31 de gener de 2014

El Parc, una nova centralitat per a la innovació

El Parc, una nova centralitat per a la innovació. Girona Empresarial. Número 28. Gener-Març 2014

Aquest 2014 farà 10 anys que es van iniciar les primeres construccions del Parc científic i tecnològic de la UdG, un bon moment per fer un cert balanç. En l’actiu evidentment hi ha l’impacte econòmic que generen 150 organitzacions i 1.500 persones: emprenedors, científics i tecnòlegs. Un espai on interactua el món empresarial i investigador i que s’ha convertit en el major pol per a la innovació de les nostres comarques.  És a la vegada un exemple de com diversos agents van saber treballar plegats per crear un projecte ambiciós i ajustat a la dimensió del seu entorn, i en el qual el paper de l’ex-rectora Anna Maria Geli ha estat fonamental. Molts dels passius són símptomes del país que hem viscut en els darrers anys. Fins a 22 parcs es poden comptar a Catalunya,  molts d’ells amb problemes associats al seu finançament, on es barregen errors sistèmics i individuals. En els moments del boom immobiliari s’han construït edificis, no sempre amb prou sentit i amb difícils amortitzacions, que poden posar en risc la seva viabilitat en el marc d’una crisi que cap pla de negoci dels parcs preveia i que han generat importants deutes.



Per experiència professional he pogut veure d’altres projectes de parcs tant a Espanya com a l’estranger. Malauradament en alguns casos eren simples operacions urbanístiques dirigides per Ajuntaments que feien la seva particular versió 2.0 de polígon industrial. En d’altres la recerca o les administracions no deixaven respirar a l’empresa, amb un risc clar de convertir-se en una nova facultat o pitjor, unes noves oficines per a les administracions que contribuïen al projecte. Crec que a Girona aquests dos extrems s’han evitat en gran mesura, i s’ha aconseguit un cert, i fràgil, equilibri entre empresa i universitat pel qual convé vetllar. I el futur? Crec que cal demanar intel·ligència i complicitat a tots els agents territorials. Pensem en la dificultat que tindríem per concentrar una nova activitat d’alt valor afegit a Girona d’aquestes característiques, i treballem per mantenir-la i fer-la el més competitiva possible. 

26 de gener de 2014

10 llibres llegits al 2013


L'any passat vaig fer una llista dels llibres de ficció que més m'havien agradat durant l'any, torno a repetir en aquesta mena de balanç del 2013. He triat les deu novel·les que millors estones m'han fet passar ordenades de més a menys. 

1. Quemar los días. James Salter. Ediciones Salamandra (2010. Edició original 1997)
2. La marca de l'home. Philip Roth. La Magrana (2012. Edició original 2000)
3. Homicidio. David Simon. Principal de los libros (2010. Edició original 2006)
4. Zuckerman encadenado. Philip Roth. Seix Barral (2008. Edicions originals dels quatre llibres sobre Zuckerman que aquí es recopil·len:  1979. 1981. 1983. 1985)
5. Cosas que los nietos deberían saber. Mark Oliver Everett. Biblioteca Blackie books (2012. Edició original 2008)
6. Juego y distracción. James Salter. Ediciones Salamandra (2013. Edició original 1967)
7. Cançons d'amor i de pluja Sergi Pàmies. Quaderns crema (2013)
8. Informe del interior. Paul Auster. Anagrama (2013).
9. Climent. Josep M. Fonalleras. Amsterdam llibres (2013)
10. La subasta del lote 49. Tomas Pynchon. Tusquets editores (2008. Edició original 1965)

Entreteniment o mania obsessiva de fer llistes si preferiu. Tot i que no tots estan entre els deu elegits tinc tendència a la repetició si un autor m'agrada, i indefectiblement tard o d'hora hi tornaré. Aquesta és una limitació clara com a lector que ja accepto, no sóc excessivament innovador sincerament o potser amb el pas dels anys vas afinant la tria donat que el temps disponible es fa més escàs i limitat. En tot cas, d'un cop d'ull a la meva biblioteca pots trobar uns 25 llibres de Paul Auster, una vintena de Philip Roth o tots els publicats de Cormac McCarthy. Si un autor m'agrada poc a poc vaig completant tot el que hagi escrit...En tot cas, torno la llista dels llibres llegits al 2013 entre els quals em resulta molt difícil triar entre els cinc primers i que em semblen tots ells absolutament recomanables.

