21 de juny de 2013

15 cançons de Bob Dylan

El meu particular playlist de Bob Dylan resumit en 15 cançons, de menys a més.

15. Not dark yet (Time out of mind)- 1997
14. I want you (Blonde on blonde)- 1966
13. It ain't me babe (Another side of Bob Dylan) - 1964
12. Simple twist of fate (Blood on the tracks)- 1975
11. If not for you (New morning)- 1970
10. Changing of the guards (Street Legal)-1978
9. License to kill (Infidels)- 1983 (Millor la versió del Real Live de 1984)
8. Like a rolling stone (Highway 61 Revisited)- 1965
7. Lay, lady, lay (Nashville skyline)- 1969
6. Tangled up in blue (Blood on the tracks) - 1975
5. Sara (Desire)- 1976 (Preferible la versió de The bootleg series vol. 5 Bob Dylan 1975: The Rolling thunder revue)
4. I shall be released (The bootleg series vol.1-3: Rare and unreleased 1961-1991)- 1967
3. Knockin'on heaven's door (Pat Garret & Billy the kid BSO)- 1973
2. I'll be your baby toinght (John Wesley Hardling)- 1967
1. Forever young (Planet waves)- 1974

Podeu escoltar-les en aquesa llista de Spotify: 15 DYLAN

8 de juny de 2013

El socialisme i el problema de Catalunya. Rafael Campalans 1923



M'agradaria recomanar la lectura del llibre "Catalanisme i Socialisme. El debat de 1923" i que va obrir un diàleg ben contrastat entre Antoni Fabra i Ribas i Rafael Campalans sobre el catalanisme i quin havia de ser el posicionament dels socialistes en la seva relació amb Espanya. Em semblen especialment interessants moltes de les reflexions de Rafael Campalans entorn a la nació, el catalanisme, el socialisme i les problemàtiques i dubtes d'aquella Catalunya i dels mateixos membres de la USC. Es tracta d'un període clarament en transició cap a un moment històric ple de grans expectatives sobre quin seria el futur de Catalunya i el progrés social dels seus ciutadans, trencat malauradament pocs mesos després amb la dictadura de Primo de Rivera.


Fa uns dies vaig fer alguns tweets -amb la lògica limitació que implica- sobre aquest text de fa 90 anys que sincerament llegit amb ulls d'avui té més actualitat de la que ens podríem pensar a priori. Algunes reflexions podrien ser dutes al debat català i no desentonarien, en tot cas, són ben entenedores i directes, amb afirmacions molt més desacomplexades que els discursos que caracteritzen els posicionaments de la direcció actual del PSC entorn al debat nacional i que ens deixen en terra de ningú. En tot cas, que el debat dins dels socialistes ve de lluny es ben palès en aquest text, per si algú encara tenia dubtes.

Personalment no comparteixo les posicions dels companys que aposten definitivament per un no a la independència com a resposta a aquest procés i que en fan motiu de campanya fins i tot. Crec que és un error, en el sentit que avui la prioritat l'hauríem de trobar en allò que ens hauria d'unir, que no és res més que posar les bases per promoure una votació en les millors condicions possibles de transparència, informació a la ciutadania i si fos possible - repeteixo, si fos possible- de manera legal i acordada amb Espanya. Allò desitjable, és a dir un país prou madur com Canadà o UK, no ha de fer que si no és així que la resposta sigui que cal quedar-nos com estem. Molts ciutadans crec que comparteixen que caldrà pensar opcions i plans alternatius si la negativa a aquesta votació per part del PP i el PSOE és total.

En aquest context, no entenc l'apriorisme en el que s'ha posicionat una part del partit en la defensa d'un No a la independència radical, especialment si la única alternativa possible es quedar-nos com estem a l'espera de temps millors o de canvis substantius dintre del PSOE. Potser la via per federar-se passi primer per tenir una majoria que vulgui trencar la relació actual sense acabar amb tots els ponts futurs, de manera que sapiguem construir en una nova relació d'igual a igual en el futur sobre unes noves bases. Sota la meva perspectiva de militant del PSC que ha defensat i defenso la importància del dret a decidir, que sóc un convençut de la necessitat d'oferir una alternativa real a la rovellada situació Catalunya-Espanya que no troba desencadenants ni en el PP, ni el PSOE per modificar la constitució - o simplement incapaços d'oferir una mínima proposta atractiva per renovar aquesta malmesa relació- i de profund desànim causat per aquella sentència del constitucional, però al qual tampoc entusiasma la idea d'un trencament total amb Espanya, llegir articles com aquests et traslladen un cert déjà vu. Si això fos teoria de jocs, potser el Federalisme és l'opció en què més hi guanyen totes dues parts, però és ben sabut que no tots prendran les decisions més favorables pels interessos de tots, i això sovint condueix a haver de triar entre alternatives que no eren les que preferíem o directament a triar l'opció que és més insatisfactòria per tots! En aquest sentit l'acord bilateral entre iguals és l'opció que podria desencallar aquesta situació, sense caure en el parany de l'acord amb disset comunitats autònomes (el cafè per a tots), ni el trencament definitiu entre Catalunya i Espanya d'una declaració unilateral d'independència, que deixaria una part de la població amb sentiments de pertinença diversos fora de lloc i amb un risc evident que una part  optessin per mantenir la seva nacionalitat únicament espanyola. La votació del referèndum seria en aquest imprescindible perquè una lectura generosa del resultat permetés un nou acord bilateral que fos satisfactori per la majoria de catalans.

M'agradaria penjar algun enllaç on el trobéssiu sencer aquest debat però no l'he trobat, potser en un futur proper ho podrem trobar a la mateixa web de la Fundació Campalans...en tot cas reprodueixo unes petites parts seleccionades i us recomano aquest enllaç sobre la Unió Socialista de Catalunya en el seu 75è aniversari l'any 1999 en un llibre publicat per la Fundació Campalans amb un capítol dedicat a Rafael Campalans on s'explica part d'aquest episodi de l'any 1923 i el diàleg obert entre Antoni Fabra i Ribas i Rafael Campalans:

"Així ens meravella i ens desconcerta l'absoluta coincidència de Fabra Ribas i de Cambó en la interpretació de la doctrina federalista. Per ambdós, ha de ser l'Estat espanyol qui, com una gràcia o una mercè, fixi el grau de llibertat que a Catalunya correspon de gaudir. Nosaltres, els liberals de Catalunya, entenem el federalisme de molt diferent manera. La nostra dignitat d'homes teòricament lliures, repugna d'acceptar cap almoina. No volem que l'Estat espanyol ens doni res ni que ens concedeixi res. Volem la total i plena sobirania política de Catalunya, per a poder fixar llavors lliurement - tractant d'igual a igual- la naturalesa del pacte federatiu a establir amb altres pobles ibèrics i , si és possible amb tots els pobles lliures de la terra. entre el senyor i l'esclau tot pacte seria una ficció; tota pretesa llibertat, un escarni."