de liderar cap acció coherent amb el mateix i que només esperen que el procés sigui un fracàs per millorar les seves migrades expectatives electorals.

És per aquests motius que avui any 2014 i en la vigília del 9 de novembre penso que la resposta que cal donar a la consulta és el doble Sí. No és pas per les ressonàncies històriques o sentimentals del tricentenari, ni per un oportunisme curt-placista o per una transformació nacionalista a cop de bandera en la qual no em sento reflectit. És la simple i sensata reflexió racional que és la única via per desfer el nus en el que avui ens trobem, amb la perspectiva del temps passat i dels intents fallits, de la consciència del present que ens ha tocat viure i pel futur que volem deixar als catalans del demà. Una decisió que crec que ens portarà  a molts federalistes de primera hora, a persones estretament lligades al socialisme català a inclinar-nos pel  vot afirmatiu, per al doble Sí. Potser no serà la darrera estació d’arribada, i és un pas més per a la construcció d’una nova relació de Catalunya a Espanya i Europa que sigui més lliure i millor per totes les parts. Ara bé, aquesta serà la decisió, només i exclusivament, dels ciutadans de Catalunya. Demà aniré a votar a l'Institut Narcís Xifra de Girona, i espero que al final del dia puguem dir que el 9-N ha estat un èxit de participació.