20 de gener de 2014

I ara què fem?



Molts companys, simpatitzants, amics, familiars, m'han preguntat aquests dies arran de la votació de la setmana passada d'una o altra forma aquesta pregunta en relació al PSC. I ara què fem?



És una pregunta important, i probablement no té una única resposta. Com explicar als companys que són part de la fundació, de la historia o de les noves esperances del PSC que no hi ha lloc per a ells? Com explicar als que ens van votar a les passades eleccions, que tot i que estem a favor del dret a decidir com vam dir per activa i passiva, a l'actual direcció no li sembla bé demanar la competència per fer un referèndum perquè no s'ha pactat abans amb Madrid? Com explicar als amics que ni comparteixes, ni entens la decisió del teu grup parlamentari i del partit en el qual fa més de quinze anys que hi dediques temps, il·lusions, anhels, records de bons i mals moments i especialment representació en l'Ajuntament de la teva ciutat? Sincerament, no tinc una resposta perquè la pregunta encara avui em genera un sentiment d'incredulitat i una altra pregunta recurrent: I com hi hem arribat fins aquí?

Potser suposava, erròniament, que els lideratges moderns que es defensaven des d'aquest Nou PSC, que feien bandera de les primàries i de l'obertura al partit, tindrien la capacitat de sumar, d'unir i de cercar noves complicitats. En canvi, ens trobem amb formes més pròpies dels partits del passat: tancament, inflexibilitat, amenaces d'expulsions, semblen més pendent de demostrar la força que la raó i amb unes formes, que sincerament no puc fer meves; articles que demanen que marxin companys que són impensables pels que encara creiem que una nova política basada en l'impuls de reformes decidides en les lleis electorals, en transparència dels partits, en la llibertat dels càrrecs electes i que portin a una regeneració dels partits com la única via per reinventar el contracte entre ciutadania i política en un moment d'esgotament.


Hi ha hagut moments que ja m'havien fet perdre part d'una esperança real de canvi: un congrés amb menys representants i més lligat que mai; unes primàries que es van prometre en el congrés, però que no es van liderar tot i les demandes de col·lectius com Ara Primàries -que van ser desateses per la direcció nacional- i finalment arraconades "per manca de temps"; tics autoritaris amb diversos companys que no entenien o compartien determinades decisions de la direcció; nul·la autocrítica després del pitjor resultat electoral del PSC; poca contundència amb companys amb acusacions molt greus en relació a la seva honorabilitat i que afecten plenament l'autoritat moral del partit per criticar a posteriori d'altres partits en situacions - reconeixem-ho- probablement encara més llastimoses en com tracten als presumptes corruptes, etc. Només la votació diferenciada amb el PSOE va ser un punt d'inflexió que em va fer creure que encara podria haver-hi una reacció. 

Ara bé, aquesta setmana ha estat un despropòsit. Aquesta obsessió per demostrar "qui mana" en el PSC a cops d'autoritat i amb poca predisposició a trobar un punt comfortable per la majoria dels seus militants i votants, i pels 5 diputats que més clarament diferien de les posicions d'en Pere Navarro, ens han portat a votar junt amb el PP i C's. Encara no m'ho puc creure. Sembla que el nucli dirigent vol realment acabar amb una part del que ha estat i encara representa el PSC, de convidar-nos a marxar (tot i les veus assenyades i raonades i que no em puc estar de reconèixer com la dels 5 diputats que van signar un article fa uns dies al Periodico, o diversos dirigents de l'executiva nacional, però que definitivament no han estat escoltats). 

Tornem al principi. I ara què fem? 

