28 d’agost de 2013

Diagnòstic i alternatives a la situació actual del PSC (part I)

Aproximadament deu fer uns 15 anys que milito al PSC, i ja fa un temps que tinc la sensació que el PSC viu els darrers temps en un cert déjà vu, una mena de bucle alimentat sobretot pels propis errors de la direcció nacional però també d’algun error dels  sectors crítics. Tot plegat magnificat, repetit i ampliat per la premsa i els adversaris polítics. Sobre aquests dos darrers hi ha poc a fer, i per tant millor oblidar-se’n, dir avui que el PSC està acabat i desorientat ven, perquè els darrers resultats electorals i enquestes ajuden a donar-hi credibilitat a tan funesta predicció. Probablement seré poc objectiu, però jo estic convençut que una opció socialdemòcrata i catalanista fa més falta que mai a Catalunya,  som un país polaritzat a nivell nacional i enfonsat en una crisi en la que ningú defensa amb garanties i alternatives reals allò que és de tots i on es perden drets i avanços de l’estat de benestar dia rere dia i on sembla haver-hi un interès manifest en parlar de dues Catalunyes enfrontades i separades en funció del seu posicionament en l’àmbit nacional.  Aquest espai, el de l’esquerra catalanista, que havia estat transversal i representat a un milió llarg de votants amb en Pasqual Maragall encara existeix, i el PSC té alguna oportunitat – qui sap, si la darrera- d’intentar recuperar centralitat i capgirar els mals auguris per seguir relligant espais ciutadans que d’altres pretenen enfrontar. Ara bé, es requereix d’una sacsejada que en el passat congrés, en la meva opinió, no es va produir.