19 de gener de 2007

10 lectures de l'any 2006

1. Leviatan. Paul Auster. El balancí (2000. Edició original 1992)
2. Momentos estelares de la humanidad. Stefan Zweig. El acantilado (2002. Edició original 1927)
3. Factotum. Charles Bukowski. Anagrama (2006. Edició original 1975)
4. Preguntale al polvo. John Fante. Anagrama (2004. Edició original 1939)
5. Viure al dia. Paul Auster. Edicions 62 (1998. Edició original 1997)
6. Senectud. Italo Svevo. Acantilado (2006. Edició original 1898)
7. Camino de Los Ángeles. John Fante. Anagrama (2002. Edició original 1985)
8. Diario del seductor. Soren Kierkegaard. Losada (2006. Edició original 1843)
9. Vidas mínimas. Pierre Michon. Anagrama (2002. Edició original 1984)
10. Brooklyn Follies. Paul Auster. Anagrama (2006)

1 de gener de 2007

El desenvolupament de sistemes locals d’innovació

El desenvolupament de sistemes locals d’innovació
Article publicat a la revista de la Fundació Eduard Soler de Ripoll l'any 2007
En la conferència internacional de l’associació de Parcs Científics i Tecnològics realitzada recentment, el reconegut expert Bengt-Åke Lundvall va centrar la seva intervenció en el rol positiu que tenen els parcs tecnològics en la consolidació de “sistemes nacionals de creativitat” en el sí del territori. Més enllà del paper que puguin jugar els parcs com a node d’un sistema on es concentren empreses, universitats, centres tecnològics, emprenedors i administració, considero que una idea sobre la qual convé estar amatent és la capacitat dels territoris de desenvolupar els seus propis sistemes locals que afavoreixin la innovació i la creativitat, i que a la vegada capitalitzin aquest benefici de nou en el territori. Habitualment es defineix un sistema com un conjunt d’agents interdependents o amb potencials vincles entre ells i amb objectius fins a cert punt coincidents, en el cas que ens interessa, els agents pretenen incrementar la seva capacitat conjunta d’innovar.

Intentaré resumir alguns dels instruments que entenc com a necessaris per aconseguir un sistema local d’innovació més competitiu. En primer lloc, qualsevol procés d’innovació sempre va precedit d’un esforç creatiu; conseqüentment, qualsevol sistema d’innovació, i la majoria d’organitzacions que el configuren, haurien de tenir entre les seves prioritats atraure talent i persones creatives, ajudar al seu desenvolupament i contribuir a que aquesta creativitat es materialitzi en progrés econòmic, en novetats amb èxit en el mercat. Els individus amb talent són un recurs escàs, i per tant, valuós; pel qual competeixen totes les regions. Busquem un exemple proper, com és el cas de Gers, es tracta d’una de les zones més rurals al nord-oest de França i també una de les que més ha invertit en connexió d’alta velocitat, ha desenvolupat un programa per atraure emprenedors que busquen una combinació de tranquil•litat i proximitat amb la natura, conjuntament amb excel•lents infraestructures de comunicació. En poc temps i mitjançant un conjunt d’incentius han atret a més de 100 microempreses, la majoria autònoms especialitzats en TIC.

En segon lloc, un sistema local d’innovació ha de reforçar la competitivitat de les empreses existents. Es pot dinamitzar individualment, mitjançant eines de reflexió estratègica que permetin incrementar la proposta de valor del seu model de negoci. I també conjuntament, mitjançant iniciatives de reforçament dels clústers als quals pertanyen; la participació en projectes conjunts entre diverses empreses compartint el risc en determinades inversions clau o per obtenir la suficient massa crítica, i les nombroses relacions teixides entre agents del sistema, esdevenen exemples nítids de les avantatges d’implicar diverses empreses en objectius compartits per tot un clúster. El treball recentment realitzat amb el metall-mecànic del Ripollès, més enllà dels beneficis individuals a cadascun dels agents participants, ha contribuït a reforçar uns lligams amb projectes orientats a grups d’empreses que poden multiplicar els seus beneficis i transferir-se oportunitats en el futur, molt més del que n’obtindrien individualment.

La presència d’agents que tinguin un efecte tractor sobre el sistema i que multipliquin les sinèrgies és, al meu entendre, un altre aspecte imprescindible. Cada territori utilitza en benefici propi els recursos i capacitats diferencials que té. Si fa uns anys les grans empreses industrials afavorien la concentració de directius, enginyers i en definitiva gent talentosa en determinats punts del mapa, a dia d’avui, també les Universitats, els Centres Tecnològics i múltiples petites empreses intensives en tecnologia i molt innovadores poden generar un efecte similar i amb un risc més diversificat. En la meva opinió aquest efecte multiplicador del talent és el major desencadenant del creixement econòmic.

Els anys vuitanta van ser moments de creació d’una oferta científico-tecnològica forta i potent: universitats i centres d’investigació són el principal actiu heretat d’aquell moment. Als noranta la principal preocupació era connectar tot el coneixement generat amb la realitat empresarial. Els centres tecnològics i les oficines d’investigació i transferència de coneixement van ser els principals protagonistes. Avui, en la meva opinió, el principal repte es troba en el desenvolupament de sistemes locals d’innovació, pels quals és necessari dissenyar programes per atraure talent, reforçar la competitivitat de les empreses i dels clústers d’aquell territori, aprofitar la capacitat tractora de determinats agents, així com la creació de xarxes i espais que afavoreixin un punt de trobada entre l’oferta i la demanda tecnològica i on es concentrin serveis intensius en coneixement.