Pàgines

26 d’octubre del 2012

Independència i competitivitat


Independència i competitivitat
Article Empresarial Girona nº 23 Octubre-Desembre de 2012

Passada  la manifestació massiva del 11 de setembre en què molts catalans vam participar les converses del que passaria en una Catalunya independent, en tots els àmbits, s’han multiplicat. Potser acabarem parlant sobre si l’aigua de l’aixeta tindrà el mateix gust el dia que siguem independents, i qui sap, potser descobrim que també en això, hi tenim molt a guanyar o perdre en funció de a qui preguntem. En tot cas, el debat és imprescindible, fins i tot saludable per a una societat que pateix diversos malestars concentrats i que projecta tots els seus anhels o pors en una suposada bondat o desgracia d’un possible dia després de la independència. Cal reivindicar un anàlisi profund i seriós, tantes ramificacions, efectes i conseqüències s’han d’abordar amb serenitat, d’una manera raonada i a ser possible el més objectiva que es pugui per portar-nos a prendre una decisió a mig termini per part de tots els catalans. Sumem doncs racionalitat a la vessant estrictament sentimental. Quins estudis o quina comissió encarregada d’aportar-nos objectivitat i un full de ruta serà considerada per tots els extrems com realment equànime? Probablement cap, però en tot cas caldria començar a avaluar amb major rigor el camí i les alternatives amb les respectives avantatges i inconvenients.

Sovint introduïm l’efecte de la independència en les previsions de la competitivitat del país, i donat el moment històric del “tot és possible” m’agradaria creure que potser avui és quan millor podem dibuixar a quin model realment aspirem. Seria desitjable un cert consens entre les majories socials i polítiques sobre què farem amb les universitats, el sistema d’R+D que hem de consolidar, fer créixer i relligar, les respostes davant de l’atur, el greu problema d’una generació de joves que han quedat fora del sistema o la nostra indústria. Demano doncs, que el debat sobre la relació amb Espanya vagi acompanyat  del debat sobre el model de país que volem, per entendre’ns,  si serem Massachusetts o Las Vegas. No fer aquesta reflexió, seria tan imperdonable com preocupar-nos molt sobre quina lliga jugarà el Barça, i no treballar en com la guanyem aquest any o com reforcem la pedrera per trobar el Messi del futur.

4 d’octubre del 2012

MANIFEST UNA ESQUERRA CATALANA, FORTA I MAJORITÀRIA PER UNA CATALUNYA CONSTITUENT


He signat aquest manifest amb d'altres companys i companyes del PSC com a aportació pel debat programàtic que ara s’ha iniciat, una proposta per sumar ciutadans, per debatre idees, per construir des del PSC una alternativa real al moment que ens ha tocat viure. El reprodueixo tot seguit. Podeu adherir-vos-hi, si voleu a “El Guaita”.

MANIFEST UNA ESQUERRA CATALANA, FORTA I MAJORITÀRIA PER UNA CATALUNYA CONSTITUENT

EL POBLE DE CATALUNYA HA PASSAT AL DAVANT
El poble de Catalunya ha passat al davant. Catalunya ha fet el tomb. Els  esdeveniments dels últims deu anys i, en particular, dels dos anys darrers, han accelerat un procés de presa de consciència que ve de molt lluny, directament connectat amb la nostra història col·lectiva, i que ha adquirit una dimensió social activa i majoritària, diversa i inclusiva, profunda i irreversible. La incomprensió, el maltractament reiterat i el rebuig final que han obtingut les propostes presentades pels successius Governs i pel Parlament, han fet que Catalunya transités, de la frustració i la indignació, ala clarai incontestable afirmació de la seva sobirania nacional.
El 10 de juny del 2010, la societat catalana, amb les seves institucions al capdavant i amb la participació de la gran majoria de les seves forces polítiques, s’expressava de forma unitària i potent contra la sentència d’un Tribunal Constitucional partidista, que completava la tasca d’enderroc de la darrera proposta d’entesa formulada des de Catalunya. L’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de Setembre del 2005 ja havia sigut rebaixat i limitat en la seva voluntat de salt qualitatiu, tant pel que fa a l’autogovern com al desenvolupament del potencial federal i plurinacional de la Constitució pactada l’any 1978. Aquella sentència era un “no” a la voluntat d’encaix de la nació catalana en un Estat espanyol que reconegués i fes seu el caràcter plurinacional, pluricultutal i plurilingüístic de la realitat que inclou. S’hi afegiria, encara, la posterior evidència, particularment en l’àmbit del finançament, que l’Estat espanyol ni tant sols respectava allò que havia restat vigent d’aquella proposta malmesa. Això ha reblat el clau i ha decantat definitivament les coses.
Però el més rellevant és que ha estat la pròpia societat catalana, molt més que el conjunt de les seves institucions i forces polítiques, la que ha dit prou, defugint la temptació de refugiar-se en la resignació o en el greuge i la lamentació. Ben al contrari, s’ha posat en marxa, de cap a cap de Catalunya i en la pluralitat del seu ventall social, fins a aixecar una immensa onada d’exigència nacional. La gent, l’Onze de Setembre d’enguany, aquest cop sense convocatòria unitària ni institucional, ha ocupat elcentre de Barcelonai ha desfilat fins al simbòlic Parc de la Ciutadella, avui seu del Parlament.