No vull demanar res a l'actual primer secretari. Estic convençut que tampoc m'escoltaria. Però si que vull demanar als companys que s'han reconegut com a crítics amb la direcció. Als corrents Avancem, Confluència socialista o Agrupament socialista. Als nous dirigents i als històrics. Als tres candidats a les primàries de Barcelona que més clarament han manifestat la seva veu dissident amb les maneres i el fons de la direcció actual. Només els hi demano que deixin -els que encara hi són- la seva presència a l'executiva nacional, perquè no es poden sentir representats per les decisions que s'hi han pres. Que tot seguit anunciïn que conjuntament, tots ells, de moment es consoliden en una sola plataforma. Aquella que unirà a molts socialistes per trobar un nou projecte i un nou candidat per les properes primàries a la Generalitat de Catalunya i un nou primer secretari del PSC. Perquè tot i les veus malintencionades d'alguns, tots han manifestat una i altra vegada que no volen marxar del PSC. Tenim encara una oportunitat. No la perdem en els debats del qui o de quina corrent. Treballem plegats per aquest objectiu. El repte és gran, però no menystinguem la força d'aquells votants que ens van recolzar fa relativament poc i dels molts que han seguit amb nosaltres però cada vegada els hi costa més trobar motius per seguir simpatitzant amb nosaltres. Junts és possible.


18 de gener de 2014

Adhesió a la Crida socialista pel referèndum. 16 de gener de 2014


M'he afegit com molts altres companys i simpatitzants del PSC al suport als 3 diputats que van decidir votar favorablement a la iniciativa parlamentària per demanar la transferència de la competència per fer el referèndum mitjançant l'article 150.2. Comparteixo plenament que cal promoure un referèndum, i que la millor manera és fer-ho de manera acordada i legal, i per tant demanar-ho mitjançant aquesta fórmula crec que compleix aquestes condicions, i em sembla -i és el més important- que és coherent amb el programa amb el qual ens van presentar a les eleccions.

Malauradament el partit ha entrat en una espiral basada en amenaces d'expulsions i cops d'autoritat que diuen molt poc de les formes de l'actual direcció nacional, en declaracions vergonyants per part d'importants càrrecs de l'executiva i que semblen orientades a perdre la transversalitat d'un partit polític on el que ens uneix és precisament un projecte socialdemocrata i catalanista, però amb una pluralitat àmplia, com no pot ser d'una altra manera en un partit amb vocació majoritària i que té molts accents tant en l'eix nacional, com en l'eix esquerra-dreta. M'entristeix el que passa en el meu partit, on fa més de 15 anys que milito, especialment perquè penso que hi ha alguns que prefereixen ser menys però més homogenis, i que no estan escoltant el debat intern en molts dels seus simpatitzants i votants, i els posicionaments de molts dels seus càrrecs públics a nivell municipal. A Girona la majoria de regidors del PSC vam votar a favor d'aquesta mateixa qüestió, com ha passat en tants altres municipis catalans. És encara més trist, si recordem que fa poc dels 10 anys del primer govern tripartit amb en Pasqual Maragall i que en tant poc temps molts dels seus ex-consellers estan signant documents per donar suport a diputats que expressen un posicionament coherent amb allò que ens vam presentar a les passades eleccions i demanar que no expulsin del partit a l'ex-consellera de salut Marina Geli, una alcaldessa com la Núria o el candidat al passat congrés que va obtenir un 25% de suport, en Joan Ignasi Elena. El més greu, es que molts diputats optaven per trobar vies de sortida, i tampoc aquestes veus assenyades del grup parlamentari han estat escoltades com les d'en Jaume Collboni o en Xavier Sabater. És normal que en un partit amb comptats alcaldes en les grans ciutats on es governi amb majoria, com és l'Àngel Ros a Lleida, hagi de dimitir de diputat perquè no pot anar en contra dels seus principis? Com és possible que dues companyes que representen el millor de les noves fornades del PSC com la Laia Bonet i la Rocio Martinez Sempere dimiteixin de l'executiva nacional perquè ja no s'hi senten còmodes? 

Potser el problema es que alguns no s'han adonat que a les passades eleccions autonòmiques es va fer el pitjor resultat electoral de la nostra historia, i no tots n'han extret les conclusions, i el pitjor es que sembla que no volen veure que per aquest camí ens enfonsem en les enquestes. És un dia trist, com he compartit amb tots aquells que m'han preguntat, pel PSC, però també per Catalunya. El PSC no pot estar en les votacions sobre les relacions Catalunya i Espanya amb Ciutadans i el PP, em sento molt més representat per la Marina Geli, la Núria Ventura i  en Joan Ignasi Elena, també pels companys que han treballat intensament perquè aquesta fractura al PSC no es produís, i els que han hagut de fer sacrificis en el procés.

