20 de gener de 2014

I ara què fem?



Molts companys, simpatitzants, amics, familiars, m'han preguntat aquests dies arran de la votació de la setmana passada d'una o altra forma aquesta pregunta en relació al PSC. I ara què fem?



És una pregunta important, i probablement no té una única resposta. Com explicar als companys que són part de la fundació, de la historia o de les noves esperances del PSC que no hi ha lloc per a ells? Com explicar als que ens van votar a les passades eleccions, que tot i que estem a favor del dret a decidir com vam dir per activa i passiva, a l'actual direcció no li sembla bé demanar la competència per fer un referèndum perquè no s'ha pactat abans amb Madrid? Com explicar als amics que ni comparteixes, ni entens la decisió del teu grup parlamentari i del partit en el qual fa més de quinze anys que hi dediques temps, il·lusions, anhels, records de bons i mals moments i especialment representació en l'Ajuntament de la teva ciutat? Sincerament, no tinc una resposta perquè la pregunta encara avui em genera un sentiment d'incredulitat i una altra pregunta recurrent: I com hi hem arribat fins aquí?

Potser suposava, erròniament, que els lideratges moderns que es defensaven des d'aquest Nou PSC, que feien bandera de les primàries i de l'obertura al partit, tindrien la capacitat de sumar, d'unir i de cercar noves complicitats. En canvi, ens trobem amb formes més pròpies dels partits del passat: tancament, inflexibilitat, amenaces d'expulsions, semblen més pendent de demostrar la força que la raó i amb unes formes, que sincerament no puc fer meves; articles que demanen que marxin companys que són impensables pels que encara creiem que una nova política basada en l'impuls de reformes decidides en les lleis electorals, en transparència dels partits, en la llibertat dels càrrecs electes i que portin a una regeneració dels partits com la única via per reinventar el contracte entre ciutadania i política en un moment d'esgotament.


Hi ha hagut moments que ja m'havien fet perdre part d'una esperança real de canvi: un congrés amb menys representants i més lligat que mai; unes primàries que es van prometre en el congrés, però que no es van liderar tot i les demandes de col·lectius com Ara Primàries -que van ser desateses per la direcció nacional- i finalment arraconades "per manca de temps"; tics autoritaris amb diversos companys que no entenien o compartien determinades decisions de la direcció; nul·la autocrítica després del pitjor resultat electoral del PSC; poca contundència amb companys amb acusacions molt greus en relació a la seva honorabilitat i que afecten plenament l'autoritat moral del partit per criticar a posteriori d'altres partits en situacions - reconeixem-ho- probablement encara més llastimoses en com tracten als presumptes corruptes, etc. Només la votació diferenciada amb el PSOE va ser un punt d'inflexió que em va fer creure que encara podria haver-hi una reacció. 

Ara bé, aquesta setmana ha estat un despropòsit. Aquesta obsessió per demostrar "qui mana" en el PSC a cops d'autoritat i amb poca predisposició a trobar un punt comfortable per la majoria dels seus militants i votants, i pels 5 diputats que més clarament diferien de les posicions d'en Pere Navarro, ens han portat a votar junt amb el PP i C's. Encara no m'ho puc creure. Sembla que el nucli dirigent vol realment acabar amb una part del que ha estat i encara representa el PSC, de convidar-nos a marxar (tot i les veus assenyades i raonades i que no em puc estar de reconèixer com la dels 5 diputats que van signar un article fa uns dies al Periodico, o diversos dirigents de l'executiva nacional, però que definitivament no han estat escoltats). 

Tornem al principi. I ara què fem? 

No vull demanar res a l'actual primer secretari. Estic convençut que tampoc m'escoltaria. Però si que vull demanar als companys que s'han reconegut com a crítics amb la direcció. Als corrents Avancem, Confluència socialista o Agrupament socialista. Als nous dirigents i als històrics. Als tres candidats a les primàries de Barcelona que més clarament han manifestat la seva veu dissident amb les maneres i el fons de la direcció actual. Només els hi demano que deixin -els que encara hi són- la seva presència a l'executiva nacional, perquè no es poden sentir representats per les decisions que s'hi han pres. Que tot seguit anunciïn que conjuntament, tots ells, de moment es consoliden en una sola plataforma. Aquella que unirà a molts socialistes per trobar un nou projecte i un nou candidat per les properes primàries a la Generalitat de Catalunya i un nou primer secretari del PSC. Perquè tot i les veus malintencionades d'alguns, tots han manifestat una i altra vegada que no volen marxar del PSC. Tenim encara una oportunitat. No la perdem en els debats del qui o de quina corrent. Treballem plegats per aquest objectiu. El repte és gran, però no menystinguem la força d'aquells votants que ens van recolzar fa relativament poc i dels molts que han seguit amb nosaltres però cada vegada els hi costa més trobar motius per seguir simpatitzant amb nosaltres. Junts és possible.