Adjunto el document al qual m'he adherit junt amb companys com l'Antoni Castells, la Pia Bosch, en Joan Majó, en Quim Nadal, en Joan Manel del Pozo o la Montse Tura per dir-ne alguns dels més coneguts, però on també estan companys més joves però amb molts anys a l'esquena de militància com la Laia Bonet, en Carles Rivera, en Roger Casero, la Jordina Freixeent, en Ramon Roque o l'Oscar Aparicio.

Crida socialista pel referèndum
Els signants volem expressar el nostre suport als diputats socialistes que en la històrica votació que ha tingut lloc avui al Parlament de Catalunya s’han situat junt amb aquells altres diputats favorables a la celebració d’un referèndum i a aquells que s’han negat a votar en contra del seu compromís electoral. Ho fem des d‘una convicció que es suporta en tres pilars: que l’esgotament del pacte constitucional fa del tot necessari revisar les relacions entre Catalunya i l’Estat; que l’opció de la independència pot ser una sortida però no necessariament l’única possible a la crisi actual; i que oposar-se a la possibilitat de que el poble de Catalunya es pugui pronunciar en un o altre sentit, és una postura inacceptable i antidemocràtica. A partir d’aquest posicionament, ens  sentim en la necessitat d’afegir el següent:

2 de gener de 2014

Plens municipals a Girona per fer què?

Parafrasejant el llibre de Josep Pallach, Democràcia per fer què? crec que és convenient fer una certa reflexió sobre com han evolucionat en els darrers dos anys els Plens municipals de l’Ajuntament de Girona i quina és la utilitat d’allò que s’hi discuteix. A priori, podria semblar innecessari, però la deriva actual ens hauria de portar a una certa reflexió col·lectiva a tots els grups municipals. De manera creixent els debats tenen menys a veure amb el que són les competències del ple municipal i algunes de les mocions aprovades no tenen cap efecte real. Determinats debats són més propis del Parlament de Catalunya o del Congrés de diputats, i sembla que la seva única missió sigui cercar un titular oportunista o generar confrontacions i tensions partidistes –especialment entre els extrems ideològics- que finalment no tenen gaire raó de ser en el que després es pot regular des del Ple municipal. Aquesta és probablement una conseqüència d’un govern en minoria que no ha buscat en cap moment una aliança estable, però també d’una manera de fer política més centrada en els simbolismes, en l’aparença i les grans declaracions, que no pas en el dia a dia del gironins.

A Girona per exemple hem debatut una moció per tancar de manera immediata i urgent la central nuclear d’Ascó i Vandellòs i que va ser aprovada. Algú dirà que aquest és un tema que afecta als gironins, i té tota la raó, però també compartirà raonablement que no pertoca decidir el futur de les centrals nuclears als 947 Ajuntaments catalans. S’imaginen tots els plenaris municipals debatent sobre com ha de ser el mix energètic de Catalunya i no del de la ciutat? Els convido a escoltar un debat com aquest, i on es podrà comprovar, que ni ens toca, ni estem preparats. La complexitat requereix alguna cosa més que buscar al google quatre dades o repetir els posicionaments previs dels partits en aquest àmbit. Recentment vam debatre una moció per solidaritzar-nos pel tancament del Canal 9 a València. Indubtablement una bona causa, però també podríem preguntar-nos, i perquè no contra l’agressió del català en el  sistema educatiu de les Illes Balears? Potser acabarem debatent al ple de Girona les polítiques de la Troica, del Banc central europeu o del parlament alemany que sense cap dubte incideixen també, i molt, sobre la vida dels soferts gironins?  O perquè no fem mocions per solidaritzar-nos amb tota la resta de causes que incideixen als catalans, espanyols, europeus o en general persones que tenen la desgracia de viure al planeta? Totes les administracions públiques han de debatre de tot i a tot arreu? Són preguntes que ens podríem fer després de seguir uns quants Plens a Girona.